Observeu la fotografia adjunta; hi surt una de les primeres “ciutats vacuna” que s’han fet a la Xina, concretament sobre la muntanya Yaji, al sud del país. La vista que ofereixen aquests edificis ha de ser magnífica, aquí al cim de la muntanya “sagrada”, i és que els seus promotors ofereixen exclusivitat i moltes garanties per evitar qualsevol tipus d’epidèmia, d’aquestes que ara ens acorralen.
I ara, encara que us sembli que us parlo en xinès, us explico el funcionament real d’aquests edificis. Tot i que us sembli, així a simple vista, un espai molt petit, la ciutat (que no para de créixer) consta actualment de quatre grans edificis, alguns de sis pisos, uns altres de nou i el pròxim serà de dotze. Alguns pisos estan dedicats només a serveis compartits, uns altres són habitatges que permeten allotjar fins a 1.300 individus, de manera que l’ocupació actual és d’uns 28.000 éssers vius, gairebé com tota la ciutat de Terol, només que una mica més estrets.
Tenen instal·lacions de primer nivell amb, per exemple, un sistema climàtic amb aire filtrat i aire condicionat que es projecta per terra. Per evitar que hi entri cap germen, les visites han d’estar tres dies de quarantena en uns apartaments específics a un quilòmetre d’aquesta ciutat. Les persones treballadores que atenen els inquilins també: abans de cada torn de treball, passen dues nits aïllades i, durant la jornada, es desinfecten diverses vegades en dutxes i altres sistemes.
Crida molt l’atenció, com si fos una distopia, la fórmula que es fa servir quan hi ha una defunció. Els edificis consten d’un mecanisme que permet evacuar aquests cossos directament des de cada pis, a través d’uns baixants, fins a la planta inferior de cada edifici, que disposa d’incineradora pròpia.
I és que, en aquests habitatges, ha de ser molt dura la vida –per dir-ho d’alguna manera– de les truges que, aquí, immòbils, es passen la vida sencera parint garrins sense parar. Animalons que, una vegada deslletats, són portats per ascensors biosegurs a una altra planta per ser engreixats amb pinsos secs mitjançant mecanismes automatitzats per evitar al màxim el contacte amb l’humà treballador.
Penseu que en aquesta ciutat immunosegura s’espera arribar a la xifra de 840.000 garrins per any, cosa que fa possible que l’empresa propietària, Yangxiang, tingui la capacitat de produir uns de 2, 3 o 4 milions de porcs a l’any amb unes quantes hipermegasupergranges.
Pot ser cert, com defensa l’empresa i l’administració xinesa, que aquest sistema productiu sigui més segur que les petites granges tradicionals contra les pandèmies porcines (com la pesta, que en aquests moments ha afectat la producció a tot el país o com les grips, que poden convertir-se en zoonosis que afectin les persones, com és el cas de la H1N1, que a la Xina ja afecta treballadors de les plantes), però també és una evidència que les condicions per a aquests animals són tan lamentables que fan que el seu sistema immunològic funcioni a molt poques revolucions.
En qualsevol cas, no crec que aquesta sigui la discussió. És només una mostra més de l’estúpida racionalitat econòmica –aquesta sí que és una pandèmia–, que a qualsevol pregunta sempre ofereix la mateixa resposta: “Més gran és millor”.
Com va predir Leopold Kohr ara fa un segle, el que creix més enllà dels límits no podrà contenir els problemes de les seves proporcions desmesurades. Per molt d’enginy que, superbs, ens pensem que tenim.