Els tes en general són diürètics, és a dir, ajuden a eliminar l’excés de líquid del cos i a fer més pipí (per tant, si ens llevem normalment a la nit, val més que no en prenguem a partir de les nou del vespre). A més, en general tots són rics en antioxidants.

Què diferencia els uns dels altres?

El procés de collita, oxidació i fermentació. Les fulles del te negre s’assequen i s’exprimeixen abans de fermentar. Les del te vermell és fermenten parcialment, mentre que les del te verd es tracten al vapor i es trituren, i les del te blanc estan fetes amb els brots més joves.

• El te negre (que en podem trobar d’Earl Grey, Breakfast Tea, Darjeeling, Ceilan) és el que té més teïna; per tant, ens revitalitza i ajuda a despertar-nos, i és el que té un sabor més fort. Es pot prendre sol, amb llet o amb beguda vegetal.

Voleu deixar el cafè o aconsellar algú com fer-ho? Tasteu el te negre amb unes quantes llavors de cardamom, o el mate amb romaní i sàlvia per “despertar” la ment.

• El te vermell (Oolong, Pu-erh) és digestiu i desintoxicant i ajuda a metabolitzar els greixos. Per fer dieta, però, el millor és el verd:
• El te verd. Per què agrada tant el famós te verd? Les seves propietats antioxidants el fan únic, així com el seu sabor delicat i la capacitat d’ajudar a millorar el metabolisme del greix i del colesterol (http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24675010) i depurar líquids i toxines.
• El te blanc és el que conté menys teïna i el que té un sabor més suau. La seva propietat més destacable és l’antioxidant. Els nens en poden prendre amb una mica d’extracte de vainilla, sobretot si veieu que fa fred i els donaríeu un got de llet amb xocolata.

Tes sense teïna:

• Te de tres anys (Bancha o Kukicha): remineralitzant, desintoxicant i amb vitamina C. Molt indicat per als nens.
• Te mu: és una combinació de setze plantes que tonifiquen, enforteixen i equilibren el cos.
• Altres infusions d’herbes (la denominació de te és exclusiva de la planta Camellia sinensis).

Novetats en el món dels tes: el te groc i el te blau

Te groc

És un te a mig camí entre el blanc i el verd. Ajuda a concentrar-se i a regular l’estat d’ànim; i també a protegir les dents de la càries gràcies al fluor i calci que conté. Recomanable també per a nens a mitja tarda i a l’hivern.

Te blau

També anomenat Oolong; a mig camí entre el verd i el negre. Té un poder altament antioxidant i reformador del sistema immunitari.

Quina diferència hi ha entre la teïna i la cafeïna? És millor la teïna?

Molecularment la teïna i la cafeïna són iguals, però l’efecte sobre el cos és diferent. La teïna té menys efecte energitzant i despertador; és millor, doncs, per a persones nervioses o que s’alteren massa amb el cafè (hi ha gent que fins i tot té taquicàrdies).

També és cert que les persones acostumades a prendre te no noten tant l’efecte com les que no en prenen mai.

Cal evitar l’excés tant de l’una com de l’altra en persones amb hipertensió arterial, problemes cardíacs i arítmies.

Com més estona deixem infusionar un te, menys teïna tindrà, però també més fort serà el sabor.

Quina diferència hi ha entre prendre un te que comprem a granel i un te de bosseta?

Sempre val més prendre te a granel. A banda que fem menys residus i surt més barat si comprem a granel, les bossetes que es fabriquen actualment no són biodegradables o contenen tints i químics que també ens acabem bevent. Només algunes marques utilitzen bossetes especials sense aquest tipus de components.

Marques de tes de confiança: clipper, clearspring, sonnentor, mimasa

La procedència també és important, com en qualsevol altre aliment, però a Espanya hi ha poca producció de te autèntic, i bàsicament és de Galícia.

També hem de tenir en compte el filtre que utilitzem: si ho fem amb un colador de pinça que, per exemple, pot ser metàl·lic (d’alumini), de plàstic o de bambú.

Com aprofitar millor les propietats del te?

Cal que seguim exactament les indicacions de temperatura i temps. Així doncs, és recomanable un bullidor d’aigua que tingui termòmetre (ja teniu una idea per Nadal). És molt més pràctic que bullir aigua, que fa més mandra i n’acabem desaprofitant.

Quan s’han de prendre els tes?

Si pot ser separats dels aliments, ja que contenen tanins que interfereixen en l’absorció de certs minerals com el ferro. Val més deixar un parell d’hores abans de fer el te o prendre’n un sense teïna.

Recepta del te de Nadal

(Per prendre a mitja tarda amb els torrons ecològics)

• Te verd (diürètic)
• 1 branca de canyella (digestiva)
• Un pessic de gingebre en pols (digestiu i calmant)
• Un toc de pell de taronja eco ratllada
• Unes gotetes de suc de poma
• 2 ametlles

Escalfar l’aigua a 90 graus, apagar el foc i deixar infusionar dos minuts. Us encantarà, té gust de galeta!

Cuevas ens parla de l’origen de les festes nadalenques, que es remunten dos-cents anys abans de Crist, quan els romans celebraven ja la Saturnalia, una festa en honor al Déu de l’agricultura (Saturn) que coincidia amb el descans de les collites i el fi de la foscor amb el “naixement del nou sol”, el sol invictus. Aquells dies es permetien tot tipus d’excessos. Roma es deixava portar per les bacanals, els banquets públics i les orgies. A l’edat mitjana, el cristianisme va fer coincidir la data de naixement del nen Jesús amb el solstici d’hivern i va intentar posar fi a les celebracions paganes. La tradició de l’excés, sobretot gastronòmic, continua fins als nostres dies.

Per Nadal, Cap d’any, Reis fem excessos poc saludables a cada àpat

Consells per superar les festes amb poques conseqüències negatives per a la nostra salut:

1. Menjar de gust, amb tranquil·litat i amb consciència del què fem. No fer més d’un àpat copiós al dia, beure caldos i infusions al llarg del dia, mantenir l’activitat física diària i esperar tres hores després dels sopars abundants abans d’anar a dormir.
2. Acompanyar sempre els plats de proteïna i de greix amb una bona amanida d’amargs. Cuevas ens proposa una feta a base d’escarola, endívia, ravenets, un gra d’all picat fi, una magrana, oli d’oliva verge i vinagre de poma no pasteuritzat. Tots els components d’aquesta amanida ens ajuden a digerir.
3. Menjar pinya i papaia fresca. El cor de la pinya conté uns enzims (proteases) que ens ajuden a digerir la proteïna i la papaia en conté uns d’efecte semblant (papaïna). No ens val la fruita en almívar ni el suc; només la fruita natural.
4. Acompanyar els menjars greixosos amb salses digestives fetes a base de gingebre ratllat, ravenet o nap cru picant i amanit amb vinagre de poma no pasteuritzat (té enzims digestius) i salsa de soja. Si tot i això se’ns posen malament els greixos, podem acompanyar el menjar amb una cullerada sopera de lecitina de soja, que emulsiona i afavoreix la digestió.

   Amanida d’amargs, xucrut i pinya ens poden ajudar a pair. Fotos: Pau Esculies, Cuina: Montse Vallory i Bernard Benbassat

5. Menjar ceba macerada un parell d’hores en vinagre de poma no pasteuritzat ajuda a pair proteïna i greixos de carns i peixos i no repeteix.
6. Menjar una cullerada sopera de xucrut (col fermentada) o de germinats (d’alfals, fenigrec…) acompanyant els àpats forts. Tots dos contenen enzims que ajuden a digerir. Una altra opció és menjar un comprimit d’enzims digestius (proteases, amilases, lipases) obtingudes de fonts naturals com la papaia, la pinya o el germinat de blat.
7. Beure una infusió feta amb la pell de mitja llimona i de dues mandarines ecològiques que s’afegeixen a un litre d’aigua bullent de baixa mineralització. Ajuda a eliminar l’excés de sal i àcid úric. Va molt bé quan s’ha menjat marisc. Ho podem endolcir amb estèvia.
8. Prendre un extracte d’equinàcia i vitamina C per prevenir infeccions des d’una setmana abans fins a una setmana després de festes. La sobrecàrrega de sucres provinents de la pasta (galets), les patates, el pa, les begudes refrescants i les postres eleven els nivells de glucosa en sang i ens debiliten el sistema immune.
9. Prendre un complement de vitamines B i de minerals (especialment magnesi) per ajudar a assimilar els sucres i evitar que el sistema nerviós se’n ressenti. Prendre’l també durant i després de les festes.

   Postres saludables: rawnie, boletes fruits secs, turrons de cereals. Fotos boletes i turrons: Pau Esculies. Cuina: Montse Reus i Montse Vallory

10. Fer servir alternatives saludables al sucre refinat com ara fruita seca, sucre de rapadura, mel o estèvia. Elaborar receptes saludables de postres que satisfacin el desig de dolç però sense necessitat d’afegir-hi sucre refinat:

• Xocolata 100% cacau acompanyada de fruites seques (panses, dàtils)
• Rawnie de xocolata, plàtan i dàtils sense sucres afegits, ni lactosa, ni gluten ni cocció
• Delícies de carbassa i castanyes: fetes a base de puré de carbassa i castanyes seques remullades i cuinades, amb panses i arrebossades amb sèsam o pinyons.
• Torró de llavors, fruita seca i cereals
• Agar-agar de fruites
• Receptes de postres a base de peres d’hivern: peres amb mandarina i canyella o peres amb glacejat de gingebre.
• Beure infusió digestiva dolça: a base d’anís, berbena, camamilla dolça, menta i fonoll.

  Xocolata 100% cacau, peres i infusió digestiva bona manera d’acabar els àpats. Fotos peres i infusió: Pau Esculies. Cuina: Montse Vallory.

Remeis naturals per combatre les conseqüències de les festes

1. Prendre ajudes per contrarestar els efectes de l’alcohol. Un trosset de pruna umeboshi (la trobareu als herbolaris) ben insalivada, pastilles de card marià (dues amb cada àpat). Vitamina C (1 gram al dia) i vitamina B12 per processar l’alcohol.
2. Oferir una beguda alternativa a l’alcohol. A base de suc de poma amb espècies (canyella, anís estrellat, clau, cardamom, canyella, gingebre i pell de mandarina), produeix un efecte calorífic i digestiu.
3. Remeis per als empatxos. Kudzú-umeboshi: diluïu una cullerada sopera de kudzú (una arrel volcànica que trobareu als herbolaris) en un vas d’aigua freda i poseu-ho en un cassó fins que la barreja es torni transparent; afegiu-hi mitja cullerada de postres d’umeboshi. Infusió de pell de mandarina tallada (ens donarà el gust amarg que busquem) amb gingebre (1 cullerada sopera). Extracte d’herbes per al fetge amb carxofera, dent de lleó i desmòdium.
4. Remeis per a la cremor d’estómac. Una cullerada de postres d’argila blanca diluïda en mig got d’aigua. Prendre el suc d’una patata crua i liquada (uns 100 ml). Mitja cullerada de pasta d’umeboshi ben insalivada que compensarà l’acidesa de l’estómac. Mastegar un bastonet de regalèssia natural.
5. Remeis per al mal de cap. Banys calents de cames (si es noten els peus freds), massatges a les temples, reflexoteràpia podal, digitopuntura o tisana a base de melissa, romaní, taronger, marialluïsa i anís verd (afegiu una cullerada de postres de la barreja a un vas d’aigua bullent i deixeu-ho reposar 5 minuts). Es pot reforçar amb boldo però val més que en aquest cas estigui recomanat per un terapeuta.

   Ressaca, mal de cap, empatxos… Remeis naturals com el card marià et poden ajudar

Propostes per afrontar el gener de la manera més saludable

1. Tisana depurativa. A base de cua de cavall, romaní, ortiga, dent de lleó i aquil·lea. Afegiu una cullerada de postres a un vas d’aigua bullent. Bulliu un minut i beveu.
2. Fer dejuni (millor sempre dirigit per un terapeuta). Es pot fer un dejuni amb llimonada: trossegeu una llimona ecològica sencera amb pell i sense llavors en un litre d’aigua. Combineu-ho amb caldo depuratiu a base de ceba, pastanaga, nap, algues (kombu i wakame), rodanxes de gingebre i una cullerada sopera de miso sense pasteuritzar per tassa.
3. Depurar el fetge. Prendre en dejú 1 cullerada sopera d’oli d’oliva verge, una de suc de llimona i 25 gotes d’extracte de plantes pel fetge. Repetir la presa de l’extracte abans de dinar i sopar. Menjar coses amargants, per exemple bullir carxofes amb les fulles i beure’s el caldo.
4. Tenir present que el que més engreixa no és el greix, sinó els sucres en totes les seves formes (farines, pastes, pa, cereals per esmorzar, sucs processats).
5. Incorporar bons propòsits d’any nou per millorar la dieta cada dia. No fumar, ni beure alcohol, ni refrescos, ni sucs comercials. Oblidar-se dels dolços industrials, limitar la carn processada, els aliments transformats, menjar hortalisses cada dia per dinar i esmorzar. Fer més exercici. Reduir l’estrès i buscar ajuda per gestionar les emocions. Cuevas ens recorda que per a tots aquests temes trobarem el suport de l’equip de la Mútua de Teràpies Naturals Roger de Llúria.

I si decidiu començar l’any fent dieta, abans us aconsello assistir a la xerrada que donarà la Lucía Redondo el dia 6 de febrer a les 18:30 h anomenada “Demà em poso a règim. No t’amarguis comptant calories”.
Resum de la xerrada realitzat per:
Montse Reus
Ambientòloga
Redactora de la secció el Rebost
mreus@etselquemenges.cat
@montsereus1
Xerrada a càrrec de:
Olga Cuevas
Doctora en Bioquímica. Especialista en Nutrició i Salut.
Actualment, és directora de l’IFPS Roger de Llúria i profesora del Cicle formatiu de Grau Superior de Dietètica en la línia naturista i ecològica. És autora de dos llibres: “El equilibro a través de la alimentación” i “Tratamientos naturales al alcance de todos“.

