Prepara’t per resoldre els teus ovaris poliquístics!

En aquest curs us explicarem què és el SOP i quines són les causes i conseqüències més freqüents, quins són els aliments que ens ajuden a millorar la situació i quins ens la fan empitjorar, el gran paper que té l’estrès en aquesta patologia i perquè cal evitar-lo, quins altres aspectes del nostre dia a dia hem de tenir en compte i quina suplementació ens pot ajudar. El SOP és una patologia que va molt lligada a l’estil de vida i l’alimentació hi té un paper molt important.

Per això us oferim un curs online perquè tingueu eines per millorar la vostra patologia. L’alimentació i la salut natural són una eina clau en la prevenció i tractament del SOP:

El curs és atemporal i sempre podràs anar aplicant els canvis al teu ritme i des de qualsevol lloc.

A qui va adreçat:

• A dones que pateixin SOP i que vulguin canviar els seus hàbits per, d’una vegada per totes, afrontar-ne les causes del síndrome.
• A dones que tenen els símptomes i creuen que poden patir el síndrome.

El curs inclou:

• Ebook/manual de 40 pàgines amb tot el que necessites saber
• 10 vídeos amb tot el manual explicat per a que l’escoltis des d’on vulguis i les vegades que ho necessitis
• 2 menús setmanals diferents, cada un amb una versió de primavera-estiu i tardor-hivern, per a que tinguis recursos per a totes les èpoques de l’any.
• 20 receptes.

Tots els aliments ecològics, per poder dur les paraules “Bio”, “Ecològic” i “Orgànic” i dur el logotip europeu (la característica fulla verda amb estrelles), cal que compleixin obligatòriament la normativa oficial, vigent i comunitària: el Reglament (CE) 834/2007.

Per controlar-ne el compliment, hi ha autoritats públiques i privades reconegudes per la unió Europea que s’encarreguen de fer controls anuals. Aquí a Catalunya tenim el CCPAE, el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica, que s’encarrega d’auditar i certificar els productes agroalimentaris del nostre país, i que a més també disposa de segell propi.

Un dels criteris que defineixen un producte ecològic és que els animals han d’estar alimentats principalment amb aliments ecològics, tractats tenint en compte la seva salut i benestar, criats a l’aire lliure i amb un espai vital màxim. El terme de “producció animal” que té en compte el reglament, però, no inclou productes de la caça i de la pesca d’animals salvatges i, per tant, no es poden certificar com a ecològics.

Això és degut al fet que un peix que viu al mar de forma salvatge no es pot controlar de cap manera i, per tant, no es pot afirmar que compleixi els criteris englobats dins els requisits d’etiquetatge.  És per això que, quan comprem salmó salvatge, mai porta el segell ecològic.

En cas de les conserves, sovint trobem productes de pesca, com les sardines o el verat, amb la paraula “ecològic”, però això no és pel peix sinó per la resta d’ingredients ecològics que pot contenir la conserva com l’oli d’oliva verge extra. Per això, si observeu els ingredients, veureu que l’oli du un asterisc que especifica que és aquest l’ingredient de procedència ecològica.

Pel que fa als productes d’aqüicultura, la situació és força diferent, ja que aquests sí que poden dur el segell verd de l’eurofulla, ja que hi ha una normativa específica que els regula i que estableix els requisits bàsics de la producció d’animals d’aqüicultura i d’algues marines. Per tant, en aquest cas, es tracta d’animals que viuen en hàbitats controlats i l’alimentació prové de pinsos ecològics. Per aquest motiu, en aquest cas, sí que podem trobar conserves de musclos ecològics (provinents d’aqüicultura) amb el segell de l’eurofulla.

Cal tenir en compte, però, que el fet que els productes de pesca salvatge no puguin estar certificats com a ecològics no vol dir que no siguin saludables. Al contrari, un peix salvatge sempre serà la millor opció que un de piscifactoria, ja que haurà tingut unes condicions de vida fisiològiques i en llibertat.

A més, segons Lydia Chaparro, biòloga especialitzada en ecologia marina i experta en gestió i política pesquera, cal tenir en compte també que del segell ecològic només se’n pot beneficiar la pesca industrial, ja que es tracta d’un distintiu força car i els pesquers artesanals no s’ho poden permetre. A més, el segell ecològic no té en compte la petjada de carboni que genera un producte (per exemple, si prové del Canadà), ni té en compte paràmetres socials i econòmics. Per tant, un segell ecològic tampoc és garantia d’una pesca responsable i de proximitat.

Segons Chaparro, és millor apostar per la pesca artesanal, la que aposta per peixos locals i de proximitat.

Altres certificats

A banda del certificat ecològic, també en podem trobar d’altres com el segell internacional MSC (Marine Stewardship Council), que dona suport a la pesca sostenible per contribuir a fer arribar al mercat més peix i marisc gestionat de manera respectuosa amb el medi ambient. Aquest logotip blau, doncs, només es concedeix a productes que es pesquen de forma sostenible, en condicions controlades i minimitzant l’impacte de l’activitat sobre poblacions i ecosistemes. En l’actualitat, més de 389 pesqueries ja s’han incorporat a aquest programa.

A més, també podem trobar etiquetes com “Dolphin friendly” amb el símbol d’un dofí, per indicar que es tracta de productes gestionats de manera respectuosa amb el medi ambient.

Amb aquest segell MSC però, passa el mateix que amb l’ecològic. Tampoc té en compte paràmetres socials i econòmics, ni la petjada de carboni que es genera.

Què hem de tenir en compte a l’hora de comprar peix?

Tots els mars estan molt contaminats i per això és important que hi hagi diversificació en el consum de peix, i preferiblement que siguin peixos de proximitat i de temporada per reduir-ne l’impacte ambiental. Quan comprem en peixateries locals i triem peixos de proximitat donem suport als nostres peixaters i reduïm la petjada de carboni associada a la pesca o als productes d’aqüicultura.  A més, diversificant el consum també ajudem a reduir la pressió sobre les espècies més consumides.

D’altra banda, és important apostar per peixos que continguin la informació mínima obligatòria i que compleixin la normativa relativa a l’etiquetatge dels productes pesquers. L’etiqueta ens proporcionarà informació sobre: d’on provenen, el mètode de producció, el tipus de pesca aplicat o si conté al·lèrgens o sulfits, entre altres.

Podeu saber tota la informació bàsica que haurien de dur aquests productes al blog Sinmalaespina.org, gestionat per l’Associació Ecologistes en acció.

A més, a l’hora d’escollir el tipus de peix, sobretot pel que fa al peix blau, sempre serà millor apostar per peixos petits com les sardines, els seitons, el verat o les anxoves, ja que els grans peixos com la tonyina o el peix espassa solen contenir més quantitat de metalls pesats.

No us perdeu aquesta guia pràctica per consumir el peix i el marisc menys contaminat.

