La periodista Lola Carretero va néixer i va créixer a Sevilla, un d’aquests llocs al món per menjar-hi, i la manera de fer-ho és part de la cultura de la seva gent. Passats els vint, es va traslladar a Madrid i, amb el carro de la compra a la mà, va descobrir la dificultat, gairebé titànica, d’entendre les etiquetes dels productes del supermercat. I el que va començar com una curiositat va acabar sent una preocupació seriosa.
Fotos: Dani Pozo
És una militant convençuda de la necessitat d’educar sobre l’alimentació, de la urgència que els consumidors sàpiguen el que mengen realment. Ens cita a Baby Deli, un local al costat del Retiro, amb local també a Barcelona, que combina les activitats per als més petits amb productes de tota mena: des de joguines alternatives, passant per bolquers ecològics, cremes a base de calèndula i una infinitat de menjars i begudes orgàniques. A l’hora del berenar, s’omple de mares i nens. Per a la Lola, és esperançador que els pares comencin a ser conscients de la necessitat d’alimentar els seus fills d’una altra manera.
Què va passar aquella primera vegada al supermercat? Per què va marcar un abans i un després en la teva manera d'entendre l'alimentació?
Jo sóc sevillana i, a casa, la bona alimentació sempre havia estat una premissa. Me’n vaig anar a viure a Madrid de jove, i mai havia fet la compra. La primera vegada, se’m va acudir comprar pa de motlle i, per curiositat, vaig llegir l’etiqueta. Entre un mar de lletres E, vaig llegir també amalgamant, espessidor, estabilitzant, humectant, i… guix! Així mateix, el de la construcció. Pols de guix, que sembla que compactava el pa. Aquest pa de motlle es va quedar a la prestatgeria… i jo, vaig canviar. Amb el pa sóc molt militant. Sempre integral i com més cereals i llavors, millor.
Continues analitzant les etiquetes?
M’apassiona fer-ho. Encara que solen ser inintel·ligibles, o molt poc clares. Com quan llegeixes “oli vegetal”, i en realitat fa referència als olis de palma, completament trans i que han destruït mig Amazones. La normativa no és prou restrictiva. Sóc una militant fervent en contra de les indústries alimentàries. No m’agrada menjar sucre sense saber-ho. I, per exemple, a les pizzes industrials trobes el triple de sucre de la ració recomanada per dia.
Com és possible que aquest tipus de coses no ens indignin de manera massiva?
Les autoritats haurien de fer-hi alguna cosa. A Brussel·les hi ha una baralla eterna amb el tema de l’etiquetatge, i les indústries alimentàries acostumen a guanyar la partida. No entenc per què no sortim al carrer cridant “No ens enverineu!”. La nostra manera de viure determina la nostra manera de morir. Les nostres malalties tenen molt a veure amb el que mengem.
Creus que algun dia serem tan bel·ligerants contra la mala alimentació com ara ho som amb el tabac?
Tant de bo. Lamentablement ho veig lluny. Sóc tota una sociòloga del carro del supermercat; em dedico a perseguir els pares per veure què compren, i sovint m’horroritzo. M’esgarrifa veure el carro ple d’aliments processats. I penso que aquell nen anirà malament. Cal lluitar molt per l’educació de l’alimentació. Cal preocupar-se molt pel que ingerim. Un nutricionista famós, quan els seus pacients li preguntaven què havien de menjar, els responia sempre: “Menja només el que la teva àvia reconeixeria”. La teva àvia reconeixeria tot el que no és a dins d’una capsa.
El periodisme és un ofici estressant...
De bojos…!
... En una casa plena de periodistes [La Lola està casada amb el periodista Iñaki Gabilondo], quins aliments has constatat que ajuden a combatre l’estrès? Consideres que influeix l'alimentació en l'estat anímic?
Som el que mengem, per descomptat. Jo estic convençuda que la carn vermella produeix agressivitat, i procuro no menjar-ne. Evito els greixos. I procuro fer àpats molt equilibrats. Ho procuro per a mi, i per al meu marit, que té força estrès… Prenem molt llegum, molta verdura. Sopars lleugers i mai de picar. Una bona alimentació, sens dubte, et fa millor; la mala alimentació intoxica.
“És una aberració que els nens no tinguin una assignatura sobre alimentació a l’escola”
Ha canviat gaire la teva llista de la compra al llarg dels anys?
Molt, sí. Pagar una mica més per cert tipus d’aliments no és gastar més, és invertir a viure millor. Procuro sempre comprar aliments de proximitat, i sempre de temporada… Em sembla una aberració que a les escoles no hi hagi una assignatura sobre alimentació. Cal ser conscient del que es menja, del que dónes als teus fills. Jo un cop vaig tenir a casa una poma que em va durar sis mesos a la nevera. Me’n vaig anar de vacances, vaig tornar, va arribar el Nadal… i seguia allà, tota esplèndida. Així doncs, la vaig llençar.
Si fóssim uns tafaners desconsiderats, i ens dediquéssim a xafardejar la teva nevera i rebost, què hi trobaríem?
Necessito tenir i veure, sempre, vegetals i fruites de temporada a la nevera. Enciam, bròquil, porros, cols… Taronges, peres, pomes, plàtans. No m’agrada pagar el bitllet d’avió a cap fruita; en això també sóc molt militant. També trobaries algun lacti desnatat, quefir… I a més a més procuro que mai falti un bon pernil i, si és possible, una ampolla de cava per a un moment especial.
... I què no hi veuríem mai?
A casa hi trobaràs poques capses de menjar. Procuro que la brossa que genero sigui més orgànica que de cartró. M’agrada tot, però sóc més feliç amb unes bledes fresques que amb el millor croissant. Tinc un hort. Això em permet, segons la temporada, prendre les meves bledes, mongetes, cebes, pebrots, albergínies… Uns tomàquets lletgíssims i molt bons, i fins i tot carbassons de cinc quilos! Això és la felicitat per a mi. I he après a fer codony com la meva àvia! Res recorda més la infància que els sabors i les olors. L’olfacte és el sentit més potent que tenim. Et permet rememorar una àvia perduda, una pel·lícula vista, un germà petit…
A tu t'agrada cuinar, Lola?
Sí, m’agrada. Tinc la sort de no cuinar habitualment, de fer-ho per plaer. He fet cursos de cuina japonesa, que és una cuina que m’entusiasma; sóc una fan de la cuina oriental. Per la quantitat de verdures que fa servir, el bon ús d’espècies… La cúrcuma, per exemple, que és un anticancerigen i antibacterià molt poderós, el cardamom, el gingebre fresc, el curri…
Un cop s’és conscient de la importància que té el que mengem, podem canviar... o és un camí sense retorn?
No és possible tornar enrere. Et tornes, en certa manera, molt militant, i vas donant la tabarra a qui tens al costat. Jo crec que hem de prendre consciència col·lectiva de la importància del que mengem.