Ens acostem als horts, i la veritat és que em faig creus de la varietat de verdures i arrels que marquen l’arrencada de l’hivern. Api, bleda, bròquil, calçot, carxofa, col, coliflor, créixens, enciam, escarola, espinac, fonoll, nap, pastanaga, porro, rave, remolatxa… Qui ha dit que l’hivern a l’hort és avorrit?

I amb tot aquest esclat hivernal, des de l’Espigall, al Vallès Oriental, ens expliquen que a la tardor van collir les dotze varietats locals de mongetes que aquest any tenien plantades a l’hort. “La producció ha estat magnífica i hem arribat als rendiments històrics que alguns avis ens indicaven per a aquestes varietats… la mongeta del Carall una tona la quartera”, m’indica en Jordi Puig, orgullós i content. A l’Espigall ara també estan collint les cols de paperina i de pell de galàpet, així com els bròquils de Santa Teresa, que aquest any han fet una producció magnífica. I pel que fa a les verdures d’arrel, els naps negres de muntanya no han anat massa bé, ja que la calor de la tardor els ha castigat molt fort. Tot i així, han tingut una collita rècord de pastanaga i els naps negres s’han fet tan grossos que no els poden ni vendre. Es veu que fan més d’un quilo i mig cada unitat!

Saltem cap al Maresme perquè en Jordi Ribas ens posi al dia de com té els seus camps. A 369enciams ara tenen els cultius hivernals en marxa, molts dels quals estan creixent i esperant que passin els mesos menys càlids. Ara és temps per als que gaudeixen del fred dels dies d’hivern, com ara els créixens, la ruca o l’escarola, que es troben en el seu millor moment. Pel que fa a les flors comestibles, la gran majoria no són amigues del fred, tot i que també hi ha excepcions, com la calèndula o el pensament, plenes de color i força. Pel que fa a les miniverdures que caracteritzen l’hort de Teià, ara estan espectaculars la col, la ceba i el porro.

Al Penedès, els amics d’Hortànic, ja senten la flaire del calçot des de fa dies. Els últims dies d’octubre ja van començar a arrancar calçots en una temporada que, segons ens expliquen, ha començat força bé. Amb les pluges de les últimes setmanes, els camps estan esplèndids, tot i que sembla que és un petit caos de fang quan cal anar a arrancar. I justament ara fa uns dies que a Hortànic ja tenen la nova salsa per als calçots “És una recepta originària d’Hortànic: la salsa salvitxada! Esperem que en sentiu a parlar força, i és que li tenim un camí ben especial per fer”, diu la Sílvia. Si cerqueu un producte especial, us recordo que a Hortànic també comercialitzen el calçot petit, el xic de la casa; i n’estan molt orgullosos. D’altra banda també estan preparant el dos mil quinze amb la plantada de tomacó, bitxo i nyora, que fan servir per a la salsa salvitxada. “De ben segur que entre els nostres calçots i la nostra salsa, tot ecològic certificat, us llepareu els dits i repetireu l’experiència!”, em diu la Sílvia amb un somriure d’orella a orella.

Des dels horts anem a fer un cop d’ull a les vinyes. Aterrem a Celler Finca Parera per saber com estan els ceps i què ens explica en Rubén. Veiem com les fulles ja han caigut, moment en què comença la poda a les vinyes. I és que és molt important esperar que caiguin totes, ja que fins al final el cep està fent reserves energètiques per a la primavera. També és molt important no avançar la poda fins que arribi el fred de veritat, per evitar infeccions tardanes de fongs de fusta que podrien entrar per la ferida de la poda. Una altra de les tasques que cal fer a l’hivern és preparar les noves parcel·les de vinya jove per empeltar cap al febrer. “L’empelt a Finca Parera el fem nosaltres mateixos, quan des de fa temps aquesta feina està professionalitzada en vivers diversos”. Al Celler Finca Parera prefereixen fer-ho ells ja que així controlen molt millor tot el procés i la selecció de la fusta. En Rubén m’explica amb detall que l’any 2013 van plantar el peu bord de vitis americana per evitar l’atac de la fil·loxera, encara present al territori europeu. Seleccionen els ceps de la varietat que volen empeltar, poden els sarments i els enterren sota terra per conservar-los fins al dia d’empeltar-los. Empeltaran al febrer i març les corresponents estaquetes amb un borró, adormit encara, per a cada cep bord americà. Lliguen l’empelt i el tapen amb terra per evitar que s’assequi, que es glaci o que pateixi atacs d’animals. La primavera cicatritzarà l’empelt i brotarà el borró, i creixerà el nou cep!

Des de l’Anoia anem cap a la Conca de Barberà, per saber com es preveu la feina als camps i al celler de Dasca Vives. “L’hivern es una època tranquil·la, on la feina principal és la poda de la vinya”, ens explica l’Alba Vives. Al celler els vins ja han acabat de fermentar i ara cal que reposin fins a la primavera. Amb el fred de l’hivern, els vins que hi ha a les tines a poc a poc s’aniran clarificant de manera que, quan arribi la primavera, ja es podran embotellar. Al camp, els dies de temperatures baixes també són bons per podar els ametllers i els fruiters de fulla caduca, i també per plantar arbres nous, com els ametllers joves que aquest any plantaran a Dasca Vives. I com a novetat, els trobareu al Mercat de Pagès de Barcelona, una bona oportunitat per conèixer-los de primera mà!

I des del sud cap al cor del país, arribem al Bages per saber l’estat dels camps d’Oller del Mas, on també es troben en plena poda de la vinya. Després de la caiguda de les fulles, aprofitant la parada hivernal de la planta, comença l’època de poda del cep. S’inicia amb una prepoda a màquina per tallar les redoltes més llargues que van sorgir de l’anterior floració i després es fa la poda manual amb l’objectiu de deixar la planta en unes condicions òptimes per a l’inici del pròxim brot. L’objectiu és incentivar el creixement de brots nous que portaran la nova collita i el nou fruit, en aquest cas, el nou raïm. Aquesta feina es prolonga des del desembre fins al febrer o març, sempre abans que comenci la nova vegetació. Amb la poda es controla el vigor de les plantes i l’equilibri entre la producció i la superfície foliar. A Oller del Mas, l’hivern es viu amb calma i serenor per esperar l’arrencada de les plantes quan les temperatures siguin més suaus.

I continuant amb els camp de vinya visitem, al peu de l’Albera, a l’Alt Empordà, el Celler Can Torres. La Bàrbara també ens explica que han començat la prepoda per preparar les plantes. Segons ella és un moment de relació diària i molt íntima amb els ceps, en què cal estar molt atent per detectar problemes i per observar el creixement, i també una època per deixar-se captivar per la bellesa de la planta mentre descansa. La Bàrbara m’explica que aquest any comencen una experiència nova de silvopastura. Després de dos hiverns de conviure amb vaques brunes del Ripollès, aquest any experimentaran amb un ramat d’ovelles ripolleses que s’estaran amb un pastor a la finca fins a la primavera. Les ovelles són de Mas Marcé, un productor de formatges ecològics amb qui fan aquesta col·laboració amb l’objectiu tant de prevenir incendis com de mantenir i fertilitzar les vinyes. Pel que fa al vi de la collita passada, ja és a les barriques o als dipòsits, on ha de passar tranquil tot l’hivern fins que a la primavera passi a les ampolles. “En general és una estació on hivernem una mica per descansar i agafar les forces per la primavera”, m’explica relaxada la Barbarà.

Dels ceps i el vi, ens acostem a Osona per saber que estan fent, ara que ve l’hivern, les abelles de Llàgrimes de Ra. La Teresa Casasas ens explica que ara estan molt tranquil·les. La reina gairebé no cria, les abelles es queden arraulides i surten molt poc de l’arna, només al mig del dia i els dies que fa sol. La feina de la Tere és vigilar que cap depredador pugui fer mal al rusc i resguardar-les tant com es pugui dels possibles fenòmens atmosfèrics. “El que acabo de fer és portar les abelles que tenia al castanyer a Viladrau a Berga per tenir-les a lloc quant comenci a florir el romaní”. I entre altres coses, la novetat d’aquest any es que ha demanat el certificat del CCPAE per a nous assentaments. Li agradaria portar cinquanta arnes al gener cap a Igualada a la floració de l’ametller i, si la deixen, després les mourà cap a Tortosa per fer mel de taronger. “He trobat una explotació de taronges ecològiques que els agradaria que els portés les arnes; al maig el taronger ha acabat de florir i és llavors quan es pot treure la mel”. I si ho aconsegueix, també li agradaria portar-les cap a Meranges, a la Cerdanya, on floreix el regalís i el neret. M’encanta la il·lusió que desprèn la Tere quan m’explica tots aquests projectes. “M’agradaria molt obtenir mel de taronger i mel d’alta muntanya… Són sabors nous i experiències noves per als consumidors, per a les abelles i per a mi”.

I pel que fa a la fruita, veurem com estan els camps de poma ecològica del Solsonès. En Josep Pintó ens explica que “els pomers celebren els tres mesos d’hivern, és el descans del guerrer”, és ara quan els arbres descansen i agafen forces per a les properes estacions. I sobre la feina que cal fer, no serà fins a final de febrer que s’haurà d’escampar compost i esperar que els arbres donin els primers símptomes de recuperar l’activitat. A partir de llavors tot passarà respectant els temps, sense pausa, esperant que la tardor acompanyi la collita i es torni a omplir el cabàs de pomes ecològiques de muntanya. I com que a l’associació hi ha productors nous, per a ells sí que és un temps mogut, ja que han de preparar la terra, muntar la instal·lació i finalment plantar, que s’acostuma a fer en els moments més favorables, com la lluna descendent, sempre que les condicions ho permetin.

I del Solsonès anem cap a l’Urgell per saber con ha anat la collita de les olives les darreres setmanes. En Magí ens explica que, tal com ja es preveia, ha disminuït força respecte de l’any passat. S’ha collit gairebé un 50% menys, sobretot per un atac important de mosca que ha comportat la caiguda d’una part quantiosa dels fruits. Els pagesos comenten que ha estat per culpa d’unes temperatures massa elevades per al temps de tardor. En canvi, pel que fa al cereal sí que es visualitza una bona naixença de la planta, ja que les pluges l’han acompanyat de valent i ara fa molt goig de veure la feina ben feta. Per la seva banda, l’ametller i la vinya descansen i recuperen forces. “Els camps, doncs, estan aletargats, esperant que les primeres gelades i qui sap si algun floc de neu, que esperem que els agafi prou enfortits per trampejar-les”, relata en Magí.

I pel que fa al bestiar, a Ca l’Andreu, a la Cerdanya, ja han baixat les vaques dels prats de muntanya, i els tenen als camps propers a la granja, que és on passaran l’hivern menjant l’herba recollida durant l’estiu. Per la seva banda, i també a la muntanya, la Marta Carola, des de l’Albera, ens explica el mateix: “Les vaques ja han baixat de les muntanyes a les valls, on passaran la resta d’hivern”. Com que hi ha poca herba, cada dia donen menjar, farratges i tacos als tres gran ramats de vaques, un total de gairebé quatre-centes vaques. “Els colors dels boscos són increïbles, taronges, vermells, grocs… Tot està preciós… Bé, també n’hi ha alguns que estan nusos completament!”. I pel que fa a les olives, ja les han recollides per fer l’oli, tot i que tal com ens ha explicat en Magí, ha estat un any dolent a causa de la mosca de l’olivera, que ha picat pràcticament totes les olives. “Les castanyes ja han caigut dels arbres. O vas ràpid a agafar-les o els senglars i les vaques et deixen sense cap ni una!”, explica la Marta, joiosa.

I fins aquí el relat de com es preveu l’hivern als camps catalans. És temps d’espera, de calma, de contenció. La natura guarda forces per irrompre impetuosa i plena de màgia la propera primavera. Mentrestant, a gaudir del repòs merescut!

A l’entrada d’Arenys de Munt hi ha la Masia de Can Pau Bernadó, un entorn de calma i tranquil•litat a cinc minuts a peu del centre de la vila. Avui coneixerem la història d’un celler de nova creació però molt arrelat a la tradició vitivinícola de la zona.

Arribem a Arenys de Munt, al Maresme, i ens espera en Joan Munich, un jove llicenciat en Ciències Ambientals enamorat de la terra i la natura. Ens explica que la història del seu vi es va gestar quan es va plantejar de recuperar la vinya de Can Pau Bernadó, allà on viu i on l’hem anat a visitar. Tot i que no tenia gaires coneixements de viticultura estava decidit a engegar un projecte basat en un conreu sostenible i de proximitat. Considerava que era una manera de posar en valor el territori i de recuperar la feina i la gestió de terres que havien quedat arraconades. Per això, i paral•lelament a la creació del Celler Talcomraja, va posar en marxa l’associació Pensa en vi. Del celler en sortirien els fruits i l’entitat oferiria els fonaments en què s’havia de sustentar el projecte. “La vinya i el vi són els eixos vertebradors de tota la feina, però sempre tenint en compte el conjunt del territori i la seva idiosincràsia paisatgística, agrícola, forestal, turística, històrica, econòmica i social”.

