–Demà ja podrem, mare? Demà ja ens podrem posar samarreta de màniga curta per anar a l’escola? –pregunta en Pau des del llit.
–Ui, Pau, encara no! Que hagi arribat la primavera no vol dir que faci calor! De moment fa més bon temps, però amb màniga curta passaríeu fred –els respon ella.
–Doncs, podrem anar sense abric? –insisteix en Pau.
–Dependrà del temps que faci! Quan ens llevem, mirarem si podem anar sense l’abric, d’acord? Ara tanqueu els ulls, que ja és tard! Bona nit! Que descanseu, pesolets meus!
“Pesolets meus? La mare m’ha dit ‘bona nit, pesolet meu’?”, es diu en Pau a si mateix. “Ara que ho penso: fa molt que no mengem pèsols. Mmm! Demà ho diré a la mare”. I amb aquest pensament en Pau s’adorm profundament.
Al matí següent, el sol surt amb força. I sí, en Pau i la Mariona poden anar a l’escola sense l’abric.
–M’encanta posar-me la motxilla només amb el jersei! Em queda més ben ajustada! –diu la Mariona mentre es mira al mirall.
–I a mi també! –afegeix en Pau.
–A veure, pèsols meus, esteu a punt per marxar? –pregunta la mare.
–Un altre cop, mare? No m’agrada que ens diguis “pèsols” –li diu en Pau.
–Ha, ha, ha! –riu ella–. A mi m’ho deien els avis quan era petita. I saps per què? Perquè el meu plat preferit són els pèsols, i aquesta tarda ja en podrem anar a collir a l’hort!
–Ah, sí? Doncs fa tant de temps que no en menjo que ja no recordo ni quin gust tenen! –respon en Pau.
–Són uns caramels de color verd fantàstics! Ja ho veuràs, Pau.
Després de l’escola, en Pau, la Mariona, el pare i la mare marxen a l’hort a collir els pèsols.
–Anirem collint les tavelles amb molta cura per no fer malbé la planta –diu el pare.
–I on les deixem? –pregunta en Pau.
–En aquest cistell –respon el pare.
Tots quatre passen una bona estona collint les tavelles de les pesoleres i omplen un bon cistell.
–Però jo no veig pèsols enlloc! –diu la Mariona.
–Mariona, són dins de cada tavella! –diu en Pau–. Mira, ho veus? –n’obre una–. En vols tastar un?
–I tant! –diu la Mariona.
–Doncs tanca els ulls i obre la boca –diu en Pau, mentre li posa un pèsol a la boca.
–És boníssim! És molt dolç! És veritat! És com un caramel de color verd –diu la Mariona–. En vull més!
I entre joc i rialla, en Pau i la Mariona berenen un, dos, tres, quatre i fins a deu caramels verds. En Pau torna a recordar aquell gust suau i tendre que tant li recorda el bon temps i l’arribada de la primavera.
En arribar a casa, els pelen tots i els deixen dins un bol. A la nit, els pares fan una truita de pèsols magnífica que acompanyen amb pa amb tomàquet i una crema de verdures de temporada. Bon profit!