Ingredients:

• 1/2 papaia
• 4 llavors de cardamom
• 1 cullerada de llavors de chía
• 1 cullerada gran d’oli de coco verga extra bio de Dr. Goerg
• La ratlladura de la pell de mitja llimona
• 1 centímetre de gingebre fresc ratllat
• 1-2 gots de llet vegetal
• 1 cullerada gran de farina de coco bio de Dr. Goerg
• 3 cullerades de xarop de coco bio de  Dr. Goerg
• 1 bastó d’api gran per a fer-ne tiretes

Per decorar:

• Baies de goji
• Brots de blat de moro

No es pot negar que el cafè conté un gran nombre de polifenols amb un gran poder antioxidant i això fa que se li atribueixin molts beneficis en la prevenció de certes malalties com, per exemple, certs tipus de càncer o diabetis tipus II. A més, hi ha estudis que atorguen al cafè un paper neuroprotector, és a dir, que ajudar a reduir el risc de malalties com el Parkinson o l’Alzheimer. Per tant, en casos concrets, podria resultar interessant tenir-lo en compte en la nostra dieta.

No obstant, això vol dir que tots hauríem de prendre cafè? No, i menys si som sensibles als seus efectes.

Moltes persones consumeixen cafè perquè creuen que els aporta energia, però això no és ben bé així. El cafè no ens aporta energia sinó que actua de manera que inhibeix els senyals de cansament del cos. És a dir, bloqueja els sensors de cansament i fa que puguem estar més actius.

Per tant, no estem posant més “gasolina” al nostre cos per funcionar, sinó que estem prement l’accelerador. Això pot ser beneficiós en moments puntuals que necessitem mantenir-nos alerta o suportar situacions puntals de molt estrès, però no hauria de convertir-se en un hàbit per compensar el nostre esgotament.

Si la raó de prendre cafè és perquè el necessitem per funcionar, potser ens hauríem de plantejar què és el que fa que estiguem així de cansats i posar-hi una solució real, ja que el cafè l’únic que farà és emmascarar-ne els símptomes. A més, cal anar en compte perquè això ens pot conduir a una dependència excessiva: el nostre cervell s’adapta a la cafeïna i amb el temps és probable que necessitem més cafè per obtenir els mateixos efectes.

Si patim molt estrès (tant físic com mental) durant un llarg període de temps, és probable que les glàndules suprarenals es trobin esgotades i tinguem símptomes de fatiga adrenal: cansament constant, falta d’energia, falta d’entusiasme, lleu depressió, llevar-nos molt cansats tot i haver dormit moltes hores… Una situació força freqüent en la societat moderna que vivim avui en dia.

Si tens aquests símptomes o creus que podries patir-ne, el cafè tampoc és la teva solució. El cafè estimula la producció d’adrenalina i en casos de fatiga adrenal pot ser contraproduent. A més, cal tenir en compte que un estrès continu i sostingut en el temps pot tenir efectes nocius i perjudicials per la salut, com per exemple, desequilibrar les nostres hormones.

Si quan prens cafè notes palpitacions, nerviosisme o ansietat, no l’hauries de prendre o hauries d’optar per cafè descafeïnat.

Per altra banda, cal tenir en compte que el cafè conté tanins, oxalats i xantines, substàncies que poden dificultar l’absorció de minerals com el calci, el magnesi i el ferro. De fet, prendre cafè amb els àpats o immediatament després, pot disminuir fins un 40% l’absorció de ferro de la dieta. Per tant, evitar el cafè en persones amb anèmia per dèficit de ferro també podria resultar una bona idea.

Cal ser coherent

Tot i que els resultats que mostra l’estudi són positius, hem de tenir en compte que es tracta d’un estudi observacional i com ell mateix indica “no demuestran que haya una relación de causa efecto entre beber cafè y tener una menor probabilidad de morir debido a enfermedades”.

Per tant, tot i que sí que és veritat que el cafè conté un gran nombre de polifenols amb un potent efecte antioxidant, vitamines i minerals que poden resultar beneficiosos, no hauríem d’aferrar-nos a aquest tipus de titulars per excusar els nostres hàbits sense tenir en compte el context en el qual nosaltres els duem a terme.

Amb això em refereixo que cal ser coherent. Prendre cafè pels seus grans beneficis i dur una mala alimentació no té cap sentit. Les verdures i hortalisses o les fruites també ens aporten una gran quantitat d’aquests micronutrients i no són menys importants que els del cafè.

Si la nostra alimentació es basa en productes processats, de mala qualitat i envasats en pots i paquets, no hem de pensar que només per prendre cafè estarem millorant la nostra salut.

Per tant, abans de prendre cafè pels seus beneficis, planteja’t si la teva alimentació és suficientment saludable i fes canvis per augmentar el consum d’aliments reals i disminuir-ne el consum de processats i refinats.

Si la teva alimentació ja es basa en el consum de verdures i hortalisses i consumeixes aliments naturals i de qualitat, aleshores prendre cafè podria resultar beneficiós, pres en una dosi adequada i sempre i quan no notis cap dels efectes adversos comentats anteriorment.

Per altra banda, també cal tenir en compte com prenem el cafè, ja que no és el mateix prendre’l sol que amb 2 o 3 terrossos de sucre. Quan afegim sucre estem debilitant bona part dels beneficis que ens pot aportar el cafè i, per tant, ja no resultarà tan beneficiós. Quin sentit té prendre cafè “perquè diuen que és beneficiós” si estem afegint un ingredient que ens perjudica greument la salut?

Els edulcorants artificials com la sacarina o l’aspartam tampoc serien una alternativa, ja que també poden tenir un impacte negatiu en el nostre organisme.

Conclusions

No podem negar que el cafè conté un gran nombre de compostos bioactius que poden resultar beneficiosos per a la salut i prendre’n podria ser beneficiós sempre i quan ens senti bé consumir-ne. Si ens agrada i se’ns posa bé, endavant. Però tinguem en compte que es tracta d’una substància estimulant i caldria prendre’n una dosi adequada (que dependrà de cada persona, ja que no tothom en tolerarà la mateixa quantitat).

Escull cafè de bona qualitat i orgànic i evita afegir-hi sucres. Substitueix-lo per espècies, com la canyella, o afegeix-hi un raig de llet vegetal de coco o ametlles sense sucre.

Si prens cafè perquè sense no et veus capaç de remuntar el dia, hauries de plantejar-te el seu consum i buscar solucions reals al teu problema, què és el què fa que estiguis tan cansat? Cal trencar el cercle viciós i evitar una dependència.

Per altra banda, si tens símptomes de fatiga adrenal o quan prens cafè notes palpitacions, nerviosisme o agitació, el millor seria evitar-ne el consum.

I si el trobeu a faltar, podeu optar per substituts que us ajudin a passar el mono. A l’article “Com sobreviure sense cafè” us en donem uns quants exemples.

Davant de tot, cal ser coherent. Pensar que el cafè ens allargarà la vida quan la nostra alimentació es basa en el consum de productes processats i refinats, no té cap sentit. La nostra salut no només depèn d’un factor, sinó d’un conjunt d’hàbits de vida saludables.

Abans d’aferrar-te al consum de cafè pels seus beneficis, presta atenció als teus hàbits: dus una bona alimentació? Menges suficients verdures i hortalisses? Fas exercici físic? Descanses prou? Pateixes massa estrès? Fumes?.