Gràcies a la confiança que li van fer una vuitantena de mecenes durant l’estiu del 2012 es va crear un petit celler d’autoaprenentatge compartit per començar a veremar, vinificar i conèixer les peculiaritats de l’entorn. Un any després, el celler ja era a punt per produir vi per comercialitzar i, des de llavors, combina aquesta tasca amb la docència com a professor de secundària. L’educació i la natura són les seves grans passions i el seu projecte de vida les integra totes dues. Tanmateix, reconeix que el més difícil ha estat la burocràcia i esquivar les traves administratives que ha anat trobant. Una de les grans batalles ha estat que Arenys de Munt pugui formar part de la Denominació d’Origen d’Alella per tal d’aprofitar l’oportunitat enoturística que ofereix aquesta denominació. Tot i que altres pobles del voltant s’hi han afegit recentment, Arenys de Munt encara no ho ha aconseguit i això ha comportat que hagi hagut d’incorporar a la seva producció la vinya de Can Flaquer, a Sant Martí de Mata (Mataró) amb les varietats negres ull de llebre, garnatxa, merlot i cabernet. La seva feina està regida per paràmetres de l’agricultura ecològica i es potencia la biodiversitat, el reaprofitament de la matèria orgànica per al compost natural i el respecte pels cicles de la terra. No obstant això, és crític amb els segells que ho certifiquen i els vins Talcomraja de moment no tenen aquest certificat. Argumenta que els qui fan les coses bé no han de pagar aquest peatge per demostrar que estant fent una agricultura lliure de tòxics. “Sovint els petits productors no podem assumir aquest cost perquè tenim moltíssimes despeses. Trobo que qui hauria de pagar un plus són les empreses que no tenen en compte la salut de les persones ni del medi”.

La finca de Can Pau Bernadó està composta per sis hectàrees, majoritàriament de bosc de pi pinyer, alzina i alzina surera. “Les bótes de fusta on reposen els vins són un element importantíssim, i aquí, al Maresme, podem tancar el cercle del que suposa l’aposta pel producte local: podem fer el vi perquè tenim ceps, els taps de suro els podem treure de les alzines sureres i la fusta de les bótes la podem obtenir dels cirerers i castanyers. Si algun dia tanquem el cercle podrem prendre un vi 100% d’Arenys”. Tot i que només una hectàrea de la finca és cultivable, actualment, a més de la vinya, també hi tenen cirerers i un petit hort. En aquesta vinya hi ha les varietats tradicionals de la zona: garnatxes, moscatell, pansa blanca, picapoll i també s’hi pot trobar cabernet. L’elaboració es fa en petites produccions de vins ecològics i naturals en microvinificacions i l’àmbit de distribució és bàsicament comarcal. “Els vins del celler Talcomraja no estan subjectes a cap certificació oficial, però el sommelier Nani Ramon els va classificar com a vins PartySans: vins de festa i celebracions, saludables i respectuosos amb l’entorn, rebels i combatius”, explica cofoi.

En Joan ens explica que la història d’Arenys està molt vinculada a la vinya i el vi des de temps molt antics. Sense anar gaire lluny, fa només cinquanta anys, la vitivinicultura estava molt arrelada i hi ha molta documentació gràfica que il•lustra la presència de molts cellers d’autoconsum, grans extensions de vinyes i antics oficis com el dels taps de suro, vidriers o boters. Aquesta saviesa s’ha anat perdent, per això considera que “potenciar la cultura vitivinícola va molt més enllà i, en conjunt, significa posar en valor el patrimoni natural, històric, cultural de la zona”. És un gran coneixedor del territori i des de l’associació vetlla per recuperar la memòria històrica i documentar tot aquest passat vinícola.

Per a en Joan Munich, la idea de recuperar les vinyes neix com un projecte d’estima a la terra però també com una fórmula de desenvolupament econòmic i de visió de futur com a alternativa per donar un valor afegit al camp. Es tracta de recuperar la cultura del vi com a eina de motor per crear ocupació i per potenciar la cultura de la sostenibilitat a través de l’agricultura ecològica i els productes de proximitat. Escoltant-lo sembla que tot sigui possible perquè és un pou d’idees. El seu projecte tot just s’està construint però les bases són fermes i integra els valors tradicionals del camp i del cooperativisme des d’una perspectiva rupturista a les dinàmiques actuals de consum, de gestió del territori i de respecte cap al medi ambient.

Si voleu tastar aquests vins els trobareu a restaurants de la zona com Lasal del Varador (Mataró), a l’Era (Arenys de Munt) o en comerços locals. També podeu contactar amb en Joan Munich al correu jarranz@hotmail.com o trucar-lo al telèfon 617 617 180.
(www.pensaenvi.net)

Sopa de miso amb alga wakame

Si heu visitat el Japó i us heu allotjat en qualsevol de les opcions tradicionals del país, segurament, una de les coses que més us haurà sorprès és l’esmorzar: sopa de miso, arròs i peix, entre d’altres. A grans trets, l’arròs ens aporta carbohidrats, el peix, proteïnes, però i el miso? Per què els japonesos prenen tan sovint sopa de miso per esmorzar, dinar i sopar?

Segons la llegenda, el miso va ser un regal que els déus van fer a la humanitat fa molts segles. Amb el miso, van lliurar-li l’elixir de la salut, la longevitat i la felicitat. Centenars d’anys després, el consum de miso, un producte que s’obté a partir de la fermentació de la soja i que destaca com a font excel·lent d’aminoàcids i enzims naturals i probiòtics, s’ha expandit arreu del món.

Aliment estrella al rebost macrobiòtic

L’equilibri entre els principis del yin i el yang i dels cinc elements són les bases de la filosofia japonesa macrobiòtica, una forma de vida que entén l’alimentació com el gran aliat de l’equilibri físic i emocional. Sense un bon balanç d’aquests principis, cap persona podrà gaudir d’autèntica salut física i emocional.

Però, com trobem l’equilibri? La macrobiòtica distingeix entre l’efecte yin (una energia freda i fosca) i l’efecte yang (una energia calenta i lluminosa). Tots els aliments tenen les dues energies. No obstant això, una de les dues sempre domina per sobre de l’altra. De la mateixa manera que l’equilibri entre yin i yang regeix les lleis de la natura, una dieta saludable haurà de cercar el balanç entre aquests dos pols oposats, assegurant-nos que no ens passem per excés o per defecte de cap dels dos però tenint en compte, al seu torn, les necessitats específiques de cada individu en cada moment, que canviaran al llarg de la vida.

• Aliments yin (energia freda, d’expansió, volàtil i superficial, que provoca dispersió i debilita): sucre, mel, pa blanc, lactis, begudes alcohòliques, sucs no naturals, olis refinats, llet de soja, d’arròs i de civada, fruites tropicals, algunes verdures com les patates, l’albergínia, el tomàquet o la remolatxa, etc.
• Aliments yang (energia calenta i contractiva, amb un efecte acumulatiu que tonifica): sal marina, ous, carn vermella, embotits, peix blau, cereals, llegums, algues marines, etc.

A més del bon balanç d’aquests dos grups d’aliments, la macrobiòtica entén que una dieta saludable s’ha de basar en el consum d’aliments ecològics, de temporada i de proximitat, reduint el consum de sucres i farines blanques, alcohol i altres tòxics i augmentant la ingesta d’aliments integrals i alcalinitzants com les algues, el tamari o, per descomptat, el miso.

Què necessito per preparar sopa de miso?

Malgrat que admet una infinitat de variants, la recepta tradicional que centenars de generacions de famílies japoneses han anat heretant combina principalment dos ingredients: el miso i les algues wakame. Sovint conté també daus de tofu, ceba tendra i porro o altres verdures, bolets, peix o fins i tot carn.

Amb les algues wakame enriquim la sopa amb un altre clàssic japonès de grans propietats: també d’energia yang, aquesta alga s’utilitza, segons la medicina tradicional xinesa, per purificar la sang, millorar la qualitat dels cabells, de la pell i dels òrgans. La wakame, com la resta d’algues, és un vegetal del mar molt ric en calci, magnesi, ferro i iode i és per la seva alta concentració d’aquestes propietats que no convé abusar-ne: amb deu grams al dia tenim més que prou.

Com que és molt fàcil de preparar, té propietats magnífiques i un sabor deliciós, aquesta sopa resulta una entrada excel·lent al món de les algues i el miso per a tots els que no sàpiguen com incorporar aquests aliments als plats del dia a dia.

Alga wakame

I quin miso compro?

Encara que els tipus de miso més coneguts són el hatcho miso (de soja), el genmai miso (de soja i arròs integral) i el mugi miso (de soja i ordi), segons el clima, els costums i els aliments disponibles, els japonesos també preparen altres variants:

• Komé miso (de soja i arròs blanc): en consumien els samurais i l’aristocràcia
• Miso soba (amb fajol)
• Taima miso (amb llavors de cànem)
• Miso natto (amb ordi i gingebre)

Podeu trobar miso en diferents formats: en sobres, deshidratat i preparat per fer la sopa, en forma de pasta fosca en un pot de vidre o en una bossa hermètica, o en caldo ja preparat i a punt per consumir (caldo de genmai miso amb alga wakame), un nou format que acaba de llançar Amandín.

En tot cas, és important que el compreu ecològic per assegurar-vos que es conserven totes les qualitats extraordinàries que té.

Volem decidir sobre el que mengem, d’on ve, com ha estat conreat, per qui, com s’estableix el preu. En un món globalitzat, en què la distància entre producció i consum és cada dia més llarga, hi ha moltes que es pregunten sobre l’origen dels aliments. Els grups i les cooperatives de consum agroecològic, que últimament s’han multiplicat a casa nostra, són la millor expressió d’aquesta voluntat de recuperar la capacitat de decidir sobre la nostra alimentació.

Es tracta de veïns d’un barri o d’una ciutat que es posen d’acord per comprar directament a un o diversos pagesos del seu entorn, i apostar per un altre model d’agricultura i consum, organitzant-se a partir d’associacions o de societats cooperatives. Algunes tenen personal remunerat, la majoria no. Són experiències que enforteixen les relacions socials en el territori, que promouen l’economia solidària, que generen llocs de treball nous al camp en plena crisi econòmica.

L’objectiu és retornar el paper central de la pagesia i els consumidors a l’hora de definir les polítiques agrícoles i que l’alimentació no depengui dels interessos econòmics d’unes quantes multinacionals de l’agroindústria. Els criteris de justícia mediambiental i social són els que prevalen. Per aquest motiu, ja no es parla només d’agricultura ecològica sinó d’agroecologia, que defensa un model agrícola sense pesticides químics ni transgènics però també de proximitat, local i pagès.

La sobirania alimentària és el principi que guia aquestes experiències. Ser sobirans, tenir el dret a decidir, sobre la producció de menjar. Una pràctica que col·loca en el centre la defensa d’un món rural viu i les necessitats dels consumidors, que recupera llavors de varietats autòctones en perill d’extinció i que cultiva tenint en compte els cicles de la natura.

A Catalunya, els antecedents d’aquestes experiències es remunten a final dels anys vuitanta i principi dels noranta, quan a Reus, Girona i Barcelona es van constituir els primers grups de consum: El Brot (1987), El Rebost (1988) i Germinal (1993), respectivament. Però no va ser fins més enllà del 2000 que hi va haver un creixement exponencial; a dia d’avui trobem més d’un centenar de grups de consum arreu del territori català, situats, principalment, a l’àrea metropolitana, on la distància entre el camp i la ciutat és més gran.

La coordinació entre aquestes iniciatives, però, és més aviat dèbil, tot i que hi ha marcs de treball estables com la Coordinadora Catalana d’Organitzacions de Consumidors de Productes Ecològics (Ecoconsum), que aplega 25 grups, i La Repera, que organitza periòdicament jornades i debats entre pagesos i consumidors. Localment, hi ha, també, marcs de coordinació, com al barri de Gràcia, a Barcelona, on des de fa anys hi ha l’espai de trobada de Cooperatives amb Gràcia.

Els grups i les cooperatives de consum, de totes maneres, no són l’única via per estrènyer els llaços entre el camp i el plat. Últimament, han proliferat els horts urbans, els mercats pagesos, el retorn de joves al camp, la venda directa en finques… que demostren que altres pràctiques en la producció i el consum d’aliments no només són necessàries sinó que són possibles i viables.

Article escrit per:

Esther Vivas, periodista i investigadora en polítiques agrícoles i alimentàries.

@esthervivas | facebook.com/esthervivas | www.esthervivas.com

La història comença quan la Maite Margenet, cuinera i propietària de l’Àgape, va començar a cuinar plats vegetarians al restaurant on treballava fa més de vint anys. “A la gent li agradaven, els menjaven al restaurant i més tard també en vam fer per emportar”. M’explica que abans d’obrir el seu propi local ja cuinava per dur menjar preparat a botigues de dietètica de Vic. Els anys van passar i va ser cap a l’any 2000 quan es va decidir per obrir l’espai que ella feia temps tenia al cap: un restaurant per poder menjar sa, vegetarià i molt casolà. Aquesta va ser la idea que la va motivar a engrescar-se a fer obres al local, a fer una cuina nova, a tenir un espai de botiga i a ser la protagonista de la seva aposta empresarial i vital. “Ho vaig sentir, em deia a mi mateixa: ‘Maite has de fer alguna cosa’”. I així és com fins avui, i després de tretze anys, l’Àgape de Vic és una petita joia per als que gaudim del menjar saludable i cuinat amb estima.

Demano a la Maite que em defineixi la seva cuina i em respon que “cuino el que tinc ganes cada dia, sense greix, sense fregir, sense coses que malmetin la matèria primera, que sempre és la millor possible”. Em mira amb un somriure que em contagia i que mostra la seva passió pels fogons. M’explica que la major part del producte és ecològic i que tot el que pot és de proximitat. Els cereals, els llegums, les farines, l’oli, la llet i la pasta les té molt ben escollides, cadascuna en funció del que li agrada. A més, cada estació es caracteritza per uns ingredients diferents que projecten a la cuina el color de cada moment de l’any. “Vaig jugant amb el que la gent em porta; molta gent em coneix i sap que aquí ho valorem”. I mentre anem parlant, entra un home que va fins la cuina carregat amb una carabassa enorme. M’agrada veure que el local té moviment i que la gent s’hi sent com a casa.

