Amb el comptador de dies de reclusió posant al límit la paciència humana, The New York Times picava l’ullet amb enginy a l’obra magna de M. F. K. Fisher. En un excel·lent article col·laboratiu de la redacció van decidir adaptar el títol del llibre de referència de l’escriptora nord-americana, How to cook a wolf (‘Com cuinar un llop’) com a How to cook a coronavirus (‘Com cuinar un coronavirus’). L’objectiu era preguntar-se si era una blasfèmia comparar el llop, com a metàfora de la Segona Guerra Mundial, amb la pandèmia vírica actual, entenent que hi ha necessitats, pors i anhels de supervivència que es toquen les puntes dels dits seixanta anys més tard.
Pot semblar una exageració, però quan el menjar saludable entra per la porta, el coronavirus surt per la finestra. Evidentment una dieta sana no protegeix d’un possible contagi en un espai públic, però el model de vida que implica adquirir hàbits saludables fa que sigui viable cuinar aquest virus (i molts altres) sortint victoriós de l’envestida.
Aquesta visió esperançadora és la que faria falta al guanyador d’un premi de la James Beard Foundation. El periodista Tamar Haspel publicava aquest comentari pessimista a Twitter: “Em sento com una merda, perquè el que faig –escriure sobre alimentació i nutrició– és totalment inútil. Els diaris de receptes o de cuina són útils. Però, com pot a algú importar-li ara mateix la nutrició?”. Un pensament ombrívol, segurament com a resultat, com diu ell mateix, d’un dia de merda. L’espessor li ennuvolava el criteri fins a tal punt que renegava de la seva feina vocacional: la d’ensenyar a menjar millor per fer un món millor.
En la seva tempesta interior, aquest columnista a The Washington Post oblidava que precisament la nutrició és més important que mai en temps d’obscuritat; o més ben dit, la bona nutrició. I aquest fet és encara més rellevant en un país com el seu, els Estats Units, on s’ha comprovat amb dades oficials que el coronavirus és el llop del segle XXI, una bèstia de forma indefinida que ha atacat durament la comunitat afroamericana i la llatina dels barris més pobres, cosa que encara fa més evident el fantasma dels deserts urbans a les grans ciutats.
Creure que la bona nutrició no és un tema prioritari és caure en un parany tan gros, o encara més, que qualsevol pandèmia. Així ho avala l’Aliança Mundial per a la Millora de la Nutrició (GAIN), una fundació independent sense ànim de lucre amb seu a Ginebra que va reunir els millors experts en política alimentària per arribar a una conclusió brillant: “En aquest moment, cal desesperadament centrar-nos en el funcionament dels sistemes alimentaris perquè sabem que la qualitat i la quantitat del menjar que mengem és el factor de risc principal per prevenir la mortalitat. Si ara oblidem el sistema alimentari, la crisi sanitària de la COVID-19 se’n servirà involuntàriament com a catapulta per tenir un impacte encara més gran en la càrrega mundial de la malaltia. Si pensem i actuem per canviar el sistema alimentari, podem reposicionar-lo perquè sigui més eficaç a l’hora d’entregar aliments nutritius assequibles durant la crisi. I potser fins i tot després de la crisi”.
Els experts volen reposicionar la compravenda de menjar per aplanar la corba de contagi. I doncs: no és ben bé això el que fa, des de la seva petita parcel·la, cada individu que deixa de banda una mala alimentació en favor d’una dieta saludable? Comprar aliments de proximitat, de comerç just, de temporada, sostenibles i, molt important, coneixent la traçabilitat del producte per honrar l’agricultor, el pescador o el treballador de la cadena de subministrament. Totes i cadascuna són eines empoderadores que reforcen la idea que cada acció del sistema alimentari, per petita que sigui, pot tenir una reacció molt més inesperada del que ens volen fer creure.
“Un home va menjar-se un ratpenat i ara no tinc feina”, diu una de les sinopsis més brillants que es pot llegir aquests dies a les xarxes socials sobre el virus. Un bon exemple del conegut efecte papallona aplicat a l’alimentació, que coneix molt bé l’escriptora i activista índia Arundhati Roy. A principis de mes, va publicar un assaig al Financial Times. La sorpresa va ser ben grossa quan un dels grans altaveus del capitalisme més ferotge va donar espai entre les seves pàgines a aquest escrit, que té un final per emmarcar:
“Històricament, les pandèmies han obligat els humans a trencar amb el passat i a imaginar-se de nou el seu món. Aquesta no és pas diferent. Es tracta d’un portal, una porta d’entrada entre un món i el següent. Podem optar per caminar-hi, arrossegant les carcasses dels prejudicis, l’odi, l’avarícia, els bancs de dades, les idees mortes, els rius morts i els cels plens de fumaroles darrere nostre. O podem caminar lleugerament, amb poc equipatge, a punt per imaginar un altre món. I estar preparats per lluitar per ell”.