Victoria Lozada és una de les nutricionistes amb més seguidors del moment. Natural de Veneçuela, on es va llicenciar en Nutrició i Dietètica, avui és una instagramer de primer ordre gràcies a la capacitat que té per explicar l’alimentació d’una manera molt personal que ha deixat empremta. És màster i ara especialista en trastorns de la conducta alimentària (TCA) –com anorèxia, bulímia i ortorèxia– i en els últims anys ha passat consulta en el conegut centre Aleris d’Aitor Sánchez. És autora del llibre La buena nutrición.
La Victoria –en xarxes Nutritionisthenewblack– és una de les onze ponents del Como Talks del Cómo Como Festival. El dissabte 26 d’octubre, la Victoria serà a Barcelona per oferir la xerrada “Nutrición sin obsesión”. No us la podeu perdre!
Quan vas descobrir la passió per divulgar sobre alimentació saludable en xarxes?
Va ser aproximadament l’any 2014, quan em vaig adonar que hi havia massa gent sense preparació ni estudis divulgant bestieses i, sobretot, l’impacte que això tenia a la gent, tant positiu com negatiu.
Per què creus que hi ha tant intrusisme en el món de l’alimentació? Sembla que sobre això tothom pot donar consells...
Perquè qualsevol persona que s’hagi aprimat o que hagi desenvolupat abdominals es creu capaç de fer que altres persones també ho aconsegueixin. Com si per haver-se aprimat haguessin aconseguit un títol que equival a quatre o cinc anys d’estudis més una especialització. El que no pensen, molts cops, és el mal que es pot fer per donar consells sense haver estudiat absolutament res que s’assembli a aquesta ciència. Especialment perquè tots o quasi tots –sempre hi ha excepcions– tenen el mateix model de dietes, les mateixes respostes per a tot –que gairebé sempre no tenen gaire fonament–, i quan se’ls presenta un cas “complicat” –qualsevol que involucri un TCA, una patologia, o simplement alguna cosa que no sigui més que rebaixar el tant per cent de greix–, les passen magres. Aquí és on hi ha el perill.
Com sorgeix el compte @nutritionisthenewblack?
Sorgeix de la necessitat de poder ajudar la gent, de divulgar un tipus de nutrició una mica diferent i de poder fer que la gent entengui millor aquesta ciència, a més de poder aplicar-la de forma real i pragmàtica.
Actualment tens 168k seguidors a Instagram. Què creus que aporta el teu compte i què fa que hagi tingut aquest èxit?
De vegades em pregunto el mateix. No sé si realment es considera d’èxit o si ha estat un cop de sort i prou. De tota manera, crec que el que divulgo ho faig des d’un punt de sinceritat, compromís i realitat. Al meu parer, és per això que he pogut arribar a la gent: perquè no promoc realitats perfectes.
Una de les teves grans lluites és desterrar els mites sobre alimentació. Per què n’hi ha tants i per què creus que han fet tanta fortuna entre la gent?
Primer, molts d’aquests mites van tenir part de realitat en un moment determinat. Com sabem, la nutrició és una ciència i, si alguna cosa té la ciència, és l’actualització constant. Per això, molts dels conceptes que se solien gestionar en una època determinada ja estan obsolets. El gran problema és que sovint es consulten fonts molt antigues o ens quedem amb aquests conceptes i els mitifiquem, perquè són massa literals; no se solen veure els matisos dins dels estudis, els anys en què es van fer o, si fins i tot, ja s’han descobert coses noves. El millor exemple és l’ou i el colesterol: molta gent segueix pensant que llençar els rovells està bé.
Si haguessis de triar un d’aquests mites –un que detestis especialment–, quin seria?
El que acabo de dir. Ha, ha, ha! Però el meu favorit també és el de la fruita. Tenim massa por de la fruita: que si l’índex glucèmic, que si després de les sis de la tarda no en podem menjar… I no hi ha res més saludable, saciant i baixa en densitat energètica que una fruita.
