“Vinc perquè ets la meva última esperança”. Aquesta és una frase que l’Eli Juncà s’ha sentit a dir sovint. Moltes vegades, de pacients cansades que han fet mil i una dietes sense que els n’hagi funcionat cap. Persones que han voltat molt i que arrosseguen un problema que es diu resistència a la insulina, dins de les múltiples formes en què es pot presentar: sucre alt, diabetis establerta, colesterol alterat, dificultat per perdre pes, abdomen i perímetre de cintura gros, síndrome de l’ovari poliquístic, etc.
Fidel consumidora de productes ecològics i seguidora d’una dieta bàsicament vegetariana, se sent, d’alguna manera, una “endocrina alternativa” que aposta pels tractaments naturals i els canvis d’hàbits saludables enfront de la medicació. Metge especialista en Endocrinologia i Nutrició i amb consulta a Girona i a Barcelona, es dedica plenament a l’endocrinologia i a la seva branca més sol·licitada, la nutrició.
![ELI-Junca7]()
Quina relació hi ha entre l’alimentació i les malalties autoimmunes?
N’hi ha molta. Moltes de les patologies que la gent pateix són derivades de mals hàbits alimentaris i d’unes empremtes genètiques que ens tornen més susceptibles a adquirir aquestes malalties. Avui en dia hi ha un boom i una pandèmia d’obesitat, de sobrepès i d’hipotiroïdisme que, en el 80 % dels casos, tenen el seu origen en una causa autoimmune. És a dir, que nosaltres generem anticossos, el nostre cos genera míssils que ens ataquen, ens ataquem nosaltres mateixos. Hi ha quelcom que fa que no reconeguem com a propi allò que és nostre.
Nosaltres generem anticossos, el nostre cos genera míssils que ens ataquen, ens ataquem nosaltres mateixos
Més d’un 6 % de les dones que viuen a la zona mediterrània tenen tiroïditis autoimmune però les analítiques rutinàries no ho detecten i elles no se n’adonen fins que intenten quedar-se embarassades i no poden, per exemple. Però després es fan anàlisis més específiques en què es detecten nivells hormonals alterats. La tiroïditis autoimmune té una base important en el camp nutricional que es pot corregir i millorar, tot i que també hi ha una base genètica que no és modificable, perquè no tenim una teràpia genètica actualitzada.
I la resistència a la insulina?
Desgraciadament, tenim una nutrició molt millorable, i tenim un problema que es diu “hiperinsulinisme”: les ingestes repetides de productes d’hidrats de carboni de ràpida absorció fan que la insulina estigui esverada, en un nivell constantment elevat, i això ens genera un gran problema que és el creixement del nostre teixit adipós visceral, el greix que tenim a la panxa, que és una autèntica bomba endocrina. Fa anys no teníem diabetis tipus 2 en els nens petits i ara hi ha nens de 7 o 8 anys que en pateixen. De fet, ja des del ventre matern podem estar fent que s’estimuli la insulina del nostre bebè. I si aquest nen rep una alimentació amb una gran quantitat d’hidrats de carboni d’absorció ràpida no estarem fent res més que mantenir aquesta tendència, i que surtin nens que seran futurs diabètics.
![ELI-Junca6]()
També hi ha una gran quantitat de dones que pateixen la síndrome de l’ovari poliquístic.
Sí, i aquesta síndrome genera molta confusió perquè la pateixen moltes dones que van al ginecòleg i que descobreixen que no tenen quists als ovaris. El que no saben és que no és necessari tenir-ne per patir la síndrome de l’ovari poliquístic! Aquest només és un nom que se li va donar fa molts anys, quan es va definir la síndrome. Per definir-la cal tenir alguns valors hormonals alterats, i manifestacions clíniques específiques com ara regles irregulars, acne, excés de pèl als avantbraços, mentó… i només amb això ja podem definir una síndrome de l’ovari poliquístic, no cal tenir quists als ovaris. La bona notícia és que la situació pot millorar amb una dieta correcta i amb l’ajut d’un suplement micronutricional, que és la base de la nutrició que ens falta avui en dia.
Ara es parla molt d’una síndrome que sembla que tothom té però que ningú sap què és ni com tractar-la, que és la síndrome de la fatiga adrenal...
Des de la meva opinió, la síndrome del cansament de la glàndula suprarenal no és ben bé una entitat clínica reglada, igual que no ho va ser en el seu dia la síndrome de la fatiga crònica o la fibromiàlgia. No és un dèficit congènit, és una glàndula que senzillament està cansada. Jo faria un paral·lelisme amb la resistència a la insulina: el pacient que té una síndrome metabòlica té un pàncrees fantàstic, funciona molt bé, amb una capacitat d’aguantar anys i anys amb hiperinsulinisme. Però, esclar, si carreguem molt aquest òrgan, al final pot arribar a fracassar, i això és el que li passa a la glàndula suprarenal.