Només amb uns bons hàbits de vida saludables aconseguiràs realment prevenir malalties cròniques i reduir la mortalitat.

• “M’agrada tot. No tinc restriccions. El 70% de la nostra facturació és fruita i verdura. A casa comprem poca carn però no per ideologia. Prefereixo prendre-la quan menjo fora de casa.”
• “Hauria estat model si la genètica no m’hagués acompanyat i hagués hagut de fer un gran sacrifici i passar gana? Jo crec que no.”
• “Estic molt conscienciada amb el malbaratament alimentari. Llencem un terç del que comprem. A casa faig mans i mànigues per no llençar.”
• “Faig cinc àpats al dia.”
• “Li faig pa de motlle de fajol al meu fill Jan.”
• “Una vegada a la setmana em faig set pomes al forn i n’esmorzo cada dia amb flocs de civada, tipus porridge, amb nous o ametlles i dàtils o albercocs o panses. A vegades m’hi poso llet de civada, d’arròs, de vaca i ara estem fent-nos els iogurts a casa.”
• “M’encanten els tes i les infusions: sóc com una bruixa que compro herbes, espècies i quan viatjo em compro molts tes i infusions. Em faig un litre de te i me’l vaig prenent al llarg del dia.”
• “Estic molt enganxada a l’esport. I quan estàs obsessionat amb alguna cosa: el menjar, l’esport, etc., la línia entre el que és saludable i no saludable és borrosa.”
• “A vegades m’adonava que, si no practicava esport, començava a estar intranquil·la; un cop n’he estat conscient, m’he relaxat més.”
• “Embarassada vaig nedar com una boja. Nedar durant l’embaràs és tan gustós. Vaig tornar a fer esport, tot i ser cesària, al cap de dos mesos. Per mi van ser clau els hipopressius.” La Clara Mas va fer classes per recuperar el sol pèlvic al centre RAP Barcelona.
• “Vaig fer el pi, acupuntura, moxibustió per veure si el nen es girava i evitava la cesària, però res.”

Quins bàsics hem de tenir en compte quan arriba l’estiu?

Amb la calor tenim menys gana, però tendim a passar picant qualsevol cosa. La nostra alimentació a l’estiu s’ha de basar en fruites i verdures de temporada que ens hidratin bé, a més d’aportar-nos fibra, vitamines i sals minerals. Fruites i verdures seran les nostres aliades: hidraten i són font de fibra, aigua, vitamines i sals minerals. Pensem en el gaspatxo i les sopes fredes, que resulten tan saludables. Com tot l’any, l’objectiu serà arribar a les cinc racions diàries de fruites i verdures (uns 400 g), però anem amb compte i no ens passem amb la fruita, recordem que, encara que ens vingui molt de gust, conté sucres i no convé excedir-se. A més, és molt important fer activitat física regular per mantenir un estat de salut òptim, no només físic, sinó també mental.

Però encara n’hi ha més!

En l’inconscient col·lectiu tenim gravat que, a l’estiu, no s’han de prendre vitamines, però si bé és veritat que, amb una dieta equilibrada i arribant com esmentàvem abans a les cinc racions diàries de fruites i verdures hauríem de poder aportar totes les vitamines que necessitem, però no sempre passa així per diversos motius. No sempre les hortalisses i fruites que ens arriben tenen la qualitat nutricional necessària a causa, entre altres coses, al fet que no podem menjar-les acabades de collir o de l’arbre, i a que les nostres necessitats, per situació d’estrès, poden estar augmentades. Així que, si tot i menjar bé, sentiu que us cal un punt d’energia i us falla la concentració, no hi ha res dolent a prendre un complement alimentari vitamínic, en què les dosis de vitamines estan en el rang de les alimentàries. Una aportació equilibrada de vitamines la fan les algues verd-i-blaves AFA (Aphanizomenon Flos Aquae). Es tracta d’un complement alimentari natural a base de microalgues riques en vitamines del grup B, de clorofil·la i aminoàcids. Aporten nutrients que intervenen en el metabolisme energètic de l’organisme i enforteixen el sistema nerviós (grup de la vitamina B) motiu pel qual ajuden a recuperar-se del cansament i la fatiga intel·lectual.

Hem dit que cal hidratar per compensar la pèrdua d’aigua i minerals per la suor, i hem aconsellat beure aigua, però també podem prendre begudes saludables i bones com l’aigua de coco verge. Aquesta aigua s’obté del coco verd (Coco lucifera) just abans que es comenci a formar la polpa i conté electròlits tan interessants a l’estiu com potassi, calci, sodi, fòsfor i magnesi. Aquesta aigua és consumida diàriament i apreciada als països productors de coco, i es pot consumir tal qual, ja que té un sabor excel·lent, o combinada en batuts, afegida a qualsevol beguda o fins i tot per fer salses. Es pot consumir a qualsevol hora del dia i és ideal per compensar pèrdues després de fer exercici o quan s’ha suat molt.

Per compensar la pèrdua de minerals també pot ser útil el corall natural marí, que conté calci, magnesi i oligoelements, nutrients necessaris per als ossos. En el corall natural marí que no s’extreu del mar –que ningú pensi que es trenca l’equilibri dels mars– si no de corals fòssils triturats, que es troben fora del mar, a l’illa de Santo Domingo (al Carib), el calci i el magnesi són presents principalment en forma de carbonat, de manera que aquests nutrients ajuden també a disminuir l’acidesa que es produeix en l’organisme quan en l’alimentació diària abunden els lactis, les carns i els embotits o quan estem sotmesos a estrès. Avui se sap que un excés d’acidesa en els líquids fisiològics pot contribuir a una disminució de la capacitat del cos per absorbir minerals i altres nutrients, una baixada d’energia, una reducció de la capacitat per reparar teixits de l’organisme, de desintoxicar dels metalls pesats i influeix negativament sobre la capacitat del sistema immune.

I per a les digestions?

Menjar malament, a deshora i ràpid durant el dia –perquè no dóna temps d’anar a casa–, i anar-se’n de tapes o a menjar alguna cosa al final de la jornada –perquè la nit comença tard i no ve de gust ficar-se a casa després de la feina–, és causa de digestions pesades i molèsties digestives variades. Passa el mateix de vacances, quan ens volem donar un premi. Una ajuda per reduir aquestes molèsties és un concentrat de papaia fresca de cultiu ecològic, madurada a l’arbre, que es prepara seguint una recepta creada per la mestra Dharma i fundadora del monestir budista del Lotus a Hawaii, Ji Kwang Dae Poep Sa Nim. Aquest concentrat de papaia facilita l’assimilació de les proteïnes i és, a més, un producte alcalinitzant natural, cosa que alleuja els símptomes de les digestions pesades.

