Fa cinc o sis anys, la Patricia, en Textxu i jo vam visitar una cooperativa d’agricultors andalusos dedicats a produir tomàquet per a ús industrial. Industrial, perquè disposaven d’una fàbrica enorme en què, d’una banda, entrava el tomàquet collit i, després de passar per una infinitat de tubs, sortia tomàquet fregit a punt per envasar per l’altre extrem. Era un moment dramàtic per a la cooperativa, ja que, com vam poder veure, emmagatzemaven diversos centenars de bidons blaus de cent litres cada un farcits de tomàquet fregit que no sabien on vendre. La fàbrica catalana de pizzes Tarradellas, que era el seu client principal, els havia deixat de comprar tomàquet fregit perquè havia trobat proveïdors més barats al Marroc.
El gerent de la cooperativa ens va explicar la solució que volien explorar per salvar la seva estratègia del monocultiu de tomàquet. “Volem obrir el mercat amb la Xina. Si tots els xinesos s’acostumen a menjar arròs a la cubana, estarem salvats”, va exposar.
Confesso que vam somriure en sentir l’estratègia de l’“arròs a la cubana”, però no anava gens desencaminat. Aquest 29 de novembre, aprofitant la presència del president de la Xina, l’Estat espanyol i aquest país han donat a conèixer un acord pel qual podrem exportar carn fresca i embotits de porc fins a atipar tota la població xinesa de suculents plats fets a base de cansalada, pernil o llom de porc.
Veient la recepció que va fer tota l’aristopolítica espanyola a la comitiva xinesa –a l’estil de Bienvenido Mister Marshall, amb el rei i la reina en els papers de Pepe Isbert i Lolita Sevilla– i llegint a la premsa tota mena de felicitacions, em pregunto: No direm res? Espanya ja és un monocultiu de porcs, i Catalunya lidera el sector, que representa gairebé el 2% del PIB estatal. Amb aquesta «promesa» a la porcicultura industrial, les grans granges de porcs se seguiran multiplicant per tot el territori fins que arribi un dia que la Xina trobi un altre proveïdor més barat i deslocalitzi la seva necessitat carnívora més lluny i, llavors, ens preguntem: I a qui vendrem tant de porc? ¿Als habitants de Mart?
Però, mentrestant, tindrem més de tot el que representa la producció industrial porcina: desaparició de les últimes finques sostenibles i administrades en lògica de comerç local; més contaminació de terres i aqüífers per culpa dels purins generats per la superpoblació porcina; més emissió de gasos CO2 per incomplir rigorosament amb els compromisos contra el canvi climàtic; més dependència del comerç internacional de soja per alimentar tant de porc; més responsabilitat, per tant, de la pobresa que aquest model productiu genera en països del sud; més fórmules d’explotació laboral als escorxadors i granges; més explotació vital d’éssers vius condemnats a viure sense moure’s o bé a parir més o bé a engreixar-se més ràpid, per exemple.
Perquè Porquilàndia és una de les pitjors notícies agroalimentàries dels últims anys. I, com diu l’estrenada cançó de Nacho Vegas per celebrar l’aniversari d’Ecologistes en Acció, si no volem acabar vivint a Mart –al·ludint al llibre del poeta Jorge Riechmann Gent que no vol viatjar a Mart– caldrà “seguir escrivint cartes, aixecant barricades, seguir amb el nostre cantar mentre la tendresa sigui un do”.
I provocar una “rebel·lió a la granja”.