Les glàndules suprarenals fan de coixí quan el cos està més estressat del compte, però si aquest estrès dura molt de temps, aquesta reserva adrenal no és que falli sinó que, al final, el cotxe es queda sense benzina. Aquesta seria la síndrome de la fatiga adrenal, el resultat del cansament d’una glàndula que fa fallida.
![ELI-Junca5]()
Quins símptomes té la persona que té la suposada síndrome de la fatiga adrenal?
Moltes vegades són persones que han voltat molt perquè no se senten bé, i s’han fet moltes anàlisis rutinàries que han sortit correctes però noten que no poden gaudir de la salut que tenien abans. Són persones que es cansen molt, que els costa fer tasques que abans feien sense problemes. Senten un aixafament important, una sensació de falta de força, de vigor, marejos, baixa tensió, alteracions menstruals, rampes, formiguejos a les cames, etc.
Tota aquesta gent que va tan cansada, paradoxalment, tampoc pot dormir.
Sí, i ràpidament agafen ansiolítics o fàrmacs que emborratxen el cervell. Però hi ha tècniques naturals per estimular l’hormona del son. És el que s’anomena la “higiene hormonal”, que suposa mantenir els conductes hormonals correctes i els patrons naturals de l’ésser humà.
Què és la higiene hormonal?
Seria seguir la cronobiologia hormonal. Nosaltres estem dissenyats per aixecar-nos a les 8 del matí, que és el moment en què tenim el pic de cortisol. És l’hora que marca el rellotge del cos. Per tant, hem de viure de dia i dormir de nit. Els pacients que tenen el cortisol elevat durant tot el dia han perdut aquesta ritmicitat. El mateix passa amb altres hormones com la insulina. Hem de menjar hidrats de carboni sobretot durant la primera i la segona part del dia, no a la nit. L’adrenalina la necessitem activa al matí, a la tarda necessitem frenar, necessitem serotonina, que és l’hormona de la tranquil·litat que ens fa falta, la que ens fa picar xocolata o formatge a la tarda, perquè estem buscant fonts de triptòfan. Hi ha conductes naturals que ja ens ho indiquen: “jo a la tarda no vull enciam, vull xocolata”, això és perquè estàs buscant el triptòfan.
![ELI-Junca4]()
Per què hi ha molta gent, especialment dones, que els agafa molta gana o ansietat a la nit?
Moltes vegades és perquè, a partir de les cinc de la tarda, quan ja necessitem tenir una gran reserva de serotonina, no la tenim. La serotonina és una hormona que hem d’anar menjant al llarg del dia, sobretot quan estem amb les revolucions accelerades. La serotonina és la que al cap d’unes hores el cervell converteix en melatonina, l’hormona del son. I moltes vegades la persona que pica a la tarda tampoc dorm bé. Si no aconseguim uns nivells de serotonina bons cap a les cinc de la tarda, possiblement a les 9 o a les 10 del vespre tampoc els tindrem, i és possible que després comencem a picar de nit, com a ressopó.
El moment sofà quan els nens ja dormen...
Sí. Segurament haurem passat per un munt de moments que hauran trencat el nostre bioritme: possiblement no haurem fet cinc àpats complets, no haurem pres tots els micronutrients que necessitàvem, i llavors és quan pensem “ara em toca a mi, ara ja ho he fet tot” i des del sofà ens volem donar un premi tot i que, en el fons, és un problema.
![ELI-Junca3]()
Qüestió d’hàbits i d’estil de vida, vaja.
Els hàbits són la base de la nutrició i de moltes malalties. La resistència a la insulina es pot modular amb els hàbits nutricionals. L’educació nutricional i l’activitat física són dos puntals importantíssims. Amb aquests dos punts ben resolts, jo m’atreveixo a dir, com a endocrinòloga, que molts dels medicaments, per no dir gairebé tots, podrien desaparèixer de la nostra cartilla.
Parles molt de micronutrició, què és exactament?
Són aquells micronutrients que formen part de la nostra dieta però que, pel fet que els mitjans de cultiu que tenim avui en dia no són els que teníem fa anys, les dosis que en rebem no són suficients. Tenim un munt d’exemples. A la micronutrició hi entraria el calci, el magnesi i els probiòtics, que són el futur dels tractaments de la resistència a la insulina. Jo ja fa molt de temps que suplemento amb probiòtics els meus pacients diabètics, i cada vegada estan sortint més articles que em donen la raó. Una microbiota diversa i potent et pot prevenir de moltes malalties. En aquesta societat la microbiota es va carregant constantment. L’estrès, l’angoixa, els antibiòtics, els metalls pesants, els tòxics, el clor de l’aigua, els pesticides, etc. Es tracta de cuidar allò que tenim de bo. La gent potser no sap que la flora bacteriana intestinal que tenim a dins pesa 2 kg! Hi ha 100 bilions de bacteris al tub digestiu. I una cosa que és així d’important no pot ser menyspreable, si la natura ens l’ha posat és per alguna cosa.
![ELI-Junca2]()
Quin tipus de medicina diries que practiques?