Ah! I si no volem descuidar l’intestí i les defenses, recordem els reconeguts beneficis de repoblar la flora intestinal amb productes probiòtics combinats amb fructooligosacàrids, que permeten que els bacteris probiòtics creixin millor. Lactobacils i bifidobacteris ajuden a prevenir les diarrees i a restaurar la flora bacteriana quan s’ha patit un episodi diarreic. A la pròpia pàgina de MedLine (de la Biblioteca Nacional de Medicina dels EUA) es refereix la seva utilitat en la prevenció i tractament de la diarrea del viatger, tan típica de l’època estival.

I si malgrat tot agafem un refredat estival, sempre podem recórrer a una solució natural amb l’ajuda de la fitoteràpia. La grindèlia (Grindelia robusta), la falzia (Adiantum capillus-veneris), la dròsera (Drosera rotundifolia), la molsa d’Islàndia (Liquen d’Islàndia), i la menta (Mentha piperita), entre altres plantes, tenen una acció sinèrgica favorable a les vies respiratòries. La grindèlia, la falzia i la molsa d’Islàndia donen suport a la mucosa respiratòria, i exerceixen un efecte mucolític i expectorant; la dròsera té un efecte antitussigen i la menta aclareix les vies i descongestiona.

Una darrera recomanació. Cal recordar sempre que els complements alimentaris són exactament això, complements, i que encara que poden ser de gran ajuda per mantenir la salut en cap cas poden substituir una alimentació equilibrada i un bon estil de vida.

Treballar, viatjar, alegrar-nos i desenvolupar el do de donar i servir desinteressadament. A l’estiu, la generositat del món exterior ens compenetra i ens vigoritza, i aquesta amanida refrescant de tires d’api, gelat de poma i salsa de menta farà que la nostra energia estigui en equilibri, i ens ajudarà a sentir-nos apassionats, brillants, i emocionalment serens.

Els òrgans que representen l’energia foc són el cor i l’intestí prim, que, segons la MTC, representa l’Ésser. El 90% dels nutrients s’absorbeixen a l’intestí prim i hauríem mantenir-lo net i flexible, i evitar aliments “enganxosos”, com sucre, farines refinades o lactis. Així, la nostra energia podrà circular sense bloquejos i tenir una comunicació harmoniosa entre l’interior i l’exterior. Des de temps antics en la medicina oriental i mediterrània es considera l’api com un bon hipotensor; grecs i romans el feien servir com un calmant i encara avui se li atribueixen aquestes propietats a més de moltes altres, com la seva capacitat per millorar la circulació i disminuir el colesterol. També destaquen les seves propietats depuratives i diürètiques, ja que combat l’excés d’àcid úric, per la qual cosa és recomanable per a problemes com artritis i gota.

L’api facilita la digestió, ajuda en cas de restrenyiment i disminueix la formació de gasos; fins i tot es fa servir per tractar gastritis i problemes hepàtics. Segons l’antiga MTC, l’api és de sabor amarg i dolç, refresca i humidifica l’organisme. És ric en vitamines A, B i C i sals minerals, entre les quals destaca el potassi, un mineral que ajuda a equilibrar per dins i per fora, alcalinitzant cèl·lules i líquids. A la cuina, és un ingredient que forma part de llista de la compra de bàsics, sempre en tenim, però sovint acaba oblidat al fons del calaix de les verdures. En aquesta amanida l’he reivindicat com a ingredient principal; us demanarà una mica de dedicació per treure’n els fils i pelar-lo, però la resta de la recepta és tan fàcil que us compensarà amb escreix.

La poma, en moltes receptes, és companya de l’api perquè crec que es compensen molt bé, fan bona parella; i com que, amb aquesta recepta es tracta de trobar l’equilibri, he preparat un gelat de poma verda amb alvocat i tahina, que donarà cremositat a les cruixents i aromàtiques tires d’api. I per donar el toc final a aquesta amanida, m’ha vingut de gust fer una salseta lleugera amb l’herba aromàtica reina de l’estiu, la menta. Entre grecs i romans ja hi havia el costum de fer-la servir per aromatitzar el vi i l’aigua del bany. La menta és un bon digestiu, alleuja els gasos, és balsàmica, antisèptica i té una acció antiespasmòdica notable, de manera que el seu oli essencial es recomana per alleujar les nàusees provocades per tractaments de quimioteràpia, o en aplicacions locals, és especialment útil per a les neuràlgies.

Us deixo aquí un remei casolà per alleujar les cremades de sol amb una infusió de menta, ja sigui amb dues bossetes o posant unes dues cullerades de fulles de menta en una tassa d’aigua calenta. Refredeu-la a la nevera o poseu gel perquè es refredi més ràpid i apliqueu-la sobre la pell ja sigui amb una gasa mullada en la infusió o amb una ampolleta d’atomitzador. Que gaudiu d’un estiu harmoniós, alegre i saludable.

Al cap de poc el garatge se li va fer petit i va demanar el dels seus oncles. Amb 160 metres quadrats i un vessant comercial poderoríssim, en Dani va incorporar el seu germà i la seva mare a l’empresa. I del garatge van passar a la primera fàbrica, la de Moià. Tenia la voluntat d’oferir un producte que busqués la puresa: sense additius, colorants ni conservants, amb productes de proximitat, de temporada i ecològics. El 2005 ja tenia aquesta consciència, però obrir una fàbrica no és fàcil, i no és fins al 2012 que comença a fabricar ecològic els seus propis productes a Moià. Des de llavors, però, en cinc anys, Casa Amella s’ha convertit en una empresa coneguda i reconeguda.

Ara fa un any i mig que, de Moià, han crescut a una nau més gran a Artés, i que s’han convertit en la primera fàbrica 100% vegana de Catalunya. A més, fa menys d’un any que n’han obert una altra a Batea, on el poble i l’Ajuntament els ha rebut amb els braços oberts. Sota el segell “Ecobatea” ofereix un producte semblant al de Casa Amella, però amb algunes diferències, com ara el suc de pinya, que és de Costa Rica i, per tant, no tots són locals: “Aquí ens permetem anar a buscar les millors fruites i, per tant, la poma és de Lleida, però la pinya no, esclar. Per la resta, la filosofia de l’empresa és exactament la mateixa. “Vaig començar amb tot això perquè no trobava cremes de verdures al mercat que fossin cremes i prou: a totes hi havia llet o conservants; de tot, menys la verdura en qüestió. I tenia clar que si feia una crema de verdures, no la faria tot l’any, sinó només en el moment que sigui temporada i els pagesos me la subministrin. I amb els sucs tinc una pretensió semblant: sovint els sucs de fruita del mercat són nèctars o estan fets a partir de concentrats, però no de fruita real espremuda; o, potser fan una barreja entre el concentrat i la fruita. Jo vull trobar al supermercat un suc de fruita ecològic de fruita real, premsada”.

En Dani Amella ha recorregut tot el país buscant les millors botigues per distribuir el seu producte i, des de Portbou fins al Delta de l’Ebre, no ha parat fins que ho ha aconseguit. Els seus envasos de vidre tan característics (l’envàs més respectuós que han trobat i amb el qual envasen cremes, sucs, tomàquets i llegums) els trobareu a un miler de punts de venda de Catalunya, i no sempre en botigues estrictament ecològiques. De fet, l’arribada al gran consum dels productes ecològics ja té experiments com el de Casa Amella des de fa temps, i sembla que el test està superadíssim.

