El dàtil és un fruit d’una sola llavor obtingut de la palmera datilera (Phoenix dactylifera). Tot i que té una consistència i un aspecte similar a la fruita seca, no es deixa assecar després collir, sinó que madura i s’asseca al sol a la planta mateix i després es recol·lecta. Es cultiva en regions subtropicals , seques i càlides, com per exemple l’Iraq, l’Aràbia, l’Àfrica del nord, l’oest del Marroc, el sud de Califòrnia i Arizona, als Estats Units.
Tot i que la temporada de recol·lecció s’estén generalment d’octubre a gener, per obtenir aquest fruit tan valuós cal plantar-lo durant la primavera. És a partir d’octubre quan se sol consumir més, sobretot durant el Nadal, ja que acostuma a formar part dels àpats festius.
El seu alt valor energètic i nutricional fan que sigui una opció magnífica per recuperar forces després d’una activitat extenuant o per prendre durant un entrenament intens. Per als nens és una bona font energètica i la millor alternativa quan tenen ganes de dolç. Són ideals per substituir llaminadures i dolços diversos farcits de sucres senzills, tan contraindicats per a la salut, sobretot la dels més menuts. El dàtil conté sucres d’assimilació fàcil que són alliberats de mica en mica, cosa que permet que la sensació de sacietat s’allargui més. Són, per tant, una elecció apta per a diabètics, sempre amb moderació.
Resulten ideals per picar entre hores i, a més d’aportar energia als músculs i al cervell, també incrementen la capacitat i agilitat mental. Si sou estudiants o teniu una feina que demana molta concentració, aquest és el vostre fruit estrella!
És recomanable prendre dàtils de manera freqüent, perquè són un aliment gustós i saludable que aporta una bona dosi d’energia a l’organisme, però han de ser de qualitat.
Hi ha diverses varietats i, depenent dels períodes de maduració, ofereixen característiques diferents que acaben afectant el sabor final. Podem trobar dàtils tous, semisecs i secs.
Algunes de les varietats de dàtils més conegudes arreu del món són:
- Deglet Noor, el dàtil de la llum: És una de les varietats més fàcils de trobar al mercat. Té una pell llisa i brillant, lleugerament arrugada. Es considera semisec, ja que té una textura tendra tot i que la carn és més ferma que altres varietats. Com que no és gaire humit, es conserva bé durant molt de temps, sense necessitat de refrigeració. És un dàtil de tons clars i lleugerament translúcids que es pot menjar al natural o com a ingredient en l’elaboració de plats tant dolços com salats. Té un sabor equilibrat, ja que no és excessivament dolç, i fa una olor que recorda a la nou amb un toc de mel.
- Medjool, el rei dels dàtils: Al Marroc, el “rei dels dàtils” era cultivat per obsequiar als xeics àrabs, ja que estava considerat com la varietat més deliciosa. Pot arribar a fer cinc centímetres de llarg i té un sabor amb matisos torrats i un punt de caramel. És el que es fa servir més en rebosteria i diferents pastissets, ja que és extremadament dolç i molt sucós. Té una carn molt tendra i humida que resulta ideal per triturar i obtenir una pasta que serveix per endolcir ja que pot substituir el sucre o qualsevol altre edulcorant. En el moment òptim de maduració, té una pell molt fosca, arrugada i tova al tacte que es desprèn fàcilment, de manera que és molt fàcil treure’n el pinyol.
- Khadrawi, el petit i trencadís: Aquesta varietat és més petita que les anteriors, de forma rodona i amb molta humitat que li confereix una textura més sucosa. La carn és molt tova i dolça, amb un sabor que recorda a la mel a mesura que el fruit madura. En el nivell òptim de maduració, la pell és de tons foscos i la textura, seca i trencadissa.
- Halawi, el més delicat: Aquest dàtil és molt semblant al Hadrawi, de calibre petit, tot i que té una pell molt més suau i delicada. Té forma allargada i una composició adequada per farcir amb nous, ametlles… En el punt òptim de maduració, té un gust dolç que recorda més als caramels de mantega que als típics sabors torrats d’altres dàtils. No és una varietat fàcil de trobar, però és de les més recomanables per degustar al natural ja que té una textura molt lleugera i cremosa, fins a tal punt que sembla que es fongui a la boca.
- Barhi, l’exclusiu: Normalment es consumeix quan encara està fresc, abans del procés de maduració i assecat natural, cosa que fa que s’hagi de vendre i consumir poques setmanes després de la collita. Això fa que sigui un dels dàtils més complicats de trobar, sobretot fora de les regions de producció. Quan es recol·lecta, té una pell ferma i un color groc pàl·lid, i es pot menjar fresc perquè té molt pocs tanins. És de textura ferma i pell cruixent, gairebé com la d’una poma i, a mesura que madura a l’aire, es torna més tendre i sucós. Té un gust que recorda a la canyella o al coco, i mai arriba al nivell de dolçor d’altres varietats.
- Mozafati, el dàtil Bam: És exclusiu de l’Iran, on es produeix i coneix com a dàtil Bam, en honor a la ciutat de la regió on es cultiva. No és gaire gran; més aviat té una forma xata i rodoneta, i un color de pell molt fosc i brillant, gairebé negre. És un dels dàtils que es conserven més bé al natural durant força temps –fins a dos anys– sense perdre pràcticament propietats.
- Zahidi, el menys dolç: De mida menuda, té aromes de fruits secs, amb tocs de cacauet, i recorda lleugerament a les orellanes i als albercocs. És ideal si no busquem un dàtil gaire dolç, ja que no té un sabor tan intens com la resta. La seva carn és més ferma i amb una textura menys sucosa, fet que el converteix en el dàtil perfecte per afegir a les preparacions salades; com trossejat a les amanides. No és gaire adequat per endolcir, ja que és difícil triturar-lo a causa de la seva textura, que és més seca.
Segons el tractament que rebi es pot conservar de maneres diferents:
- Dàtil natural o fresc: Es conserva en càmeres frigorífiques i es va madurant en funció de les comandes.
- Dàtil adobat: Es tallen les branques dels dàtils quan comencen a madurar i s’introdueixen en un bidó amb vinagre durant uns segons. Posteriorment es treuen i després de 24-48 hores el dàtil madura.
- Dàtil congelat: Es fica al congelador sense madurar i, un cop congelat, es treu i al cap de dues hores ja es pot consumir. Això sí, els experts diuen que el sabor que té no s’assembla al dels que maduren de manera natural.