A mi m’agrada pensar que la medicina està feta per a cada persona, perquè el que et pot anar bé a tu, pot no anar bé a un altre, encara que tingui el mateix pes i la mateixa talla que tu, perquè, possiblement, tenim dues anàlisis hormonals diferents. Per a mi, el café para todos, la mateixa dieta per a tothom, no funciona.
Per a mi, el café para todos, la mateixa dieta per a tothom, no funciona
Tampoc m’agrada pensar que la primera alternativa és el medicament. Ja sé que jo sóc una endocrina reglada però jo sempre intento buscar l’alternativa natural i això, per a mi, sempre es vincula amb la dieta i els hàbits de vida. El colesterol es pot millorar molt amb l’alimentació, com la diabetis, l’ansietat, la depressió, l’insomni… tot això es pot millorar amb l’alimentació i amb l’activitat física. I després tenim la llum del futur: la micronutrició. A mi em dóna esperança com a metge pensar que la micronutrició pugui substituir algun dia el fàrmac convencional.
Per tant, cal molta intuïció per diagnosticar bé, oi?
Cal intuïció i escoltar. Fa molts anys vaig tenir dues bessones que eren univitalines, eren idèntiques, però tenien una diferència: una s’havia barallat amb la seva parella i l’altra no. I aquesta petita diferència va fer que els resultats fossin completament diferents. Per tant, cadascú té un munt de factors que cal tenir en compte. Sempre hi pot haver una frase que et faci entendre quin tractament anirà bé i quin no, per això cal escoltar molt atentament el pacient.
![ELI-Junca1]()
Què fa bé la medicina convencional en endocrinologia?
Moltes coses. Els diagnòstics, sobretot, que en són la base. Per a mi, el que més falla, és el tractament posterior. La sobrecàrrega assistencial fa que moltes vegades les visites siguin massa ràpides i a vegades no confiem prou en el pacient. Explicar-li “fes aquesta dieta, cuida aquest aspecte, treballa això o allò, si tens un dubte jo estic aquí”, etc.
No s’han de fer dietes, s’ha de fer educació nutricional, perquè les dietes tenen un dia d’inici i un dia de fi. Primer fes quatre àpats al dia, després treu-te els cinc cafès diaris, etc. I a poc a poc anirem aconseguint perdre pes, que era el que volíem al principi, però també millorarem la qualitat de vida i viurem molts més anys i amb més salut. O aconseguirem quedar-nos embarassades.
És més senzill tenir cura dels dèficits nutricionals d’un vegà que canviar els hàbits de vida d’un pacient obès, diabètic o hipertens que no pren consciència del seu risc cardiovascular
Eli, tu ets vegana, oi?
Més aviat sóc flexiteriana. A casa, basem la nostra alimentació en els cereals, les hortalisses, les fruites i la fruita seca, però si un dia s’ha de menjar carn, ens la menjarem. Amb el que sí som molt estrictes des de fa molt de temps és que tots els productes que entren a casa han de ser ecològics. No volem pesticides, herbicides, bisfenols, etc. Vigilem molt amb els productes domèstics plàstics i intentem fugir de les fonts de metalls pesants.
Tens moltes pacients veganes amb desequilibris hormonals? O això és un mite?
Jo crec que aquesta és una decisió personal, totalment respectable i jo vull que quedi clar que es pot portar una vida sana sent vegetarià i sent vegà. Però hem de saber que com que no mengem de tots els nutrients, n’hi ha alguns que els haurem de reposar. I aquí necessitem un control mèdic amb un endocrí. Però si fas una bona suplementació i tens una dieta equilibrada, no hi ha d’haver cap problema hormonal, el problema apareix quan la dieta no està equilibrada. Arribar a aquest punt és molt complicat perquè el pacient acaba perdent pes i l’home moltes vegades no s’adona del dèficit hormonal però la dona sí, perquè les dones necessitem un percentatge de greix superior als homes. I llavors el primer que queda afectat és a la menstruació, i aquest és el punt detonant que ens alerta que hi ha alguna cosa que fem malament.
A mi m’agrada molt córrer i hi ha clubs de running vegans que fan marques boníssimes. És més complicat però això no vol dir que no es pugui fer. Quan em pregunten “és dolent ser vegà?” jo els contesto que no es tracta de si és bo o dolent. És més senzill tenir cura dels dèficits nutricionals d’un vegà que canviar els hàbits de vida d’un pacient obès, diabètic o hipertens que no pren consciència del seu risc cardiovascular.
Lucía Redondo Cuevas
Arriba la segona edició del curs pioner que integra la salut emocional en relació amb la Psiconeuroimmunologia clínica. L’evolució de les emocions, l’ús dels contes terapèutics, el despertar de la creativitat, la neurociència de les emocions, el mindfulness, l’educació sexual emocional o la psiconeuroimmunologia pediàtrica són alguns dels temaris que centren el programa acadèmic d’aquest curs que vol posar un especial èmfasi en la mirada i la percepció del nen/a.
Soledad Etchemendy