Amb ella no calien postres. Una ració de Tati et deixava tip, ple, saciat. Era la cirereta del pastís, era el sol, com diu l’Agnès, al voltant del qual gravitava tot i tots giràvem. Aquests dies escolto i torno a escoltar Sanjosex, de qui, gràcies a la teva insistència, em vaig acabar fent fan. El cantaves a les pauses publicitàries del Suplement de Catalunya Ràdio aquells caps de setmana, de fa tres i quatre anys, en què en Xavi, la Laura tu i jo matinàvem els dissabtes i els diumenges i estàvem molt units. Era l’època que vas parir aquella frase que deia que “al món hi ha dos tipus de persones”.
Sempre m’havien dit que t’havia de conèixer, que m’encantaries i que ens assemblàvem. Tu també deies que ens assemblàvem, però matisaves: “Ets igual que jo abans de la malaltia”.
Compartíem un amor infinit per la ràdio i presentar programes havia estat sempre un somni, ara, finalment, fet realitat. La Tati davant del micro era molt feliç i s’oblidava de tot. I no sentia mal enlloc. Però des que estava malalta ja no tenia la mateixa ambició professional. El seu projecte de vida va passar a ser la vida en si mateixa, i no la feina.
“Et miro i em veig a mi uns anys enrere…”
Al final, encara sort, els nostres camins es van creuar, però abans de fer-ho van passar algunes coses. Un dia, de fa uns cinc anys, em van convocar a un càsting a TV3 per presentar Sexes en guerra. Al cap d’unes setmanes em van trucar de Nous Formats per dir-me que una altra noia i jo havíem agradat molt, però que l’escollien a ella. Era la Tati! Entenia per què l’havien agafada, tot i que no la coneixia. Tothom me la descrivia: espontània, empàtica, riallera, divertida. Vital!
Me’n parlaven tan bé que al cap d’un temps −era juliol− li vaig demanar de quedar a la Farga, al costat de Catalunya Ràdio, i li vaig proposar de col·laborar a El secret de l’estiu. Em va dir que se n’anava de vacances i que no podia. Crec que aquella va ser la nostra primera trobada. El mateix dia ella va dir que li semblava que buscaven una noia per al programa Divendres, de TV3, en què col·laborava de tant en tant. Li havien proposat una col·laboració més estreta, però tenia tants projectes entre mans que va acabar rebutjant l’oferta. Llavors em vaig interessar pel lloc. I gràcies a això he acabat treballant a TV3. Alguna vegada n’havia fet broma: “Vaig darrere teu i em volen de segona [ha, ha, ha!], un cop tu has decidit no acceptar un projecte”. La Tati va acabar sortint a la meva novel·la. A ella abans també n’hi havien proposat una, i també havia dit que no! Va ser la primera a llegir-la i va admetre que l’havia sorprès molt, que no s’esperava que li agradés tant; em va dir que estava molt ben escrita, i em va fer tan feliç!
El menjar, el nostre fil conductor
Ens encantava menjar i parlar de menjar, de nutrició, d’alimentació, de gastronomia. Digueu-ne com vulgueu. Un matí de l’estiu passat, al sofà de casa seva, vam parir la secció d’història de l’alimentació que avui fem a La tribu i que va titular Coll avall. Sublim!
Darrerament miràvem Masterchef. Hi estàvem enganxades!
Ara bé, quan ens posàvem a parlar d’alimentació saludable, conscient de les meves conviccions, no sempre ens posàvem d’acord.
−Quedem a… ui!, tu ets anti-Starbucks, oi?
−No dona! Ha, ha, ha!
Parlàvem de restaurants i jo li demanava assessorament per anar aquí o allà, i ella em deia a mi: “Què menjo? I per esmorzar, Nur? No sé què esmorzar”.
Els últims dies m’havia escrit que ja feia infusions sense saquet! “Faig infusions sense saquet: pela de llimona, gingebre en pols, branca de canyella. Toma!”
La darrera vegada que vaig anar a casa seva me’n va preparar una, orgullosa d’estar lluitant contra la malaltia no només fent químio, sinó també amb els hàbits. Ja posava cúrcuma a moltes coccions i últimament havia eliminat molts aliments. En Xevi li havia tret el pa, la pasta, la patata… I havia d’incorporar el peix.
−No menges peix?
−Mai.
−Va!
−Mai.
[...]
−I crema d’api, coliflor, julivert, pastanaga… Eeeeeeeeeeecs!
−Ha, ha, ha! Jo viuria de cremes i peix.
−Bah!
Era dràstica, també amb el menjar. Escèptica i curiosa a parts iguals. Era una incrèdula que s’ho qüestionava tot. L’escèptic que no vol sentir opinions diferents de la seva acaba sent un ignorant; però ella era escèptica i curiosa alhora, i per això mai es cansava de fer-me preguntes i més preguntes: “Quina beguda vegetal bec, Coll?, Vols dir que això va bé?, I tu, això, com t’ho fots?, Com m’ho menjo, jo, això?, Tinc pots a casa sense obrir. Molt guai anar a Veritas, eh! Tinc la casa plena de coses que no sé què són. I ara què?”.
Em pixava de riure. Aquests últims temps prenia cada dia aigua de mar: “Coll! Quanta me n’he de prendre, al dia, d’aquesta aigua? Crec que m’estic passant…”
I sí. S’estava passant quatre pobles! Feia riure molt.
Amb aquella infusió de gingebre d’aquell dia a casa seva ens vam confessar coses molt grosses. Li vaig explicar històries que sempre li havia volgut explicar, però mai, fins llavors, no havíem tingut cap moment prou íntim que convidés a arribar tan lluny. Aquell dia, sí. Estic en pau d’haver tingut aquestes darreres trobades a casa seva, amb en Joan Maria i en Josep, també. Em fa plorar molt pensar que els quatre ens ho hauríem pogut continuar passant molt bé, perquè estàvem tan a gust… Però tot va ser curt.
Et vaig conèixer fa quatre anys i tinc la sensació de no haver-te pogut assaborir prou. Tothom et reclamava, tothom demanava audència per estar una petita estona amb tu i, a sobre, mil metges i revisions.
Estic en pau, això sí, perquè penso que has estat molt feliç i has gaudit la vida com ningú altre que hagi conegut mai. Potser tenies un cronòmetre inconscient que et feia tenir pressa per viure. I sort que ho vas fer així. Eres de les que parlava i besava com si fos l’última vegada. Eres intensa, amb les experiències, els viatges sorpresa, els sopars karaoke, les festes amb gent nova i esbojarrada. Te’n vas havent vist i conegut molt i te’n vas deixant una petjada i un llegat enorme: tots els que hem passat per la teva vida ho sentim com un regal. Ens has canviat la vida, Tati! A mi m’has ensenyat que treballar tant, al capdavall, no serveix de res i no té sentit. Gràcies per tot el que ens has donat. Gràcies per ser tan generosa amb una vida injusta que no t’ha deixat fer-te velleta.