A l’Àgape us hi podeu acostar tant per degustar un menú de migdia com per comprar menjar per emportar. La proposta del restaurant és una combinació de cinc primers, cinc segons i cinc postres. El menú té un preu de 12 € amb pa integral i aigua mineral inclosos. Avui tots els plats són vegetarians menys els farcells de mill amb bacallà. “M’agrada que la gent tingui la possibilitat de menjar una mica de proteïna amb el peix; i aquest plat agrada molt”.

Els primers semblen tots deliciosos. Si el que demana el cos és una crema, la d’avui ha estat elaborada amb nap, ceba, xirivia, carabassó i porro. Veig a la taula del costat que se serveix amb un bon polsim de sèsam negre. Si ens cal nodrir-nos amb arròs integral, el d’avui ve amb ceps i xampinyons. També es poden triar uns macarrons amb espinacs i rocafort, una amanida de búrgul gratinada amb formatge de cabra o bé uns pastissets de patata, arame i pastanaga. Jo m’he decantat per aquesta última opció, i el tast al paladar ha estat realment exquisit, amb un toc de gingebre i una textura suau que convida a menjar tranquil·lament.

Per al segon m’ho ha posat molt difícil. Els plats per triar són un gratinat d’ametlles i verdures, que he vist circular cap a una de les taules i que he trobat molt acolorit, acompanyat d’amanida i germinats. També hi ha un estofat de carxofes i seitan, plat que ens recorda que ja tenim aquí aquesta verdura tan hivernal. Si sou dels que gaudiu amb les quiche, la d’avui és de carabassó, pipes i orenga. I un dels plats estrella de la casa és el variat de croquetes, que cada dia canvien i que delecten el paladar dels clients més fidels del restaurant. Dic a la Maite que em costa molt triar i que m’ajudi. “Et portaré un saltat amb tofu maridat i verduretes que ens ha quedat molt bo”. Li accepto la proposta i sí, realment em porta a taula un plat que només amb l’olor ja em motiva a degustar-lo. Una meravella!

Totes les postres són casolanes i també varien cada dia. Avui es pot triar entre tres pastissos: xocolata i taronja, llimona i coco, i ametlles i pa. A més també hi ha flam d’avellanes sense ou ni lactis i crema de coco i mango. Jo, com que sóc una gran amant de la xocolata, em decanto pel pastís de xocolata amb taronja. La Maite me’l porta, me’l miro i ja veig en el color que és dels que m’agraden, amb poc sucre i respectant l’amargor de la xocolata. Parlem dels pastissos i em diu que a ella li agrada molt tenir-ne molts de diferents, perquè a la gent li agraden, els mengen tant al restaurant com a casa, si els compren per endur. “Hi poso molt poc sucre, m’agrada fer servir oli d’oliva, i les farines solen ser una barreja d’integral de blat i d’espelta blanca”. El resultat em confirma que té la mà trencada preparant les delícies que ens agraden als que mengem fora i volem acabar l’àpat amb unes postres que ens acompanyin i que no ens embafin.

Tots aquests plats i d’altres es poden comprar a la botiga de l’Àgape, que és oberta cada dia de la setmana, menys diumenge, de nou del matí a sis de la tarda. Trobareu una nevera plena de propostes nutritives. Em fixo en els pastissos salats i sobretot en un que té un color de cúrcuma que el delata. “Aquest agrada molt: és col, pastanaga, bròquil i cúrcuma”. Me l’emporto a casa i així continuo gaudint del menjar de l’Àgape al vespre.

A la botiga també hi ha altres productes que per a la Maite són bàsics. “Tinc el que jo gasto a la cuina i que sé que moltes persones només poden trobar aquí”. Veig els productes de Lagrimus, una essència meravellosa de l’avet que endolceix des de la salut, també reconec el vi de l’Oller del Mas, el Petit Bernat, que tant m’agrada. M’explica que també ha optat per tenir tota una línia de superaliments, que a ella li agraden i que cada vegada més persones n’hi compren. I així tot de productes que es nota que han estat molt ben triats per contribuir a una dieta saludable. També crida l’atenció un espai per als llibres: una selecció molt acurada de lectures sobre salut, benestar, producte ecològic, meditació, cuina saludable… i un llarg etcètera que em faria molt difícil decidir-me per un.

I si encara no en tinguéssiu prou amb el restaurant, el menjar per emportar, la botiga de menjar i els llibres, tingueu present que la Maite organitza cursos de cuina. “M’agrada cuinar i m’agrada que la gent n’aprengui”. M’explica que quan fan els cursos cuinen molta quantitat perquè un dels objectius és que les persones que es formen després puguin cuinar a casa seva i compartir-ho amb la família. “Si s’emporten el menjar del curs, després els és més fàcil introduir plats nous”. Ho trobo excel·lent per anar difonent i incorporant el menjar saludable a cada vegada més persones.

Us recomano que us acosteu a l’Àgape per gaudir d’un àpat saludable, ja sigui per menjar al restaurant, que està molt ben condicionat per sentir-se com a casa, o bé que us l’emporteu i el gaudiu allà on sigui.

Restaurant Àgape

C/ Progrés, 2

08500 Vic

Telèfon: 938892646

www.agapevic.com

La Jade és una persona atenta i sensible que ens acosta al món de les cases passives, la bioconstrucció i el biointeriorisme. Un cop va haver-se llicenciat en Arquitectura, es va adonar que volia formar-se una mica més en un camp que l’apassionava: la sostenibilitat, l’ecologia i la vinculació d’aquests dos termes amb l’arquitectura. “M’interessava aprofundir en la tria dels materials que s’utilitzen en la construcció i fer-me les preguntes següents: Són materials renovables? Incorporen tòxics? Perjudiquen la salut?”. La Jade és del parer que caldria formar els arquitectes en criteris ecològics, per poder “construir habitatges sans i que preservin la salut dels habitants i de l’entorn”. Ens trobem al seu estudi del carrer Legalitat, núm. 7, al barri de Gràcia, a tocar de la plaça Rovira, on treballa amb el seu equip en projectes d’arquitectura ecològica. També la podeu llegir al seu blog ‘Construir una casa ecològica‘, on cada setmana comparteix pautes per tenir una llar més sana.

En què consisteix l'arquitectura biològica?

L’arquitectura biològica o bioconstrucció estudia la relació entre l’ésser humà i l’entorn edificat. Els arquitectes bioconstructors tenim en compte no només el disseny i l’eficiència climàtica de l’arquitectura, sinó que a més entenem que aquesta ha d’estar en harmonia amb la salut dels seus habitants i el medi ambient.

Això és bàsic. 

Malauradament, però, encara hi ha molts edificis que no tenen en compte aquests paràmetres. A les escoles d’arquitectura -generalment- es posa tota l’atenció en l’eficiència energètica, sense tenir en compte si es construeix amb materials que vénen de l’altra punta del món, no renovables o amb tòxics que impacten negativament en la salut de les persones i en la del medi.

Quins són aquests materials nocius?

Són aquells que incorporen ingredients tòxics durant la seva fabricació i que -un cop a casa- poden arribar als nostres pulmons o a la pell. En aïllaments, per exemple, tenim la llana de roca -fabricada a partir de fibres provinents de fosa de roca, que es cohesionen amb formaldehid, un component cancerigen que ens arriba als pulmons per inhalació-. El formaldehid també el trobem en teixits sintètics de tapisseria o cortines on s’afegeix per evitar arrugues. Un altre exemple seria el PVC, perquè conté substàncies organoclorades molt tòxiques durant el seu procés de fabricació. Es tracta de materials que a més d’incorporar components nocius, moltes vegades no transpiren i no permeten que l’habitatge reguli de forma natural la humitat, contribuint a crear un ambient insalubre.

Què ens proposes?

Fer servir el fang com a aïllant, recuperar el guix, en alguns casos posar fusta com a revestiment. Avaluar molt bé què tenim a casa i com podem minimitzar la toxicitat de l’entorn més proper: eliminar plàstics, tirar més cap als materials biodegradables i pròxims, que no impactin negativament en el paisatge. L’arquitectura convencional prioritza les decisions tècniques i formals per sobre de la sostenibilitat; encara que totes dues coses estan vinculades.

Esclar.

Avui en dia està de moda l’estalvi energètic, però cal preguntar-nos quin és el cost mediambiental d’aquest estalvi. És essencial pensar l’arquitectura de manera holística, tenint en compte l’estalvi energètic, però també la salut de les persones i la sostenibilitat global del procés des que extraiem el material de la terra, fins que el reciclem al final de vida útil de l’edifici. Personalment considero que, com a arquitecte, tinc la responsabilitat de saber com els meus projectes i els materials que faig servir afecten la salut de les persones i la del medi ambient.

Al teu blog parles del concepte “slow home”.

Sí, partint del corrent ‘slow food’ -un moviment que vol recuperar la cuina tradicional amb productes naturals i de proximitat, en contraposició al menjar ràpid- el concepte ‘slow home’ és una filosofia d’habitatge basada en els valors tradicionals de la vida i la construcció en harmonia amb l’entorn: aprofitant els recursos naturals i aconseguint un ambient saludable.

Absolutament necessari.

Al despatx vam veure que els nostres clients eren, majoritàriament, gent jove que havia comprat o que havia heretat un solar i que tenia els diners justos per construir una casa petita que, a més, volia que fos ecològica. Arran de conèixer una família jove amb dues nenes que ens va demanar un habitatge ecològic de 100 m2 a molt baix cost, vam haver de pensar i investigar com aconseguir que fos natural, eficient i que el preu fos ajustat.

Això ens va portar a idear un sistema constructiu molt eficient i ràpid que en la versió de fusta es pot prefabricar en taller. No obstant això, el concepte precisament fuig de l’habitatge prefabricat i cada nou projecte s’adapta al solar i a les necessitats del client. Per això diem que és slow, perquè treballem cada projecte al detall tenint en compte l’estil de vida de la família, la salut de la llar, el medi ambient, l’eficiència energètica i tot això amb un disseny a mida molt innovador i a un preu mínim.

Com podem convertir casa nostra en una llar ecològica?

Sempre que parlo de cases ecològiques m’agrada distingir entre el concepte de casa ecològica i casa sana. Us posaré un exemple: la meva àvia compra al mercat de plaça a Sant Feliu de Guíxols. Compra la mongeta a l’horticultor local, busca aliment de Km0; però si aquest horticultor utilitza fertilitzants químics, llavors aquesta verdura, per més que sigui de proximitat, no serà sana. Amb els habitatges passa el mateix, podem, per exemple, canviar les finestres per vidres de doble càmera de baixa emissivitat, perquè siguin més eficients amb l’entorn. Ara bé, si les finestres noves són de PVC, un producte que requereix molta energia per ser fabricat i que porta components tòxics per al medi ambient i cancerígens per a les persones, llavors la millora ecològica es posa en dubte. El que arrangem per una banda, ho espatllem per l’altra. Cal valorar que l’edifici tingui criteris d’estalvi energètic, però no ens podem oblidar dels materials i de tot el procés: cal valorar el conjunt.

Per descomptat!

Aconseguir una casa sana i ecològica és un procés complex en el qual intervenen molts factors, des de la selecció de materials i el sistema constructiu, passant pel sistema de calefacció i, fins i tot, la forma de vida dels ocupants. Es tracta de trobar un equilibri entre eficiència energètica i ambient interior saludable i, tot això, plantejat des d’una perspectiva de sostenibilitat global.

Què causa la "contaminació interior" generada dins la llar?

Parlem de contaminació interior quan la llar té un ambient poc saludable; moltes vegades això és independent de viure en una ciutat, ja que la qualitat de l’aire interior pot ser minvada per diversos factors. Els quatre factors que determinen la salut i eficiència d’una llar són la temperatura, la humitat, la qualitat de l’aire i l’electroclima.

L'electroclima?

Aquest és, potser, el factor menys conegut. Ens referim a la contaminació per radiacions electromagnètiques, ja siguin de procedència natural –com poden ser corrents d’aigua subterrània– o artificial, produïdes per xarxes Wi-Fi, aparells de microones o telèfons sense fil. Es tracta d’una font invisible de contaminació, que en petites quantitats és inofensiva però que pot generar problemes quan l’exposició es prolonga en el temps. Avui en dia es coneixen molts casos de persones electrosensibles que tenen mal de cap quan són a prop d’emissors Wi-Fi. Sabem que aquestes radiacions ens afecten, però encara no tenim prou dades per valorar en quina mesura ho fan; per això és raonable aplicar el principi de precaució: dosificar-ne l’ús i apagar-les quan volem dormir.

D’altra banda, per millorar la temperatura cal un aïllament que transpiri i que no generi condensacions. També cal haver tingut en compte l’orientació de l’edifici i la disposició de les finestres, que han de permetre un guany natural de temperatura gràcies a la incidència solar durant l’hivern i, alhora, una bona protecció i aïllament de les radiacions solars a l’estiu, quan es busca proporcionar un ambient més fresc.

També parlaves d'humitat.

Sí! La humitat està molt relacionada amb la ventilació i el sistema de calefacció de l’edifici. Com a referència, la humitat relativa interior hauria d’oscil·lar entre el 30% i el 60% – i ho podem mesurar fàcilment amb un higròmetre, un aparell molt econòmic!-.

D'acord!

Per sobre del 60% o 70% l’ambient serà massa humit i, per tant, serà un lloc propici per al creixement de floridures i bacteris. Per sota del 30% –una situació molt habitual a les nostres llars a l’hivern, quan encenem la calefacció–, l’ambient és massa sec i hi ha una acumulació de pols; això ens pot portar a desenvolupar malalties respiratòries. Aportar aire fresc també és important; sobretot, en espais tancats amb molta gent, on s’acumula el CO2. Un altre cop, ventilar sovint l’espai és una de les millors estratègies per resoldre-ho.

Com podem evitar la contaminació electromagnètica?

