Després d’un estiu ple d’aventures, quan la calor comença a afluixar, arriba un altre curs escolar. En Pau té moltes ganes de veure els seus amics i de tornar a jugar al pati de l’escola, que té una morera gegant i les parets plenes de dibuixos.
–Aquest any ja faré primer! –crida nerviós mentre prepara la motxilla i la bata.
–Sí, Pau! Ja faràs primer! Cada any ets una mica més gran! Recorda que aquesta nit haurem de posar el despertador per no adormir-nos –li diu el pare.
–Despertador? –remuga en Pau–. M’hauré de llevar molt d’hora demà?
–Sí, a les vuit! –respon el pare–. Pensa que hem de vestir-nos, rentar-nos i esmorzar abans de sortir de casa!
“Uf… quantes coses que hauré de fer demà al matí! Despertar-me, llevar-me, fer un pipí, rentar-me la cara, vestir-me, esmorzar, rentar-me les dents i les mans i pentinar-me. I tot això abans de sortir de casa! No sé pas si tindré prou temps per a tot!”, pensa en Pau.
Tal com li havia recordat el pare, en Pau posa el despertador a la tauleta de nit. El despertador d’en Pau és molt divertit; té forma de lloro i, quan sona, crida: “Bon dia, bon dia! És hora de llevar-se! Bon dia, bon dia! Que em prepareu l’esmorzar? Bon dia, bon dia! És hora de llevar-se! Bon dia, bon dia! Que em prepareu l’esmorzar?”. En Pau l’acarona una mica, el col·loca prop de l’orella i tanca els ulls.
L’endemà al matí, el lloro-despertador sona puntual a les vuit i en Pau el para de seguida.
–Bon dia, Pau! Com has dormit? –li pregunta la mare–. Hem preparat un esmorzar boníssim. Vols venir a taula amb nosaltres?
Tot just ha obert un ull i ja ha d’anar a esmorzar, s’ha de vestir i de rentar… Tot va molt ràpid al seu voltant i ell només pensa a poder dormir una mica més.
–Sí, mare, ja vinc –respon amb un fil de veu.
Assegut a taula, en Pau mira aquell esmorzar tan generós. Té l’estómac tancat i no pot parar de fer badalls.
–Pau, què et ve de gust? Vols una llesca de pa sucat amb tomàquet i oli amb formatge de cabra? I un suc de taronja per beure? L’acabo de fer –li proposa el pare.
–Pare, és que no tinc gana. Només tinc son! –diu en Pau.
–La Mariona ha volgut el pa torrat i ben sucat amb oli i tomàquet. A sobre s’hi ha posat una mica d’ou dur rallat i alvocat. En vols tu també, o t’estimes més una torrada amb oli i la compota de poma que ens ha fet l’àvia? –li pregunta la mare.
–No ho sé, mare… –respon en Pau resignat.
–Pau, que vols que fem aquell joc tan divertit que ens feia l’àvia a l’estiu? Així sabràs què et ve de gust! –li proposa la seva germana petita.
–D’acord! –diu en Pau.
–Has de tancar els ulls i pensar només en el teu nas. Nosaltres t’anirem acostant tot el menjar que hi ha a taula perquè l’ensumis. Quan t’arribi una flaire que t’agradi molt, ja podràs obrir els ulls. Estàs preparat?
-Sí! Comença! –respon decidit en Pau.
La Mariona li fa olorar tot el que hi ha a taula: el suc de taronja, el pa de cereals, el formatge de cabra, les torrades sucades amb tomàquet, l’alvocat, l’ou dur, la compota de l’àvia, la fruita pelada i tallada i una tassa de llet d’ametlla amb una mica de canyella i vainilla.
–Ja ho tinc! –diu en Pau–. Aquesta última olor m’ha agradat molt! Què és?
–És llet d’ametlla amb una mica de canyella i un polsim de vainilla!
–Mmm… en vull una mica! –diu en Pau–. Per l’olor s’assembla a les cremes de cereals que preparava l’àvia a l’estiu!
Aquell got de llet li obre la gana. Tot seguit es menja un parell de torrades ben sucades amb tomàquet i oli d’oliva amb formatge de cabra, una mica de fruita que el pare havia tallat i uns talls d’alvocat. I amb les piles carregades, cap a l’escola falta gent!