Casa Amella, amb 3 titulars:

1. Artés és la primera fàbrica 100% vegana de Catalunya 
2. Fabriquen salsa de calçots ecològica, l’única vegana i sense gluten certificada d’Espanya.
3. Actualment estan plantant cent hectàrees de conreu ecològic amb la Cooperativa de l’Aldea per dinamitzar la zona a través de la Cambra de Comerç de Tortosa.

Què són les proteïnes? On les trobem?

Després de l’aigua, les proteïnes són les molècules més abundants del cos humà. Participen en pràcticament tots els processos cel·lulars, i són indispensables perquè el cos funcioni correctament.

Les funcions de les proteïnes són moltes i molt diverses, però cal destacar que són l’element bàsic de construcció de les estructures del cos: teixits, òrgans, ossos, tendons, ungles, cabell i vasos sanguinis, entre d’altres.

Les proteïnes són molècules compostes per cadenes d’aminoàcids, i són necessaris vint aminoàcids diferents perquè l’organisme humà pugui sintetitzar les seves pròpies proteïnes i mantenir totes les estructures en condicions òptimes. Dels vint n’hi ha vuit, anomenats aminoàcids essencials, que el cos no és capaç de fabricar o, si ho fa, és en quantitats insuficients, i que cal obtenir a través de la dieta.

A diferència dels hidrats de carboni i els lípids, les proteïnes no es poden emmagatzemar en forma de servei. Les proteïnes del cos s’estan renovant contínuament, tenen una vida mitjana curta que varia entre minuts, hores i dies. D’aquí la importància de l’aportació diària suficient d’aminoàcids essencials per mantenir en equilibri el metabolisme proteic.

Però no cal fixar l’atenció només en la quantitat; la qualitat proteica és igual d’important. Les fonts de proteïna que contenen tots els aminoàcids essencials en proporcions adequades es denominen completes o d’alt valor biològic, i principalment són les d’origen animal. En canvi, si és deficitària en algun aminoàcid essencial, la proteïna serà incompleta, majoritàriament les d’origen vegetal. En aquest cas, és important aprendre a fer bones combinacions d’aliments per assegurar una aportació adequada de tots els aminoàcids essencials al llarg del dia.

Quan parlem de qualitat, més enllà de la composició bioquímica, també és fonamental la naturalesa i l’origen del producte que consumim. Avui dia, en la societat occidental, hi ha una tendència ben marcada cap al consum excessiu de proteïna animal. Però que mengem molta proteïna no vol dir que sigui sempre de bona qualitat. Basem gran part de la nostra alimentació, i la de les nostres famílies, en productes processats i procedents de cultius intensius. Una bona font de proteïna, ja sigui animal o vegetal, és la que no requereix cap processament industrial i que procedeix de produccions respectuoses i si és possible ecològiques: carn, peix fresc, marisc, ous, llegums, pseudocereals com la quinoa, fruits secs, algues, llavors.

Proteïnes i esport

Les proteïnes són indispensables per mantenir un bon to muscular, intervenen directament en la formació i regeneració dels músculs. Com la majoria de teixits en el cos, els músculs són dinàmics i són reparats i regenerats contínuament.

Si el que ens interessa és guanyar massa muscular, i amb això potenciar força i resistència, el cos ha de sintetitzar més proteïnes musculars de les que es destrueixen. Per tant, cal assegurar un consum adequat de proteïna diàriament, ja sigui a través d’aliments o complements alimentaris.

Els requeriments proteics dels esportistes són generalment superiors als de les persones sedentàries (els que fan entrenaments de força són els que necessiten més aportació). Aquest increment de les necessitats proteiques és degut principalment al creixement de nou teixit muscular i a la reparació petites ruptures musculars que tenen lloc durant l’exercici, amb la qual cosa s’aconsegueix una recuperació òptima.

Avui dia hi ha opinions molt diverses sobre la quantitat de proteïna que realment necessitem. Segons la Societat Internacional de Nutrició Esportiva; “La ingesta de proteïnes d’1,4 a 2,0 g/kg/dia per a les persones físicament actives no només és segura, sinó que pot millorar les adaptacions a l’entrenament físic”. Però no cal oblidar que la quantitat ideal de proteïna per a qualsevol individu depèn de molts factors, incloent tipus d’activitat, edat, massa muscular, metes físiques i estat actual de salut.

Quan la dieta no és suficient per aconseguir certes quantitats de proteïna o la intensitat de l’exercici és molt alta, és útil recórrer als complements de proteïnes o aminoàcids i així cobrir les demandes individuals, sobretot en el cas de les persones veganes. La complementació amb proteïna pot ser necessària per ajudar a formar múscul nou, reparar i permetre una ràpida adaptació a l’esforç.

Per assegurar una aportació adequada de proteïnes d’alt valor biològic diàriament, Naturimport ens ofereix SON Formula®, un complement alimentari exclusiu d’aminoàcids essencials. SON Formula® conté el Master Amino Acid Pattern®, una fórmula patentada que inclou tots els aminoàcids essencials altament purificats, lliures i cristal·lins.

SON Formula® és ideal per a persones amb requeriments addicionals de proteïnes, com esportistes i atletes. El 99% dels seus aminoàcids constituents actuen com a precursors de la síntesi proteica corporal, el que es tradueix en un manteniment i creixement adequats de la massa muscular.

L’ús de SON Formula® juntament amb una dieta equilibrada permet ajudar a la síntesi proteica corporal; augmentar la massa muscular, maximitzant la força i la resistència muscular; dur a terme una recuperació muscular després de l’exercici físic; minimitzar la ingesta calòrica.

És un producte apte per a vegetarians. A més, gràcies a la seva composició 100% a base d’aminoàcids i amb un baix residu nitrogenat, és adequat com a complement en dietes hiperproteiques, de control de pes o en protocols de complementació antienvelliment.

Aquesta recepta és per a les persones que sempre em diuen que no tenen temps de cuinar, ja sigui perquè treballen moltes hores, tenen fills petits que els reclamen molta atenció o perquè no saben gestionar-se el temps i, quan arriba l’hora de menjar, tenen gana, és tard i ja no tenen ni temps ni energia per preparar-se res gaire elaborat.

Un consell que sempre funciona quan tenim poc temps per cuinar és tenir sempre alguna cosa preparada a la nevera, ja sigui una crema com aquesta, unes verdures saltades, algun tipus de cereal bullit, llegums ecològics bullits al rebost, fulla verda crua a la nevera que es pugui menjar sense cuinar, llavors sempre a mà, germinats, alvocat, tomàquets i algunes verdures en conserva ecològiques sempre que ens assegurem que no tenen conservants ni sucres i que estan elaborades amb aigua i sal de qualitat. L’altra opció és cuinar nosaltres les verdures, els llegums o els cereals i envasar-los al bany maria o al buit (hi ha màquines econòmiques al mercat) i organitzar-nos un dia a la setmana per bullir-ho i tenir-ne per un temps.