Com a recomanacions generals, aconsello evitar escalfar els aliments amb el microones. Només amb aquest gest, ja es redueix molt aquest tipus de contaminació interior.

Més coses.

Si tenim telèfons sense fils, cal comprovar que tinguin tecnologia Eco Dect (emeten ones només quan parlem). També cal evitar cables i aparells elèctrics connectats a prop del capçal del llit. A la nit, per descomptat, cal apagar el mòbil i tenir un despertador de piles. I si tenim Wi-Fi és important apagar-lo de nit, ja que és quan el cos aprofita per regenerar les cèl·lules i, per tant, cal evitar qualsevol element que generi contaminació electromagnètica.

Què és una casa passiva?

Com a arquitectura passiva entenem qualsevol element que aconsegueixi millorar l’eficiència energètica a través dels recursos naturals. Vaja, una construcció que aconsegueix reduir la demanda de calefacció i refrigeració, a través de solucions com poden ser una bona orientació solar o un bon aïllament als murs. Ara bé, el concepte de casa passiva està agafant molta força durant els últims anys gràcies a la certificació PassivHaus creada a Alemanya fa més de vint anys i que es basa a reduir la demanda de calefacció a través de sistemes passius, a menys de 15KWh/m2 per any.

Es tracta de construir cases perfectament aïllades que són pràcticament hermètiques al pas d’aire. Com que no hi ha intercanvi d’aire amb l’exterior, la renovació d’aire interior es fa de manera mecànica mitjançant un intercanviador de recuperació de calor, que aprofita la calor de l’aire interior per escalfar l’aire fred de l’exterior. D’aquesta manera aconseguim un habitatge completament hermètic i aïllat, del qual podem controlar mecànicament la qualitat i temperatura de l’aire amb un cost energètic molt baix.

Parlem del gas radó. Què ens en pots dir? Com es pot evitar?

El gas radó és un gas radioactiu emès per la desintegració natural d’urani, al subsòl de la Terra. Té una incidència desigual segons la zona geogràfica. A Galícia, per exemple, és un problema important. Com que és un gas inodor i incolor, entra als habitatges i, encara que les concentracions són relativament baixes, és cancerigen. El Govern va crear fa uns anys el projecte MARNA, que és un mapa organitzat per províncies amb les quantitats orientatives d’emissions de radó. Si casa nostra es troba en una zona de concentració, és recomanable consultar-ho amb algun dels experts de l’Institut Espanyol de Bioconstrucció, que disposen de detectors de radó. Per evitar l’exposició es fan servir diverses estratègies de millora de la ventilació i d’estanqueïtat, segons cada cas.

Hi ha altres radiacions invisibles d'origen natural a la llar? 

Les radiacions tel·lúriques no són un tema d’estudi de la bioconstrucció, sinó de la geobiologia. Personalment em vaig formar també en aquest camp amb un geobiòleg, el que abans s’anomenava un mestre saurí i que tradicionalment els pagesos i gent de camp contractaven per buscar aigua i saber on havien d’excavar un pou als seus terrenys.

Interessant!

Les radiacions tel·lúriques són produïdes per corrents d’aigua o magatzems de minerals al subsòl terrestre. Un corrent d’aigua, igual que el corrent elèctric, produeix radiacions electromagnètiques amb el moviment propi. Se sap, des de fa segles, que aquestes radiacions són nocives per a les persones si hi estem exposats durant un període de temps llarg. Per exemple, si tenim el llit o zona de descans sobre un corrent d’aigua subterrània, tindrem problemes de salut. Si mai heu dormit fora de casa i us heu llevat amb la sensació de no haver descansat, pot ser que hàgiu dormit sobre un corrent tel·lúric.

El Quorn és una proteïna vegetal, baixa en greix saturat, un 75% menys que la carn, alta en fibra, amb molt poques quilocalories i amb tots els aminoàcids essencials que hi ha a la proteïna animal. A més no conté colesterol ni greixos trans, però sí gluten, ous i lactis, per la qual cosa no és apta per a celíacs ni vegans.

Història

Quorn és el nom comercial d’un producte elaborat per Marlow Foods, empresa pertanyent originàriament a la companyia Rànquing Hovis McDougall (RHM). Va néixer cap al 1960, en un moment d’una preocupació important per l’increment de la població i una possible escassetat de mitjans per alimentar-la. Alguns laboratoris van dur a terme programes d’investigació per fer servir la biomassa d’una sola cèl·lula (ex.: llevats panificables) com a aliment per a animals; d’altres, com és el cas del RHM, van investigar la conversió de carbohidrats en un aliment ric en proteïnes per al consum humà.

El projecte tenia com a finalitat trobar una nova font de proteïna, econòmica i sostenible, a través d’un microorganisme (en aquest cas un petit membre de la família dels fongs), sense necessitat d’utilitzar animals com a mètode de conversió. Després de vint-i-un anys d’experimentació en laboratori, cent milions de lliures d’inversió i deu anys d’avaluació, van aconseguir produir una micoproteïna que sortiria a la venda per a consum humà el 1985 amb el nom de Quorn, la distribució del qual no es faria efectiva fins al 1994. En la dècada de 1990 es va introduir en alguns països d’Europa, i va arribar a Espanya el 2006.

Elaboració

Es produeix a partir d’un fong (cal no confondre-ho amb un bolet) descobert el 1967 a North Yorkshire, denominat Fusarium Venenatum. L’elaboració es fa en grans tancs de fermentació on es conrea el fong (seguint un procés similar al de la cervesa o el iogurt), mentre és alimentat amb oxigen, nitrogen i glucosa (midó de blat de moro). Minerals (entre els quals hi ha potassi, magnesi i fosfats), vitamines i alguns ingredients secrets serveixen per enriquir-lo fins a transformar-lo en un producte nutritiu.

La micoproteïna resultant és tractada amb calor per eliminar l’excés d’ARN (àcids nucleics) i les purines, la qual cosa evita que aquestes després es metabolitzin en àcid úric en el cos humà. Més tard, el producte s’asseca i es barreja amb albúmina d’ou rehidratada, que actua com a aglutinant, i condiments, que li donen unes característiques organolèptiques semblants a la carn picada. Finalment, se li assigna la forma definitiva (mandonguilles, croquetes, salsitxes, hamburgueses…), es cuina durant trenta minuts i es congela per donar-li la textura final.

Actualment s’estan fent proves fent servir proteïna de patata per lligar, i aconseguir així una versió vegana.

Quorn Foods Ltd (l’actual companyia responsable de l’elaboració de la micoproteïna) es descriu a si mateixa com una empresa compromesa amb els inconvenients generats pel canvi climàtic, el creixement de la població i els efectes nocius en la salut, a causa de l’alt consum de carn vermella i processada; la missió de la qual és “ajudar la gent a consumir menys carn”, i reduir així l’impacte mediambiental que ocasiona la producció de carn (emissions de CO2, malbaratament de l’aigua i abundants zones de pasturatge), mentre que ajuda a combatre l’obesitat i les malalties coronàries a través d’un producte sa, lliure de pesticides i antibiòtics.

Controvèrsia

Des que el 2002 Quorn va arribar a Estats Units, ha estat en el punt de mira d’institucions com el Center for Science in the Public Interest (CSPI, Centre per a la Ciència en l’Interès Públic), que pressiona contínuament la Food and Drug Administration (FDA) perquè prengui precaucions i exigeixi un etiquetatge correcte d’aquest producte.

La raó de la insistència és perquè, abans de ser comercialitzat, el Quorn va ser classificat com a “GRAS” per la FDA, la qual cosa significa que és “generalment reconeguda com a segura”. No obstant això alguns consumidors (5% del total segons les estimacions del CSPI) tenen reaccions al·lèrgiques perilloses i doloroses al fong utilitzat, amb nàusees, vòmits, diarrea i fins i tot xoc anafilàctic, i no hi ha cap nota preventiva en l’envàs. Alguns reaccionen des del primer moment de consumir-lo i altres desenvolupen la sensibilitat al cap de diverses ingestes. Els símptomes solen aparèixer al cap de tres hores de consumir el producte i desapareixen al cap d’uns quants dies; aparentment no són mortals però sí desagradables. No hi ha manera de saber si s’és al·lèrgic si no és que es tasta o es té hipersensibilitat als bolets.

La companyia Quorn Food Ltd assegura que nous, mariscos i productes lactis causen reaccions al·lèrgiques més severes. Segons han explicat, el fong utilitzat no produeix toxines i les seves reaccions adverses es manifesten en només 1 de cada 100.000 o 200.000 persones. Això últim queda en dubte per estudis fets per la mateixa companyia el 1977, abans de treure’l a la venda, en què els resultats van determinar que el 10% dels 200 subjectes posats a prova van experimentar nàusees, vòmits i mal de panxa. Cal destacar que aquests estudis mai han estat publicats en revistes de lliure circulació.

L’última intervenció del CSPI va ser a l’agost de 2014, a través de la qual es reiterava la petició a la FDA perquè estudiés el producte, i reclamava la incorporació d’una advertència ben visible per al consumidor, que assenyalés la micoproteïna com a possible al·lergogen. En l’informe presentat es recullen més de 2.000 casos de reaccions adverses entre Estats Units, Austràlia i Europa, incloent dues morts aparentment relacionades amb el substitut de carn. Destaca que podria haver-hi molts més casos, ja que no se solen relacionar els símptomes amb el consum de Quorn.

Aliment processat

Com que és un aliment proteic processat, resulta també rellevant el problema de la presència no declarada d’àcid glutàmic, del qual deriva el glutamat monosòdic (MSG), per exemple, en forma d’extracte de llevat autolisat. Es tracta d’una neurotoxina utilitzada per potenciar el sabor, associada a moltes reaccions adverses: al·lèrgies cutànies, asma, migranyes, irregularitats cardíaques, entre d’altres.

És important també tenir en compte l’alt nivell de sodi, associat amb malalties cardiovasculars, insuficiència renal i osteoporosi, que no és propi de la micoproteïna, però sí de l’aliment resultant. Les hamburgueses, nuggets o salsitxes de Quorn en contenen aproximadament entre 300-450 mg per 100 g de producte.

És una alternativa sana?

És difícil avaluar la innocuïtat d’un producte altament processat amb tan poca història i tants guanys econòmics pel mig. Actualment la marca Quorn ha generat més de 250 milions d’euros a tot el món amb més de 3.000 milions de porcions consumides.

El 2010 la patent del producte va expirar. A partir d’ara qualsevol que tingui els mitjans adequats pot produir micoproteïnes, però, evidentment, amb un altre nom comercial.

El temps i el consum en determinaran l’èxit com a proteïna del futur.

Més informació:

• http://www.mycoprotein.org/assets/Nutritional_profile_of_Quorn.pdf
• Elaboració, vídeo: http://youtu.be/scO2ZZKFjMk
• http://centrodeartigo.com/articulos-de-todos-los-temas/article_39128.html
• Alguns testimonis: http://www.cspinet.org/quorn/victims.html

El periodista Bruno Sokolowicz sempre ha estat lligat a la música. Va presentar durant gairebé dotze anys el programa Sputnik i ja en fa deu que va ser un dels fundadors d’scannerFM, la primera ràdio en línia amb Premi Ondas dedicada a la música independent. Aquest gener, l’emissora i ell mateix estrenen projecte: un nou programa diari i alternatiu que tindrà la música com a fil conductor.

En Bruno es cuida molt. Una afecció cutània va fer que es tornés més exigent amb l’alimentació i un viatge per tot el món durant gairebé un any i mig li va canviar complement el seu ordre establert. Parlem del seu procés personal cap a un estil de vida saludable, i comença per explicar-me per què ha volgut que ens trobéssim a la platja.

Explica’m, com ha estat això que hagis començat a prendre aigua de mar?

Durant la Marxa Ciutadana Contra el Canvi Climàtic, una companya de l’organització em va comentar que en prenia i que li anava bé, i vaig començar a investigar i a llegir força sobre el tema. Ara, fa poc més d’un mes que l’he incorporat a la meva rutina, me la prenc barrejada amb aigua dolça i llimona. De vegades també me’n poso una mica a la pell abans de dutxar-me, per ajudar el cos a retrobar la sensació de l’estiu, quan faig més vida a prop del mar lluny de l’oficina i l’ordinador.

Has notat cap canvi des que en prens?

Em sento millor perquè neteja molt per dins. La sensació és similar als efectes depuratius que pots tenir amb alguns aliments com la pinya, el raïm, la ceba, la carxofa… I també proporciona energia i lucidesa.

Sempre t’has cuidat?

La meva dieta sempre ha estat més o menys saludable, ja que des de petit a casa havíem menjat variat amb força pes de fruites, verdures i gra. A partir dels trenta-cinc anys, però, em vaig començar a cuidar més fruit d’una afecció a la pell, una dermatitis que va acabar en psoriasi. Els dermatòlegs em van dir que no tenia cura, però que es podia minimitzar si reduïa l’estrès, evitava deshidratar-me i menjava bé. Llavors vaig començar a plantejar-me coses i a cuidar-me més. Vaig començar a practicar ioga, a esmorzar sucs de fruita naturals, a potenciar certs aliments i a reduir-ne d’altres.

Va ser un punt d’inflexió?

Sí, però n’hi va haver un altre amb trenta-set, quan ho vaig deixar tot per marxar de viatge amb una motxilla sense bitllet de tornada. Al cap de set mesos de viatjar per l’Àsia i de fer una dieta completament vegetariana, lluny del món anterior i de preocupacions, estava curat i amb la pell perfecta. En tornar a Occident, però encara de viatge per Oceania i Sud-amèrica, vaig tornar a menjar de tot: lactis, carn, refinats, alcohol, etc. La psoriasi se’m va tornar a desenvolupar i encara va empitjorar més el primer hivern que vaig tornar a Catalunya. Llavors em vaig prendre de manera més seriosa l’autoconeixement personal i ara tinc la pell molt millor.

