Espinosa per fora, dolça per dins. Així és la figa de moro, també coneguda com a figa de pala, figa de pic, figa de l’Índia o figa de punxa. Té la pell molt gruixuda i està coberta de pues molt fines que gairebé no es veuen. Per dins està farcida de petites llavors, una mica molestes, però que també es poden menjar. Per si no l’heu tastada mai, té un textura gelatinosa i un gust que recorda el del meló o la pera.
Les figueres de moro són originàries de Mèxic. Amb el descobriment d’Amèrica es van dur cap a Andalusia i ràpidament es van estendre a la conca mediterrània. Encara que sigui considerada una espècie exòtica invasora, després de cinc segles ja forma part de la estampa rural, sobretot a prop de la costa. En algunes zones, els pagesos l’han feta servir per separar finques i evitar visites no desitjades. Avui en dia, es recomana no plantar-les, perquè substitueixen ràpidament les espècies autòctones.
Les figueres són de la família de les Cactàcies i en concret del gènere Opuntia, del qual n’hi ha unes 300 espècies. La que trobem a les nostres terres acostuma a ser Opuntia ficus-Indica. El nom científic ve del grec Opus, una ciutat grega on creixia una planta espinosa i ficus-Indica o figa de les Índies, prové del llatí i fa referència al seu origen.