És dissabte i en Pau Panxacontent s’ha llevat amb molta energia. Fa dies que vol anar a buscar bolets amb els pares i la seva germana, la Mariona, i per fi ha arribat el dia!
–Mariona, necessitem un cistell per a cada un. Ja tens el teu? –li pregunta en Pau.
–No. M’ajudes a buscar-lo, Pau? –respon ella.
–Sí, és a l’armari. Agafa aquest, que és més petit, i jo portaré el gros. D’acord? –diu en Pau.
–Sí, d’acord –respon la Mariona.
Tots dos germans s’han vestit amb roba còmoda i s’han posat les botes per anar a la muntanya. També han agafat una motxilla cadascun per dur-hi l’entrepà, la cantimplora d’aigua i un parell de mandarines.
–Ja estem preparats, mare! Pugem al cotxe? –demana en Pau.
–Sí, Pau. Recordeu d’agafar un jersei per si refresca a mig matí. Ja ho tenim tot a punt! –respon la mare.
De camí cap al bosc, en Pau diu als pares que vol omplir tots dos cistells amb bolets, castanyes, cireres d’arboç, fulles de colors diferents, pinyes i bastons de mides diferents. Està molt emocionat perquè aquest any la seva classe es diu “La classe dels bolets”, un nom que ell mateix va proposar i que els companys van triar. A més, li ha tocat seure a la taula dels “Pets de llop”, un bolet que té forma de bombeta que, si s’agafa amb força, explota com si fos un pet.
El matí al bosc passa volant. Amb l’ajuda dels pares, en Pau i la Mariona han trobat bolets d’espècies diferents, alguns de bons i d’altres no tant:
–Mireu sota aquest pi! Hi ha un erol de rovellons! Qui m’ajuda a collir-los? –pregunta la mare.
–Jo, jo! –criden en Pau i la Mariona–. Què vol dir erol? –pregunten.
–És una família de rovellons. Veieu que n’hi ha de totes mides? I, probablement, si ens hi fixem en trobarem més! Busqueu per aquell racó, que jo buscaré per l’altre –diu ella.
–Mireu, jo n’he trobat un que no es pot menjar! –els mostra el pare–. Té una anella al peu i és de color vermell. Val més que no el collim i que el deixem on és. D’acord?
–Ostres, pare! Sembla un “bolet dimoni”! –exclama en Pau.
–És veritat! –riu la Mariona.
Mentre els pares continuen buscant bolets, en Pau i la Mariona s’entretenen amb les fulles i els pals que troben a terra. N’han agafat de colors, mides i formes diferents i els han posat a dins del cistell. A més, han trobat un cirerer d’arboç, amb cireres madures a punt per menjar.
–Mmm! Que bones que són! –diu en Pau–. N’agafem unes quantes, Mariona?
–Sí! Jo t’ajudo! –respon.
–Pau, Mariona, ens quedarem una estona en aquest replà per esmorzar i després marxarem cap a casa –els diu el pare.
Tots dos germans aprofiten l’estona de descans per menjar-se l’entrepà i les mandarines i després juguen a indis, a fet i a amagar i a construir una cabana.
–Anem cap al cotxe, que es fa tard i tenim una estona de camí –diu la mare.
–D’acord, mare –diuen–. Què dinarem, avui? –pregunten.
–Doncs… què us semblaria si féssim un dinar de tardor? –els proposa ella.
–Sí! Quina gran idea! Podríem fer servir bolets, cireres d’arboç, mandarines, carbassa, moniatos, castanyes i codony! –proposa en Pau.
–Caram, Pau! Es nota que t’agrada la tardor, eh? –riu la mare–. Encara hi podries afegir caquis, magranes, kiwis i algunes verdures que fins ara no trobàvem al mercat!
Un cop a casa, en Pau i la Mariona ajuden a preparar el dinar: una crema de carbassa amb porro, saltat de bolets amb arròs integral, amanida d’espinacs amb magrana i conill trossejat.
–Mare! Quina bona cara que fa tot això! I quants colors diferents que hi ha a la taula! –diu en Pau.
–Sí! És un dinar de tardor taronja! –exclama la Mariona.
–És veritat, Mariona! La carbassa, els bolets i la magrana són ataronjats. Ens falta la mandarina i el moniato per postres i ja tindrem tot el menú! –somriu el pare.
Bon profit a tothom!