Què vas fer?

Vaig començar a investigar què volia dir exactament menjar bé, ja que sempre havia cregut que menjar de tot era menjar bé. La majoria de dermatòlegs i homeòpates que vaig visitar coincidien en què havia d’evitar o reduir la ingesta carn vermella, el sucre i la farina refinada, l’alcohol i els lactis. No n’he eliminat cap d’aquests cinc del tot però procuro vigilar, i quan redueixo aquest consum estic molt millor. En general opto pel sucre integral, la llet de civada (en lloc de la de vaca)… Pel que fa als lactis, procuro que siguin de cabra o d’ovella. A més procuro comprar-ho tot integral: els cereals, la pasta, el pa… I potenciar aliments com la fruita, la verdura i els llegums.

I la carn?

Tinc al prestatge pendent de llegir el llibre Comer animales, de Jonathan Safran, però sé que el dia que l’acabi em faré vegetarià del tot i no sé si estic preparat. [Riu] Crec que la dieta vegetariana és el futur i podem dir que a casa sóc vegetarià, perquè és la cuina que preparo, però socialment no em vull limitar ni ser gaire maniàtic. Si surto i anem de tapes o quedem amb amics per fer un asado, menjo el que hi hagi.

Com ets a la cuina?

No sóc gaire sofisticat i improviso molt. M’agrada cuinar en menys de vint minuts: wok, vapor, forn, planxa. M’encanta cuinar pasta vegetariana i experimentar amb diferents cereals com la civada o el mill. La meva política és la de cuinar sa, lleuger i ràpid.

Com fas els àpats?

Si dino a casa, molt sovint em preparo pasta vegetariana i fruita, tot i que des de fa un temps intento evitar la fruita després dels àpats. A la nit encara no m’he desenganxat de sopar massa o de fer-ho tard. Sovint no menjo res a mitja tarda i arribo al sopar amb molta gana, i llavors menjo normal pel que estem habituats aquí, però és menjar massa.

Posa’ns un exemple d’un plat que et quedi bé...

T’explicaré un dels últims descobriments. Preparo un sofregit al wok, d’estil asiàtic i sense gaire oli. Hi afegeixo gingebre pelat i tallat ben petit, rodanxes fines de pastanaga, carbassó, tomàquet tallat, una mica d’all, pebre vermell picant, oli d’oliva, nou moscada i panses. Hi afegeixo llenties vermelles bullides durant uns deu minuts i ho barrejo tot al wok. Un rajolí de salsa de soja o tamari i… llest!

Boníssim! I a l’hora d’esmorzar, tens cap hàbit?

La primera ingesta intento que sigui a base de fruita. Sóc molt més feliç quan començo el dia fent uns deu minuts de meditació, sense rellotge, i amb un suc natural de les fruites que tingui a casa. Avui he pres un suc de poma liquat amb gingebre i, com que ha començat l’època dels refredats, m’hi he posat unes gotetes d’equinàcia. Quan em prenc el suc de fruita natural acabat de fer sento com si el cos exclamés: “Iuhu!”. Aquesta sensació no és comparable amb els sucs d’ampolla perquè et sents ple d’energia. Al cap d’una estona o a mig matí, de vegades menjo més fruita o torradetes de pa integral, sense res a sobre, per fugir del triumvirat de les llesques d’aquest país, que sol ser truita, formatge o embotit. Si sóc a casa substitueixo algun d’aquests ingredients per alvocat amb tomàquet i orenga, per exemple, i queda fantàstic.

Vas al mercat a comprar?

Sí, ho trobo un lloc ple de vida i de colors, i la gent està de bon humor. En canvi, un supermercat és un espai totalment artificial i una mena de bombolla consumista. En general es compra massa menjar i, en part, és perquè en aquests establiments es condueix la gent perquè consumeixi més. Si, a més, et pares a mirar els ingredients que porten certs productes t’adones que molts són perjudicials per a la salut.

T’atures a llegir les etiquetes?

Hi ha un additiu que procuro esquivar-lo sempre que puc: és el glutamat monosòdic o també anomenat “potenciador del sabor E-621”. Si entres al supermercat buscant olives, per exemple, és molt difícil que en trobis sense. Aquest ingredient, que es fa servir molt a la Xina, és a molts productes industrials que prenem. Està provat que, com a mínim, genera ansietat o acceleració i alguns estudis diuen que, a llarg termini, pot provocar problemes de salut més greus. Hi ha qui diu que és com una mena de droga per a la llengua, que si el poses a qualsevol aliment t’agradarà i que et serà més difícil deixar de menjar-ne.

Caram, ens acabes de donar tota una lliçó!

Doncs l’altre tòxic que esquivo és l’aspartam, el substitut del sucre industrial més habitual. És a gairebé totes les begudes light, als xiclets sense sucre i en altres productes. Hi ha diversos estudis sobre els perjudicis que pot comportar per a la salut, però tot i així el trobes a molts productes.

Exerceixes un consum crític?

Cada vegada sóc més conscient que si es pot canviar alguna cosa és a través dels nostres gestos. Les polítiques industrials aplicades a la producció d’aliments són força lamentables i és interessant que com a mínim se sàpiga. Considero que estem molt relaxats, exigim poc i no fem servir prou el poder que tenim com a consumidors. No ens adonem que el sistema ens dóna poder cada vegada que comprem una cosa; per tant, en la mesura que puguem és important emetre un vot amb la nostra compra i premiar o no certes pràctiques empresarials.

El problema és que, fins fa poc, teníem al mercat poques marques de maquillatge ecològic que fossin tan duradores, eficaces i glamuroses com les convencionals. Això és important perquè, indubtablement, a l’hora d’adquirir productes cosmètics, moltes dones demanem un plus estètic que alimenta la sensació de tenir a les mans un producte fet amb cura, amb amor i amb gust.

Ara, en canvi, ja hi ha algunes marques de maquillatge bio de gamma alta que fins ara havíem de comprar a l’estranger. A The Bioherbarium (comerç electrònic de Sant Cugat), tenen marques d’origen francès com ara Zao Makeup, que, a més de tenir el certificat Ecocert es presenta en recipients de bambú, molt originals com a regal i, a més, la majoria dels productes són recarregables, cosa que els fa encara més sostenibles i econòmics.

Altres marques són Organic Glam, dels laboratoris anglesos The Organic Pharmacy, amb ingredients avalats pel certificat de Soil Association, un maquillatge que és veritablement un luxe tant pels ingredients com per la presentació.

Són maquillatges a base de cera d’abelles, olis essencials i conservants naturals tan eficaços com els artificials, però que no contenen els ingredients tòxics del maquillatge convencional (en alguns casos els contenen en mínima quantitat si és imprescindible per a la formulació). En el cas de Zao Makeup, ni tan sols trobem talc; de fet és l’únic maquillatge bio que no en porta i que fa servir micropartícules de plata per substituir-lo.

Maquillatge ecològic recarregable

Són, en definitiva, luxes a l’abast de qualsevol butxaca que es pugui permetre les marques convencionals, ja que els preus no són pas més alts que els de la cosmètica de les multinacionals clàssiques de gamma alta; al contrari, l’ètica d’aquestes petites empreses preocupades per les noves pràctiques de consum sostenibles fa que els preus siguin sempre al màxim d’ajustats, malgrat que els ingredients naturals ecològics són més cars, més difícils d’obtenir i més preuats.

Sense fer una llista exhaustiva dels contaminants que porta un maquillatge convencional, podem esmentar els derivats del petroli i els OGM, però no oblidem els molts estudis d’associacions de consumidors que han trobat plom, cadmi, mercuri i alumini en la majoria de maquillatges convencionals analitzats. Alguns estudis han quantificat en més de 20 mg el maquillatge que ingereix una dona que es maquilla habitualment un cop al dia (xifra més alta si s’aplica el maquillatge repetidament).

Els productes de cosmètica són responsables de moltes al·lèrgies, irritacions, acne i altres problemes de la pell i de les mucoses (els ulls són particularment sensibles), però no hem de menystenir l’efecte acumulatiu que, en el programa de divulgació científica Què qui com de TV3, va explicar molt bé una dermatòloga de l’Hospital de la Vall d’Hebron, que relacionava l’acumulació de partícules tòxiques en l’organisme a través dels cosmètics amb malalties greus.

Passar-se a la cosmètica bio i al maquillatge ecològic sembla, doncs, l’opció més encertada i saludable.

Article escrit per:

Clara Pons
The Bioherbarium
Especialista en Imatge Personal i Corporativa

El doctor O’Bryan fa per primer cop a la península Ibèrica un seminari internacional sobre la trilogia del gluten: sensibilitat, celiaquia i al·lèrgia. La cita tindrà lloc diumenge dia 18 de gener a Lisboa, la llengüa utilitzada serà l’anglès i hi haurà traducció simultània al portugués.

El seminari abordarà els aspectes més controvertits d’aquesta temàtica:

• Cereals que cal evitar en funció de la sensibilitat
• Revisió de l’evidència científica més recent
• Sistemes de diagnòstic i mètodes analítics més nous per identificar les diferents malalties
• Protocols de tractament que cal seguir en cada cas

Després de trenta-cinc anys darrere dels fogons del restaurant vegetarià El Paradís de Lleida, la família Barri-Carles va decidir començar una nova aventura gastronòmica i empresarial i va obrir el restaurant vegetarià fins ara més modern que podíem trobar a la ciutat comtal, el Teresa Carles. La continuació d’aquest restaurant i el procés evolutiu de la família ha estat el Flax&Kale, que és –en paraules dels propietaris– “el germanet del Teresa Carles”.

Sóc testimoni de com i quan va néixer el projecte del Flax&Kale. Vaig conèixer en Jordi Barri, gerent del restaurant i fill del tàndem Teresa Carles-Ramon Barri el desembre del 2012. Tots dos estàvem tocats després d’un viatge per la Costa Oest d’Amèrica del Nord, i aviat ens vam contagiar l’un a l’altre de l’entusiasme pel món i cultura gastronòmica saludable. En Jordi somiava amb un restaurant que prioritzés l’alimentació amb productes només de primera qualitat, amb estils de cocció saludables, pensat per a gent que volgués menjar des de peix blau sense metalls fins a plats crudivegans, on els celíacs o intolerants al gluten hi trobessin un lloc, un restaurant que no fes servir sucre refinat ni microones, ni fregits, ni productes processats, i sense dubte, un restaurant que oferís sucs verds premsats en fred i amb superaliments com l’alga espirulina, la maca, l’herba de blat, el sucre de coco, les baies de goji, el cacau cru, les llavors de chía o el llevat nutricional. Però no només havia de ser un restaurant, també havia de ser un espai per fer formacions, tallers i xerrades, compartir taula mentre gaudeixes d’un brunch al més pur estil americà, beure un suc verd a la barra, berenar un púding de chía o una rosquilla sense gluten ni sucre refinat, i fins i tot gaudir de la terrassa envoltats d’un hort urbà com si fóssim a Nova York.

El projecte del Flax&Kale començava a agafar forma al cap d’en Jordi Barri; només calia traslladar la proposta a la resta de la família. Coneixent-los, no m’estranya que aviat es posessin a treballar amb passió i dedicació total per fer realitat aquest projecte tan ambiciós. Tot i que només havia passat un any i mig des de la inauguració del Teresa Carles, tota la família es va llançar a la piscina. En Ramon Barri va començar a buscar locals fins que va trobar l’espai de 800 m² que avui ocupa el restaurant, la Mar Barri es va dedicar a fer recerca de treballadors, distribuïdors de superaliments i a materialitzar totes les idees que arribaven al cap d’en Jordi, i aquest últim i la Teresa Carles van començar a reunir-se i a viatjar pels Estats Units buscant inspiració per a l’oferta gastronòmica saludable del nou restaurant.

Part del procés va ser trobar un nom que identifiqués bé el nou projecte. El Teresa Carles havia estat un homenatge a la xef, a la mare, i per al restaurant nou calia un nom que reflectís el que s’hi podria trobar: una cuina sense etiquetes, flexiteriana –sense carn, però amb peix, ric en omegues–, moderna i que prioritza el concepte d’alimentació real i neta sense aliments processats ni fregits; que dóna lloc, en canvi, als superaliments més rics en nutrients del planeta. Així va ser com va néixer el nom de Flax (‘lli’, en català, un aliment ric en omega-3) i Kale (‘col’, en català)– un superaliment ric en clorofil·la, vitamines, minerals i fitonutrients molt de moda als Estats Units i ara també aquí. Una autèntica declaració d’intencions: amb aquest nom la família Barri-Carles ens diu que, si anem a menjar al seu restaurant, podrem triar plats totalment saludables i nutritius sempre cuinats respectant al màxim les seves propietats perquè puguem obtenir tots els beneficis dels ingredients de primera qualitat que han fet servir per elaborar-los.

He menjat i m’he reunit al Flax&Kale moltíssimes vegades. És un restaurant impressionant, amb bones vibracions gràcies a la llum natural que hi entra, els mobles càlids i la cuina oberta que demostra la transparència amb què cuinen, perquè no hi ha res per amagar. Per poder aconseguir uns locals i una imatge tan bonica i cuidada, la família Barri-Carles treballa amb l’estudi d’interiorisme Francesc Pons, i per a tota la gràfica i el web confia plenament en en Ferran Faidella i en José María Monrás, de l’estudi Freshthink.

Com el Teresa Carles, el Flax&Kale obre cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge, des de dos quarts de deu del matí fins a dos quarts de dotze de la nit. De dilluns a divendres podem esmorzar-hi fins a les dotze, quan s’obre la cuina per donar dinars fins a les cinc; després es fa una pausa per als berenars, amb propostes saludables sense farines ni sucres refinats, fins les set de la tarda, i llavors comencen a fer sopars. Els dissabtes, diumenges i festius hi ha cita obligada amb el Weekend Brunch de deu del matí a cinc de la tarda, una experiència gastronòmica i social increïble.