Per què vas decidir especialitzar-te en TCA?
Va ser casualitat. Era un màster que em cridava l’atenció i el vaig agafar bàsicament perquè era l’únic que em cridava quan emigrava. Però em va impressionar el molt que vaig aprendre, de mi i de la carrera.
Creus que pot ajudar l’alimentació conscient en el tractament d’un TCA?
Del tot, al 100%. És una de les eines més efectives. Això sí, sempre que la persona tingui un nivell de consciència important de la malaltia; si no, començar per una altra banda és el més aconsellable, i l’alimentació conscient i intuïtiva serà la meta final.
En un dels teus posts a Instagram dius que la gana emocional no és necessàriament negativa. Ens ho pots explicar?
Sens dubte considero, com també ho fa un dels meus referents en psicologia, Carlos Moratilla –de fet va ser ell qui m’ho va explicar–, que sempre mengem per emoció, més que per context. La gana emocional com a tal no és la qüestió problemàtica, perquè si alguna vegada celebrem el que sigui amb menjar o tapem una tristesa amb una galeta i no ho convertim en costum, tant se val… La situació es complica quan l’única manera que tenim per afrontar o bregar amb una emoció és el menjar. No hauria de ser vista d’aquesta manera, perquè, així, és bàsicament l’únic recurs de què es disposa i es converteix en l’única estratègia per abordar les emocions, quan, en comptes d’evadir-les o tapar-les amb aliments, no les analitzem o entenem com cal. Això pot passar amb qualsevol altra cosa –alcohol, drogues o cigarrets, per exemple–, però, al meu entendre, que sigui l’alimentació és problemàtic, perquè hem de menjar, tant sí com no, diverses vegades al dia durant tota la vida.
En consulta, has notat un augment en el nombre de casos de pacients amb ortorèxia? En què consisteix exactament aquest trastorn?
No sé si és un augment real, no sé si abans no es parlava tant del tema o si, com que hi estic especialitzada, recorren a mi. L’ortorèxia es veu com un trastorn des de fa relativament poc, de manera que pot haver passat desapercebut en el passat. El que sí és cert és que cada vegada més es fa més evident. Consisteix a normalitzar un comportament obsessiu pel que fa al menjar, com si fos simplement cuidar-se. No obstant això, la veritat és que les persones que el pateixen pensen tot el dia en el menjar: en què comprar, en què menjar, en calories, en si un producte és eco o no, en si és bo consumir gluten, i així sense parar. Això, evidentment, és esgotador, a més de malaltís i gens saludable.
Quan vas decidir ser vegana? Va ser per salut, per ètica, ecologisme...?
Vaig començar l’any 2013, per experimentar com era. No obstant això, vaig començar a veure documentals, a informar-me, i la meva percepció va canviar. Vaig començar per salut, però vaig acabar per salut, principis, ètica, i perquè em sembla la dieta més sostenible.
Hi ha algun cas o alguna patologia concreta per a la qual recomanis consumir aliments d’origen animal o, al contrari, deixar-los? Per què?
En cap recomanaria menjar aliments d’origen animal obligatòriament, perquè no cal; si no s’està fent així ja, esclar. A l’inrevés pot ser. Cada vegada hi ha més evidència que suggereix que eliminar-los pot ajudar en casos de diabetis, hipertensió, malalties autoimmunes i, fins i tot, fins en alguns tipus de càncer.
Quines preocupacions tenen els pacients que et demanen que els orientis a l’hora de començar una dieta vegetariana o vegana?
Normalment hi ha dubtes sobre la proteïna, l’omega-3 i la vitamina B12, però gairebé sempre el més difícil és l’entorn social i com adaptar la dieta vegana quan se surt a menjar fora, a casa d’un amic o familiar, perquè hi ha molts prejudicis a general amb aquest tipus de dieta, i molts són per desconeixement.
Laura Blanco Noel
Estudiant en pràcticques de Grau Superior de Dietètica a l’IFPS Roger de Llúria