Aquesta recepta, doncs, pot ser un plat únic per als dies que se’ns ha fet tard i no tenim res per sopar, o que no tenim gaire gana i ens ve de gust un plat refrescant o bé per a períodes en què estiguem intentant fer una alimentació més detox o crudivegana. En cas de voler fer servir aquesta recepta com a primer plat es pot posar més aigua a la recepta i fer-la per a dues persones i acompanyar-la amb una mica de verdures cuinades amb pèsols, o bé amb una mica d’amanida de quinoa, una hamburguesa vegetal o unes croquetes de verdures casolanes, per exemple.

Trobo clau afegir-hi llavors com a tòping, ja que així obtenim el toc cruixent que sempre busquem quan mengem, per tal de mastegar i eliminar l’estrès. A més, ens fa prendre més consciència a l’acte de menjar, fet que mai podem deixar de banda perquè marca la diferència. No només és important el que mengem sinó també com ho mengem. Si mengem aquesta crema drets, sense prendre consciència, sense mastegar bé i de pressa i corrents és impossible que aporti els mateixos beneficis que si ho fem asseguts, en un ambient tranquil, prenent consciència i agraint els aliments.

Des dels orígens de la civilització, la llet animal ha acompanyat l’home euroasiàtic. Sense voler entrar en la polèmica que suscita el tema dels lactis, és interessant fer un petit repàs per les diferents opcions, a través dels temps i llocs del món.

Encara que qualsevol aliment pot provocar una reacció al·lèrgica, és ben sabut que la llet és un dels responsables més destacats de reaccions al·lèrgiques i intoleràncies alimentàries. Hi ha molta informació sobre el tema, com la que conté l’article ja publicat per Lucía Redondo a Etselquemenges, “Els lactis, a estudi” (https://etselquemenges.cat/especialista/lucia-redondo/els-lactis-a-estudi). Per això no ens aturarem en aquest punt, ni en la dicotomia de si és ètic o no prendre’n, sinó que exposarem algunes de les fonts més importants d’aquest beuratge tan polèmic.

EVOLUCIÓ GENÈTICA
L’origen de l’home modern se situa a l’Àfrica subsahariana fa uns 200.000 anys. Segons la teoria desenvolupada per Mark Thomas, professor de genètica evolutiva al Research Department of Genetics, Evolution and Environment de la University College London, l’home primitiu, com qualsevol mamífer, consumia llet materna durant els primers anys de vida. Amb quatre o cinc anys, el seu cos disminuïa dràsticament la producció de lactasa, de manera que continuar consumint qualsevol mena de llet podia portar-li inconvenients seriosos, fins i tot la mort, perquè sense l’enzim lactasa la lactosa es podreix als intestins.

Aparentment, cap als 10.000 anys aC, una mutació genètica va aparèixer a les poblacions ubicades prop de l’actual Turquia, i va activar el gen de la producció de la lactasa. Els individus amb aquesta mutació podien beure llet tota la vida. En pocs milers d’anys, aquesta mutació es va estendre a tot Euràsia, des de Gran Bretanya, Escandinàvia, el Mediterrani, l’Índia, fins a l’Himàlaia. També es van trobar indicis de la mutació en algunes parts de l’Àfrica i l’Oest Mitjà. El perquè d’aquesta transformació genètica i com es va propagar tan ràpid és encara un misteri per als biòlegs.

Fa aproximadament 12.000 anys, els humans nòmades de l’Orient Mitjà van començar a domesticar els animals herbívors, i es van convertir en agricultors-ramaders i van canviar significativament els hàbits alimentaris. L’agricultura oferia estabilitat, però la subsistència del poble depenia de l’èxit dels conreus. Si la collita fallava, la salut col·lectiva es veia amenaçada. Anèmia, desnutrició, diabetis, celiaquia, malalties infeccioses, alcoholismes, i moltes altres patologies tenen origen llavors. Alguns científics expliquen la mutació genètica de la lactasa com una evolució natural per poder aconseguir uns nutrients bàsics per sobreviure a partir de l’aliment més complet de la natura. La persona que tolerava la llet s’assegurava una alimentació saludable més enllà de l’èxit o no de l’agricultura.

Actualment només un terç de la població mundial tolera la lactosa.

Més informació: http://www.hhmi.org/biointeractive/making-fittest-got-lactase-co-evolution-genes-and-culture

FONTS ANIMALS
Avui en dia, la llet que més es consumeix és la de vaca, no obstant això no és l’única que ha alimentat l’home al llarg de la història. Depenent de la regió, les condicions climàtiques i el tipus d’animal disponible podem trobar una gran varietat, curiosa i de vegades fins i tot graciosa de fonts làctiques.

LLET DE VACA, OVELLA I CABRA
Les primeres civilitzacions relacionades amb el consum de llet de vaca, ovella i cabra, són els sumeris i pobles de la Mesopotàmia entre 9.000-3.000 anys aC, després hi ha els indis, més tard els grecs (amb un ús més medicinal i cosmètic que nutritiu) i els romans (que consumien fonamentalment formatge de llet d’ovella i molt poca llet fresca). De fet, és a través de les conquestes romanes com s’estén el consum de productes làctics pel territori que avui coneixem com a Europa, amb més preferència pels derivats, formatges i mantegues, ja que es conserven millor. És important destacar que la llet fresca no era un aliment disponible tot l’any, perquè la producció depenia dels períodes de l’any en què els animals parien per natura: a la primavera per a les vaques, i tardor i primavera per a cabres i ovelles; per això el consum segurament estava molt restringit.
La llet de vaca i de cabra són les més equilibrades des del punt de vista de la proteïna, greix i lactosa.

LLET D’EGUA
El seu consum s’estén entre les poblacions de les estepes de l’Àsia central, on s’elabora un derivat fermentat anomenat kumis, similar al quefir, amb una mica més d’alcohol però igualment moderat. Té força lactosa i un lleu efecte laxant; per tant, la llet pura sense fermentar generalment no es beu.
Durant la Primera Guerra Mundial va ser molt popular a Alemanya, des d’on es va estendre a França, Bèlgica i Holanda. Actualment és un negoci que es consolida cada vegada més. Es calcula que a Catalunya en beuen unes 3.000 persones, des que l’associació Equaid de la Vall d’en Bas la va introduir fa cinc anys.
Encara que no hi ha estudis concloents sobre les propietats terapèutiques que té, té el suport de molts hospitals catalans, que fan assajos més científics. Des del punt de vista nutritiu, s’assembla força a la llet humana, la qual cosa fa que sigui una alternativa per a nens al·lèrgics a la llet de vaca, sempre amb supervisió mèdica. Entre els usos terapèutics, es recomana per millorar el sistema immunitari en pacients amb càncer i Crohn, afectacions i problemes dèrmics com psoriasi, èczemes i acne, casos de depressió, cansament i fatiga i afectacions hepàtiques i anèmies, entre altres patologies, malgrat que no hi ha prou aval científic.
Més informació en l’article de Trinitat Gilbert: Llet d’euga.