Si decidiu anar-hi recomano que llegiu la carta tranquil·lament des del seu web i mireu la llegenda de cada plat, que indica si un plat és crudivegà, si no té gluten, si és basat en plantes o vegà o si porta peix blau.

Acaben d’estrenar la carta de tardor-hivern amb plats deliciosos. Alguns dels plats estrella que he tastat i que recomano de totes totes són el HealthyMezzeplatter, ideal per compartir amb crackers d’espelta i de kale, hummus i hummus negre amb carbó activat, mutàbal, un foie vegà espectacular, amanida i verdures crues; el Rawspaghettimeetsturmeric, uns espaguetis de verdures amb pesto de cúrcuma; l’Organgeisthenewhealthycuore, uns ravioli d’espelta també amb cúrcuma farcits de pastanaga, moniato, pera, maca, llevat nutricional i farina d’ametlles; o una especialitat de la Teresa que es diu VeggiePanangredcurry, que és una versió més saludable i sorprenent del famós plat tailandès. Les postres Tastyandhealty (‘saboroses i saludables’) mereixerien un article a part, però si n’hem de citar algunes, tenen el Roscón de Teresa, sense gluten, fet amb farina d’ametlles i coco amb una melmelada elaborada amb estèvia, i Theveganvampiredessert, unes postres considerades un superaliment perquè no porten gluten, són crudiveganes i estan fetes a partir d’un dels sucs que preparen ells mateixos amb la tècnica de l’extracció en fred a l’obrador que tenen al mateix Flax&Kale i que es diu Teresa’s Juicery –es veu des de fora; agafa part del carrer Tallers i fa cantonada amb el carrer Gravina.

Així que si passeu per davant del Flax&Kale al matí o a l’hora de berenar no deixeu d’entrar al Teresa’s Juicery per comprar un suc verd premsat en fred, sense pasteuritzar ni sucres refinats, totalment crudivegà, ple d’enzims, vitamines, minerals, nutrients i superaliments. També us podeu endur un batut sense lactosa o alguna llet vegetal; les ampolles, de 400 ml, porten una etiqueta amb tots els ingredients i propietats, gràcies al fet que, per elaborar la proposta gastronòmica, la família Barri-Carles treballa amb la nutricionista Mireia Cervera i una servidora, que els ajudem a fer que cada suc, cada batut i cada llet vegetal siguin tan nutritius com sigui possible, amb una bona combinació d’aliments i validant-ne les propietats i beneficis.

Carrer Tallers, 74B

08001 Barcelona

Tel.: 933 175 664

http://www.teresacarles.com/fk/

FacebookFlax&Kale

Si sou usuaris de la xarxa de metro de Barcelona, segurament us haurà cridat l’atenció un anunci que des de fa algunes setmanes es projecta a les pantalles: una dona beu llet “enriquida” amb nous i omega-3 però quan llegeix la lletra petita de l’etiqueta del producte s’adona que el preparat de nous en pols no supera el 0,05%. “Mentida podrida!”, denuncia l’anunci.

Avui conversem amb Javier Guzmán, responsable de la campanya i director i portaveu de VSF Justíca Alimentària, sobre les mancances i els perillosos paranys del sector de la publicitat alimentària a casa nostra.

Què és “Mentida podrida”?

És una campanya que vol denunciar i manifestar el frau que hi ha en l’àmbit de la publicitat alimentària. En els darrers anys, la publicitat està agafant els atributs d’una alimentació saludable i més propera, que s’acosta al concepte de sobirania alimentària. Les empreses s’han apoderat d’aquests conceptes, els han buidat, i els estan utilitzant per vendre productes industrials que impacten en els consumidors, que pensen que estan comprant productes naturals, artesans, ecològics, sans, etc. I també té un gran impacte en els agricultors i els artesans de veritat que estan fent bé les coses i que no poden arribar als mercats. A més de la barrera administrativa amb què es troben per poder produir de manera artesana, també tenen el problema que la publicitat ha estat robada per les indústries.

La campanya explica la investigació que hem fet i com ens falta un marc regulador d’aquest àmbit mentre que d’altres països europeus sí que en tenen, sobretot quan parlem de publicitat adreçada als nens.

Quin ressò esteu tenint?

Hem tingut una molt bona acollida, hem fet tres vídeos virals, de contrapublicitat, amb humor, perquè la gent entengui bé la història. Ens està veient molta gent des del canal Metro de Barcelona; és com un anunci. La gent se sobta molt perquè costa d’acceptar que es tracti d’estafes tan descarades, però quan ho expliques amb exemples i números, surt la indignació de descobrir totes aquestes mentides; sobretot la dels que han confiat amb els aliments miraculosos.

O els termes inventats com L-Casei, etc.

Sí, i la gent els compra perquè creu que està comprant defenses per als fills, tot i que això no és veritat, com bé ja va demostrar l’Agència de Seguretat Alimentària Europea fa quatre anys quan va dir que això no funcionava. Però, malgrat tot, es manté aquesta publicitat. El més greu és que ni l’Estat ni la Generalitat fan res, miren cap a una altra banda. La gent s’adona que realment en la publicitat de l’alimentació no hi ha cap control.

És molt pervers fer servir figures públiques com a reclam?

I tant! Júlia Otero, Susana Griso, Pedro Piqueras, Carmen Machi, Bertín Osborne, Karlos Arguiñano, etc. N’hi ha molts! Nosaltres estem fent una paròdia de l’anunci de Bimbo de l’Eduard Punset. Si uneixes la credibilitat de qualsevol d’aquests personatges a un eslògan publicitari, te’ls creus! Sembla molt senzill però darrere de tot això hi ha estratègies de màrqueting molt potents.

I els productes light?

Hi ha molts productes light als quals s’ha tret el greix i s’ha substituït per sucre; així que poc hi acabem guanyant!

Heu tingut cap resposta per part d’aquestes marques?

No. Nosaltres tenim aquesta campanya, que en complementa una altra que es diu “25 grams”, sobre el tema del sucre i l’afany de regulació d’aquest tema. A escala europea i internacional hi ha una campanya molt forta per controlar els nivells del sucre. L’OMS està intentant rebaixar la quantitat de sucre que ingerim, i a Espanya hem de baixar de 114 a 25 grams! És una campanya molt focalitzada en la publicitat infantil i va demostrar que a Espanya no hi ha una regulació pública, només n’hi ha una de privada que han fet les empreses, que s’han inventat el “codi Paos”, i s’han inventat també un jurat conformat per membres de les mateixes empreses. I, evidentment, el veredicte és que sempre ho fan tot bé. En aquesta campanya es va denunciar Nutrexpa i Danone per incomplir el seu propi codi. Després de diversos articles en mitjans de comunicació de llarga tirada es va aconseguir que aquestes dues marques retiressin la seva publicitat. El que demostrem amb això és que les grans empreses no estan disposades a fer res perquè darrere hi ha un gran buit legal i polític a favor de les empreses de gran consum.

Quan dius publicitat infantil, et refereixes a productes per a nens o al fet que la publicitat es fa pensant en els nens i no en els pares?

D’una banda, hi ha productes per a nens. I, de l’altra, s’ha de tenir en compte que el 80% de la publicitat està focalitzada en els nens perquè els petits condicionin la compra dels pares. No només pel que fa al tema de la franja horària; també té a veure amb els continguts, la invenció de personatges, etc. En molts països d’Europa està prohibit perquè a vegades els nens no saben distingir la ficció de la realitat; el meu fill, per exemple, fa molt més cas a la Dora l’exploradora que a mi. I les empreses juguen amb això, amb el poder enorme que hi ha darrere d’un producte. El 90% dels productes que s’anuncien per televisió haurien d’estar prohibits.

Aquí es produeix una paradoxa perquè, d’una banda, aquests aliments no són saludables, però precisament el que es ven és que sí que ho són. Això ens indica que el model d’alimentació està canviant perquè la gent cada vegada està més preocupada per la salut?

Sí. D’una banda, els agricultors volen produir i oferir un tipus d’alimentació i, d’altra banda, els consumidors cada dia volen una alimentació més propera, artesanal i saludable. Un model que no té res a veure ni amb els supermercats ni amb les indústries. Les empreses se n’aprofiten per confondre la gent. Hi ha casos molt evidents, com ara els patés, que els anuncis diuen que porten molt de ferro.

Ferro, entre moltes altres coses...

Esclar! Ferro a més de molt de greix i molt de sucre. No és un aliment saludable, però es ven com si fos una gran font de ferro. Tota la publicitat està basada en el concepte de salut. Un de cada quatre anuncis d’aliments nous fa servir l’atribut “natural” o “sa”. I és mentida, esclar.

Hi ha molta gent que creu que la publicitat no l’afecta.

La publicitat afecta moltíssim! Té un impacte altíssim perquè quan arribes a un supermercat ja vas molt condicionat pel que has vist a la tele, als diaris, a les revistes, a internet… A Catalunya, les empreses d’alimentació fan una inversió de mil milions d’euros anuals en publicitat. I com a consumidors, necessitem molta informació per adonar-nos de les mentides que ens expliquen, hauríem d’anar amb una calculadora al supermercat! Com que tenim poc temps, si veiem que una bossa de patates fregides és “artesana”, ens ho acabem creient o, com a mínim, no desconfiem. Pensem que estem omplint el carro amb salut i no és així.

Com hauria de ser una etiqueta correcta?

L’etiqueta que ha sortit amb el reglament nou l’han venut als mitjans com un gran pas endavant, però es tracta d’una batalla perduda dels consumidors. A Anglaterra, per exemple, hi ha un etiquetatge de semàfor, les quantitats nutricionals són intuïtives, i marquen en vermell, taronja o verd segons si són més o menys saludables. Una bona etiqueta ha de tenir tot això a la part frontal del producte, amb un cos de lletra que es pugui llegir fàcilment. La gran batalla ha estat la quantitat diària recomanada.

Sovint, aquesta quantitat es calcula amb porcions.

Sí, i aquí hi ha l’engany. L’ideal seria que els percentatges es fessin sobre cent grams, perquè seria molt més fàcil d’interpretar que no pas amb porcions, perquè les porcions que t’indiquen els fabricants sempre són més petites de les que acabem consumint. La informació hi és però camuflada, i això fa que suposi un esforç arribar a entendre què s’està menjant.

Per tant, no tenim accés a la informació?

No. Tenim una publicitat enganyosa, ens falta regulació estatal, un etiquetatge que no és clar i un sistema de control inexistent. En resum, un ultratge a mesura per a grans empreses que, lògicament, silencia els petits productors que intenten apostar per un altre sistema de consum i producció.

I en el segell ecològic hi podem confiar, o també hi ha frau?

Tenim dues maneres bàsiques de saber si un producte és ecològic o no: la primera, el segell, que és el certificat més estricte que hi ha al mercat. Hi ha moltíssimes traves per a la producció ecològica i això vol dir que si s’aconsegueixen superar totes i obtenir el segell, podem estar segurs que aquell producte ha passat controls molt severs de sanitat. I la segona és la certificació participativa, que és la nostra comunicació directa amb cooperatives de consum o agricultors o artesans. Com més gran és la cadena alimentària que va des del productor fins al consumidor final, més interessos econòmics i més riscos sanitaris hi haurà.

Què podem fer com a consumidors?

Primer, despertar-nos i obrir els ulls. Hem d’analitzar el que comprem i intentar canviar els hàbits de consum, apostar per una producció molt més local, amb cooperatives de consum, botigues del mercat o de barri. I, sobretot, pressionar l’administració pública perquè estableixi un marc regulador en aquest camp. A França i a Itàlia, la venda directa del productor arriba al 20%. A Espanya, en canvi, no arriba al 3%. Aquests dos països veïns tenen la sort de tenir promocions a favor de la producció local i a nosaltres encara ens queda molt de camí per recórrer!

M’espera la Montse Martínez, l’alma mater del projecte. Ella és enginyera agrònoma i des de fa temps tenia al cap recuperar la finca de casa i aplicar els seus coneixements tècnics, com també la voluntat més compromesa de passar de les idees a l’acció. A la carrera va aprendre moltes coses que no lligaven amb la seva manera de pensar i per això, anys més tard, es va interessar per la producció biodinàmica. “Em va agafar el cuquet de produir, i volia fer-ho d’una altra manera… volia posar en pràctica allò en què crec fermament”, m’explica la Montse, convençuda de la seva aposta. I així va ser quan l’any 2012 comença el procés de certificació en ecològic de les oliveres i del molí d’oli, que, al cap dels tres anys de conversió, ja podrà etiquetar amb el segell del CCPAE.

El somni de la Montse era produir un oli de molta qualitat que, a més de ser bo al paladar, defensés uns valors molt vinculats a la salut, tant de les persones com de l’entorn. La producció biodinàmica amara el que la terra emana amb les energies que es mouen al cosmos, i és així com a través dels seus fruits podem gaudir de tot el potencial nutritiu, organolèptic i vital. M’agrada la cura amb què la Montse parla del procés biodinàmic. “El nostre oli és biodinàmic, però ho vull explicar bé i que la gent ho entengui. S’ha d’anar a poc a poc”. Ella ha estudiat, i estudia, perquè és conscient que la feina ben feta al camp arriba directament i sense embuts a les taules dels comensals que gaudiran d’aquell producte. I en aquest cas, els aliments biodinàmics són una mostra de com el cos físic, energètic i mental estan totalment interconnectats i de com realment som el que mengem.