LLET DE SOMERA
L’ase és un animal criat per a ramat des del 6.000 aC, a la zona de l’Àfrica nord-oriental. Són ben coneguts els banys de bellesa amb aquesta llet que feia la reina d’Egipte Cleòpatra, i més endavant també altres personatges femenins importants de la història. Abans del segle XIX, es feia servir com un substitut de la llet materna; era molt comú a França, Espanya i Itàlia.
A Espanya es feia servir habitualment contra malalties del sistema respiratori i certes malalties infeccioses i parasitàries. També es feia servir en tractaments de malalties endocrines, nutricionals i metabòliques, malalties de l’orella i patologies del sistema digestiu. Es prenia llet acabada de munyir, calenta i sense barrejar amb res més, al·legant que tenia propietats sudorífiques, nutritives i de fàcil digestió per al malalt.
Abans de la mecanització dels camps, l’ase tenia un paper rellevant als agroecosistemes espanyols. Avui en dia, fins a sis races autòctones es troben en perill d’extinció i, en conseqüència, el costum del consum de llet de somera pràcticament ha desaparegut.
Actualment es promociona com a alternativa per a nens al·lèrgics a les proteïnes de llet de vaca, o amb objectius cosmètics. Tot i que no hi ha cap estudi científic que n’avali les propietats, té una tradició empírica important, sobretot al País Basc i Extremadura.

LLET DE BÚFALA
El búfal es va domesticar al 3000 aC a Mesopotàmia i la Xina. A l’edat mitjana els àrabs el van portar a l’Orient Mitjà i d’aquí va passar a Europa. A final del segle XIX, va ser introduït al continent americà. La seva llet té un sabor lleugerament dolç i és d’una coloració opaca i molt blanca, gairebé blavosa, perquè no té pigments carotenoides (metabolitzats en vitamina A). En comparació amb la de vaca, té més proteïna, lactosa i àcids grassos poliinsaturats, i un 30% menys de colesterol. Durant les estacions d’hivern i primavera, el contingut mínim de vitamina A és diverses vegades superior al de la llet de vaca. A més, té molta lecitina i lactoferrina, que ajuden a inhibir el creixement bacterià.
Els principals països productors són l’Índia, el Pakistan, la Xina, Egipte i Itàlia i avui ocupa el segon lloc en volum respecte d’altres llets animals. Es fa servir per elaborar la reconeguda mozzarella de búfala, originària d’Itàlia al segle XVI i altres derivats làctics: formatges, mantega, llet en pols, iogurt, gelats, entre d’altres.
A Catalunya hi ha petits productors que generen uns 2.000 litres diaris aproximadament. A causa del bon rendiment de la llet de búfala, entre un 30% i un 40% superior al de la de vaca, s’espera que la producció creixi any rere any. Entre diversos productes destaca la mozzarella catalana, que ha despertat un gran interès entre els consumidors.

LLET DE IAC
És un boví de pèl llarg habitual de la zona del Tibet i l’Àsia central que s’adapta molt bé a les condicions extremes de les altes muntanyes. Va ser domesticat per l’home cap al 2500 aC. Pel seu contingut sòlid és similar a la llet de búfala. Una dada curiosa és que quan neix el vedell, la llet de la mare és rosada, perquè es barreja amb una mica de sang, i té moltes proteïnes. A mesura que passen els dies es torna blanca.
La lactació és estacional, per la qual cosa és un producte molt valuós. La llet en estat pur rarament es beu, i es reserva per a persones malaltes i algunes vegades nens i gent gran. És rica en greixos i proteïnes, i se’n fa formatge de iac, que conté molt d’àcid linolènic (omega-3), i mantegues.
El te salat amb mantega és una beguda típica preparada amb mantega (ghee) de iac i fulles de te verd o negre, molt apreciada al Tibet. Altres aliments habituals en la dieta tibetana són el tsampa, farina d’ordi torrat, mantega de iac i aigua, el formatge chhurpi i la sopa de iogurt de llet de iac. Són aliments molt calòrics ideals per resistir les inclemències del clima tibetà.

LLET DE CAMELLA
Segons dades històriques, el camell va ser domesticat cap al 2.600 aC a l’Àsia Central, a la regió que actualment es coneix com a República Islàmica de l’Iran i Turkmenistan. Els primers registres coneguts del consum d’aquesta llet daten del 2.500 aC. A diferència dels bovins, els camells no necessiten consumir gaire aigua, així que la seva llet és una bona alternativa en zones àrides o períodes llargs de sequera.
La seva composició és similar a la llet de vaca, però conté deu vegades més ferro i tres vegades més vitamina C. També té més minerals i proteïnes i menys greix, amb un 40% menys de colesterol. Té fitonutrients importants als quals s’atribueixen propietats medicinals immunoreguladores, vinculades a tractaments contra infeccions i èczemes. No conté beta-lactoglobulina i té poca lactosa, per la qual cosa és una bona opció per a intolerants a la llet de vaca. A més, és rica en una proteïna amb característiques similars a la insulina, recomanada en cas de diabetis tipus I. Alguns estudis han demostrat que hi ha nens autistes que experimenten recuperacions significatives si en prenen. És important destacar que l’ús terapèutic encara no ha estat prou estudiat, per la qual cosa es recomana precaució.
Generalment, es consumeix crua o fermentada, perquè com que té poc greix és difícil fer-ne formatges. Originàriament, el quefir de llet es preparava amb llet de camella; més tard es faria amb la de vaca.

LLET DE FEMELLA DE REN
És possiblement l’animal salvatge que s’ha domesticat més tard. Les primeres troballes se situen al massís d’Altai, a la Sibèria, i daten de fa uns 2.500 anys. Es creu que la cria del ren es va expandir entre els saami en algun moment posterior a l’any 1.600 dC. La seva llet es consumeix sovint en poblacions pròximes a l’Àrtic, com Rússia, Lapònia o Suècia. Conté sis vegades més greix que la llet de vaca i més del triple de proteïna. Se li han adjudicat propietats que protegeixen els nens contra malalties gastrointestinals.

LLET DE LLAMA
La llama és un animal oriünd dels Andes, domesticat fa entre 6.000 i 7.000 anys, als voltants del llac Titicaca. Segons l’anàlisi nutritiva té un contingut alt en sucre (lactosa) i proteïna i una proporció més baixa de greixos en relació amb la llet de vaca. Quant a la concentració de minerals, és similar.
Hi ha poques dades sobre el consum humà d’aquesta llet. Alguns historiadors afirmen que era utilitzada pels inques i d’altres asseguren contundentment que no consumien cap tipus de producte làctic, ja que consideraven un deshonor alimentar els seus fills amb llet de bèsties, a més del fet que privar les cries de la llet materna significava exposar-les a una mort segura.
(http://www.uap.edu.pe/Investigaciones/Esp/Revista_08_Esp_01.pdf)

ADVERTÈNCIA
L’al·lèrgia als aliments és una reacció immunològica anormal amb formació d’IgE, immunoglobulina sèrica; aquesta resposta sempre és cap a una proteïna de l’aliment anomenada al·lergogen. El cos està dissenyat per consumir llet humana, que conté menys proteïnes (1,3-1,5) i menys caseïnes (44,9%) que les llets animals.