La Montse va crear l’empresa Simbionatur per articular l’estructura del seu projecte. El nom parla per si sol, expressa aquest desig de cercar complicitats entre la natura, els seus fruits, les persones que treballen al camp, les que ens mengem el seu resultat, etc. Trobo que el nom s’adiu perfectament amb el que ella m’explica de paraula. És aquesta empresa la que posa al mercat dues propostes diferents: Peccattum7 i Boira. Curiosament és el mateix oli d’oliva arbequina verge extra, però en dos envasos diferents. El Boira s’envasa en garrafes de plàstic de dos i cinc litres i està pensat per a un ús quotidià. “Cada any canviem l’etiqueta del Boira i fem referència a l’anyada”. La Montse m’explica que és molt important saber de quan és l’oli, ja que a mesura que passa el temps, s’oxida i té menys propietats beneficioses per a l’organisme. Per altra banda, el Peccattum7 es presenta al món en un recipient que recorda a una ampolleta de perfum. És de vidre, molt elegant i atrevidament suggeridor! Realment un envàs que transmet la divinitat del que trobarem en obrir-lo, tastar-lo i deixar que ens parli de tot el que ens vulgui parlar. El Peccattum7 també s’envasa en llauna de quatre i de dos litres i mig, amb l’anyada clarament identificada, també.

A mesura que vaig coneixent la Montse sóc més conscient del seu compromís íntegre amb l’ecosistema que l’envolta i les persones que hi habitem. M’explica que, per mantenir encara més les propietats antioxidants de l’oli, practiquen una collita avançada que, tot i tenir un rendiment més baix, permet que l’extracció mantingui molt més les propietats de l’oli verge extra. “Com més aviat es fa la collita, més resistència té a l’oxidació i per tant manté encara més el seu caràcter antioxidant”.

I seguint amb aquesta línia de cura per la salut, també em parla d’una tisana que s’ha inventat amb una amiga. És una infusió de fulles seques d’olivera amb poma i llimona deshidratada, cardamom i gingebre; tota una descoberta! Un beuratge amargant acompanyat de la dolçor de la fruita i el condiment de les espècies. “Vaig descobrir que la fulla de l’olivera s’emprava per controlar la pressió sanguínia i em vaig engrescar a fer-ho”, em comenta la Montse, entusiasmada.

Una altra de les coses que em fascina del projecte de Peccattum7 és el caràcter holístic que la Montse dóna al projecte. Parlem de la manca de cultura de l’oli i de la necessitat d’explicar el gran valor dels productes conreats amb estima. “No tenim cultura de l’oli, ni tampoc del menjar saludable… Cal fer molta pedagogia”. En aquest sentit, entre altres coses, organitza tallers, participa en fires i obre les portes de la finca i del molí per explicar la feina que fa. Una de les properes accions que té pensades és organitzar alguna cosa amb les escoles per acostar el món de l’oli a la canalla. Ho té pendent des que, fa dos anys, serveix regularment a l’empresa Ecomenja, responsable de gestionar un bon nombre d’escoles catalanes que aposten pels menjadors saludables. I des de la infància fins a la vellesa, em ve al cap que també seria bonic organitzar alguna activitat amb pagesos i pageses jubilats que feien oli abans no arribés la industrialització del camp i els processos de producció intensiva d’aliments.

Per tastar el pecat en format d’or líquid, el més recomanable és que us acosteu fins al Segrià i conegueu directament la cultura de l’oli. Si no, l’haureu de cercar en algunes botigues de Barcelona, Lleida o Vilafranca del Penedès. També trobareu la Montse a diferents fires, sempre amb un somriure d’orella a orella, preparada per explicar-vos les bondats de l’oli biodinàmic fet des del cor i amb molta passió i consciència. Per contactar-hi la podeu trucar el telèfon 658 961 641 o bé escriure-li un correu electrònic a simbionatur@gmail.com.

Més o menys tots hem tingut problemes digestius, grips, al·lèrgies o cansament. Problemes que poden ser deguts a una intoxicació.

Sabeu en què consisteix el mètode Clean?

Hem conegut molts mètodes diferents, però el doctor Junger, autor d’aquest llibre, a través de la seva experiència personal, ofereix un pla complet per ajudar a millorar la salut en 21 dies.

El mètode Clean es basa en un programa dietètic i mental que ofereix totes les tècniques necessàries per desintoxicar el cos en 21 dies. El llibre ens explica com malalties tan comunes com poden ser una grip, sobrepès, indigestió recurrent o la síndrome de l’intestí irritable. La majoria són degudes a una concentració de toxines en l’organisme que s’han acumulat al llarg dels anys. Després d’aplicar les tècniques que esmenta, assegura un resultat sorprenent… Al cap de les tres setmanes desapareixen els problemes de salut.

Moltes vegades hem sentit a dir que l’alimentació més correcta és menjar una mica de tot i variat, però què significa menjar de tot? En aquest llibre, l’autora Pilar Senpau, dóna les pautes per poder prendre decisions pròpies respecte de l’alimentació sabent el perquè s’ha de menjar algun tipus d’aliment o quina quantitat és la necessària per a l’organisme.

Per què cal menjar pa?
Quina quantitat de fruita necessita el cos diàriament?
Quins beneficis aporten els ous a la salut?

I els aliments que hi trobareu són: cereals i llegums, hortalisses, carn, peix i aus, ous i lactis, fruita i fruita seca, i finalment, olis i greixos.

Articles relacionats:

Quan la vida puja a la bàscula
Dóna’ls un bon pa amb tomàquet

Som a l’hivern, època de cítrics com la llimona, la llima, la taronja, l’aranja, la mandarina i la clementina. No és casualitat que la naturalesa ens doni aquests fruits en època de fred, ja que són rics en vitamina C, que ens ajuda a escurçar la durada dels refredats, i estimulen el sistema immunitari. És una vitamina hidrosoluble, és a dir, no s’emmagatzema a l’organisme i l’hem d’anar ingerint a través dels aliments per no generar dèficits.

Què en sabem, però, d’aquestes fruites més enllà de la vitamina C? Quina és la més adequada per depurar? Tenen cap contraindicació? A continuació respondrem les preguntes que tantes vegades ens hem pogut fer.

Les taronges i les mandarines tenen la mateixa quantitat de vitamina C?

No, les taronges tenen més vitamina C: 50 mg de vitamina C per cada 100 g d’aliment; mentre que la mandarina en conté 30.

Els cítrics són les fruites amb més vitamina C?

No, tenen més vitamina C la grosella negra, el kiwi –té el doble de vitamina C que la taronja–, les móres, el camu-camu –té quaranta vegades més vitamina C que la taronja– o la guaiaba.

Quin és el cítric més àcid?

La llima, ja que gairebé el 8% del seu pes és àcid cítric. L’àcid cítric és molt usat en la indústria farmacèutica, i és una substància que afavoreix la digestió.

És cert que prendre un suc de taronja cada dia ens ajuda a prevenir els refredats?

Les investigacions sobre l’acció de la vitamina C en la prevenció dels refredats no són concloents, tot i que sí que ajuden a escurçar la durada dels refredats un cop tenim la infecció. Ara bé, tant la vitamina C com la resta de vitamines són substàncies indispensables per a la vida que l’organisme no pot fabricar i que, per tant, s’han de prendre principalment a través de l’alimentació. Com diu la Montse Reus, “la vitamina C intervé en múltiples reaccions metabòliques, actua com a antioxidant i ajuda a absorbir el ferro de la dieta”. Hem de tenir en compte que podem prendre vitamina C diàriament a través de les verdures verdes i les fruites comentades en la pregunta anterior.

És cert que la llimona deixa un residu alcalí dins l’organisme?

Les llimones, tot i ser àcides al paladar, són alcalines un cop metabolitzades i ajuden a restablir l’equilibri en el pH del cos. A més, les llimones, sobretot si en consumim el suc en mig got d’aigua tèbia en dejú, estimulen el fetge, els pàncrees i els intestins, promouen la secreció de bilis, ajuden a eliminar els residus i a anar al lavabo amb regularitat. Totes aquestes propietats fan de la llimona un aliat per evitar la tendència natural que tenim cap a l’acidificació del cos deguda a l’estrès, la contaminació i hàbits d’alimentació amb un excés de productes processats i refinats.

És aconsellable començar la jornada amb algun cítric com l’aigua tèbia amb llimona o el suc de taronja? Què és millor?

Prendre aigua tèbia amb llimona en dejú ajuda a mobilitzar els intestins i a anar de ventre, i el suc de taronja també va bé en molts casos per evitar el restrenyiment. Ara bé, algunes persones amb debilitat digestiva, sobretot fetge i vesícula biliar mandrosos o amb càlculs biliars, pot ser que no tolerin bé el suc de taronja i sentin nàusees, gasos, pesantor abdominal, dolor al costat dret, mal de cap o que fins i tot tinguin còlics. En aquests casos és millor fer una cullerada d’oli d’oliva amb una mica de suc de llimona en dejú, tot i que si tenim l’estómac delicat cal vigilar.

En cas de quines altres patologies hauríem de reduir o eliminar el consum de cítrics?

Si hem de fer una dieta baixa en histamina, també en casos de reflux gastroesofàgic i si tenim úlceres a l’estómac o a la boca. Tal com explica en Xevi Verdaguer en aquest article, tampoc hem de consumir aranja si prenem alguns medicaments concrets, ja que “frena o bloqueja uns enzims anomenats CYP 3A (CYP 3A4 al fetge, i CYP 3A5 a l’intestí), que desintoxiquen el 50% dels medicaments que prenem habitualment, com estatines (per al colesterol), antihistamínics (per a les al·lèrgies), miconazole (per als fongs), antihipertensius (per a la pressió arterial alta), benzodiazepines (per a l’ansietat i l’insomni), bloquejadors dels canals de calci (per a la hipertensió, arítmies o angina de pit), amitriptilina (per a les migranyes, cefalea tensional, depressió, ansietat, insomni, fibromiàlgia) o tamoxifè (càncer de mama)”.

Com podem prendre vitamina C si no podem prendre cítrics?

Podem obtenir la vitamina C d’altres aliments com el julivert i les verdures de color verd fosc crues –en sucs i batuts verds o amanides–, o els carbassons, que també podem menjar crus, al vapor o bullits. Si coem carbassons, bròquil, cols de Brussel·les o en general verdures de fulla verda o crucíferes ecològiques amb aigua de qualitat en podem prendre l’aigua, ja que tindrà molta vitamina C.

Per què els cítrics van bé per a la salut si els acompanyem d’aliments rics en ferro no hemo?

Perquè el ferro no hemo, present en els vegetals, és poc biodisponible –costa d’absorbir–, i la presència de la vitamina C i l’àcid ascòrbic dels cítrics n’afavoreix l’absorció. Una bona combinació seria fer sucs o batuts verds en dejú amb algun tipus de cítric i verdures de fulla verda. (link a vídeo Siquri)

Hi ha cap combinació d’aliments inapropiada pel que fa als cítrics?

No s’haurien de barrejar ni amb fruites dolces (plàtan, dàtils, fruita seca, figues, albercocs, papaies, xirimoies) ni amb cap tipus d’hidrat de carboni, midó o fècula (patates, pa, cereals, llegums) perquè l’àcid talla la producció de l’enzim que necessitem per digerir els hidrats de carboni (la ptialina). Si barregem aquests aliments, la digestió dels midons quedarà alterada i incompleta, i hi haurà fermentacions anormals al duodè.

Quina és la millor manera i hora de consumir els cítrics?

Sens dubte, el matí, en dejú, sols o barrejats entre si, amb verdures de fulla verda en un suc o batut verd i com a màxim en plats de verdura o amanida sense midó. Un suc de pastanaga i taronja pot ser bo de gust, però no és una combinació d’aliments per prendre cada dia ja que la pastanaga té midó.

Són aconsellables els sucs envasats de taronja o altres cítrics?

El millor suc de taronja que podem prendre és el natural acabat d’esprémer, sense sucre ni edulcorant afegit i que sabem que no ha estat sotmès a la calor o a temperatures elevades que n’han pogut malmetre les vitamines. Els sucs envasats que es poden comprar als supermercats tenen ingredients afegits poc recomanables, com sucres, i moltes vegades no sabem amb quin procediment d’extracció s’han obtingut. Si volem portar cítrics a l’escola, a la feina o d’excursió val més dur la peça de fruita sencera, pelar-la al moment i consumir-la. Així ens assegurem que no prenem sucres afegits, que no s’ha sotmès a temperatura i que n’obtenim totes les vitamines. Us proposo que llegiu les etiquetes dels sucs envasats que resen que són “sense sucres afegits”. Us sorprendreu de veure-hi l’aspartam i altres edulcorants sintètics molt perjudicials per a la salut.

Quines propietats terapèutiques té l’extracte de llavors d’aranja?

És un remei molt eficaç per eliminar paràsits, bacteris, fongs, llevats patògens, virus i augmentar les defenses del sistema immunitari. És un aliat per combatre l’Escherchia coli, l’Aerobacter, la Salmonella, l’Helicobacter pylori, la Candida albicans, i l’Aspergillus, entre altres bacteris, fongs i microorganismes. També és útil com a antiinflamatori, antioxidant, per frenar infeccions i gastroenteritis.

Quins beneficis principals té consumir cítrics?

Són una font natural de vitamines (A, B1, B2, C), minerals (potassi, coure, sofre) i fibra; protegeixen el sistema digestiu perquè dissolen els aliments, alleugen l’acidesa estomacal i afavoreixen la cicatrització de les úlceres del duodè i l’estómac; van bé per fer baixar els nivells de colesterol i àcid úric; ajuden a regular els nivells de sucre a la sang i a controlar les hipoglucèmies; són aliats en el tractament o prevenció de la diabetis; ajuden a mantenir sa el sistema immunològic; depuren els òrgans, regeneren els teixits i eliminen les substàncies nocives i tòxiques del cos; tenen propietats laxants i diürètiques que ajuden a perdre pes; i són uns bons aliats per lluir cutis, pell i ungles sans i forts.

Receptes

• Amanida de bròquil, alvocat i tomàquet xerri per perdre pes sense passar gana
• Sopar per a una dieta anticàndida
• Suc verd desintoxicant i depuratiu
• Suc verd detox