La composició de proteïnes de la llet són molt similars entre les diferents espècies de mamífers, per tant, una persona amb al·lèrgia a proteïnes de llet de vaca pot presentar símptomes si pren llet d’ovella, cabra, somera, egua, etc., ja que l’organisme pot reconèixer de la mateixa manera proteïnes d’altres llets i respondre igual.

Per tant, és important controlar el consum de llet animal en casos d’al·lèrgies o intoleràncies detectades. Les persones afectades haurien d’abstenir-se’n o limitar-ne el consum per evitar malestars. A més, pacients amb insuficiència renal o cardíaca, o hipertensió no controlada han d’extremar també les precaucions per l’alt contingut en sodi de la llet animal.

QUADRE:
Anàlisi química proximal de la llet de diversos mamífers
Composició mitjana de la llet en grams per litre
Aigua Extracte sec Matèria grassa Matèries nitrogenades Lactosa Matèries minerals
Totals Caseïna Albúmina
Dona 905 117 35 12-14 10-12 4-6 65-70 3
Egua 925 100 10-15 20-22 10-12 7-10 60-65 3-5
Burra 925 100 10-15 20-22 10-12 9-10 60-65 4-5
Vaca 900 130 35-40 30-35 27-30 3-4 45-50 8-10
Cabra 900 140 40-45 35-40 30-35 6-8 40-45 8-10
Ovella 860 190 70-75 55-60 45-50 8-10 45-50 10-12
Búfala 850 180 70-75 45-50 35-40 8-10 45-50 8-10
Ren 675 330 160-200 100-105 80-85 18-20 25-50 15-20
http://www.monografies.com/treballs47/llet/llet.shtml

No queda gaire clar si prové del Japó o de Corea, tot i que és un aliment que es coneix des de fa més de cinc mil anys. L’han fet servir cultures diferents com l’egípcia, la víking, o xinesos i japonesos. I ara ja s’està elaborant a Espanya, concretament a Las Pedroñeras (Cuenca).

De fet, no és més que l’all comú sotmès a un procés enzimàtic que consta de dues fases: una primera d’envelliment, on se sotmet a uns 70 ºC durant 30 o 40 dies; i una segona de curació del producte, on és airejat perquè s’oxigeni durant 30 dies més. En aquest procés, l’all no només canvia de color, sinó que perd el sabor picant, resulta més digestiu i no es repeteix, s’aconsegueix una textura més tendra i un gust més suau amb un punt més afruitat, però àcid alhora i amb tocs de regalèssia i anís.

L’Emma Roca és el que ara podem considerar una autèntica superwoman. Una dona tot terreny que és mare de tres fills, bioquímica, bombera i ultrafondista d’alt nivell que no para de formar-se, d’aprendre i de divulgar tot el coneixement que va adquirint. A més de treballar de bombera i de fer maratons de muntanya, té un hort a casa, escriu llibres i articles, fa conferències i no para d’engegar projectes empresarials vinculats amb el món de la salut, l’alimentació i l’esport.

• “El Gratacool creix no només a la Cerdanya sinó a tot Catalunya. Els principis actius del de la Cerdanya té més propietats. Té certificat CCPAE.”
• “El gratacul és l’autèntic superaliment català, molt ric en vitamina C, molt antiinflamatori que va bé per l’artritis.”
• “Molts esportistes mengen molt malament i no són conscients de la importància de tenir un dietista.”
• “Quan vaig prendre consciència sobre la meva alimentació, vaig rebaixar molt els carbohidrats i les farines.”
• “No deixo agafar cap galeta als meus fills que superi el 10% de carbohidrats en sucres.”
• “Els nens, mentre es moguin, m’és igual el que facin a la vida. Els nens no han de parar, s’han de moure i han de gastar!”
• “A vegades el descans no es té massa en compte.”
• “Els esportistes no són conscients que la falta de magnesi els afecta molt el rendiment.”

Foto: Becky Lawton

Cada cop que he de crear una recepta no puc deixar de pensar en les consultes que m’arriben, algunes sobre determinats problemes funcionals, d’altres sobre com poder fer més sans alguns plats, i sense oblidar que tot ha de ser fàcil. Així arribo, per exemple, a la d’aquest mes, dedicada als amants del cacau i els seus subproductes i dedicada també als que tenen restrenyiment. Si pertanys a tots dos bàndols, gaudiràs el doble d’aquest esmorzar.
La base és una bona orxata de xufa, la beguda de l’estiu més popular i que normalment prenem a la tarda en una terrassa. Doncs us convido a reinventar-la en un esmorzar, combinar-la amb cacau, chía i una mica de fruita fresca i començar un dia amb energia i bon rotllo.

Orxata: és una “llet” que s’obté de la xufa, un petit tubercle ric en minerals com magnesi i potassi, i que està considerat com un aliment antiquíssim (sembla que hi ha dades del seu consum a Egipte, 4.000 anys abans de l’era cristiana). És ideal per als que no beuen lactis i per als que no poden beure llets de fruits secs per intoleràncies o al·lèrgies. Ens ajuda a recuperar minerals quan suem i en època de calor.

Cacau pur: parlem de cacau en pols sense sucre, ric en fibra i en minerals. Per exemple, 1 cullerada conté del 3 al 9% de la dosi recomanada de minerals com ferro, magnesi, manganès, i zinc. També són interessants els seus flavonoides, dels quals el cacau és ric en dos tipus: les catequines, que tenen acció antioxidant.

Llavors de chía: cada vegada són menys desconegudes per a nosaltres, sabem que són riques en fibra soluble (ens ajuden a combatre el restrenyiment i són saciants), en àcids grassos omega-3, i en proteïna, però sempre podem aportar alguna dada no tan coneguda. Per exemple que els guerrers asteques menjaven llavors de chía per obtenir un alt nivell d’energia i resistència, i després ja se’ls va quedar el malnom de “runner’s food“; de fet en llengua maia la paraula chía significa “força”. Les investigacions actuals li confereixen propietats benèfiques per a la salut de la pell, la salut cardiovascular, el sistema digestiu, la diabetis i per al sistema ossi i muscular.

Bé! Després d’una mica de coneixement, anem a la pràctica.

Del Tritordeum ja us n’hem parlat en articles anteriors: aquest nou cereal, traçable des de la llavor i cultivat a casa nostra, és apte per fer pa, postres, pizza o cervesa, i ja el podeu trobar a molts establiments i forns artesans del país.

Avui, però, ens volem fixar en les propietats nutricionals que el converteixen en un nou cereal saludable: sobretot, la seva alta digestibilitat, que el converteixen en una opció també per als que pateixen sensibilitat al gluten no celíaca.

• El seu gluten és més digestible i menys agressiu. Això és degut a que té menys gliadines que el blat convencional, unes proteïnes indigestibles del gluten que estan associades amb la celiaquia i la sensibilitat al gluten. Per això, és apte per a persones que pateixen SGNC.
• Conté 10 vegades més luteïna: un pigment antioxidant molt beneficiós per a la salut ocular i la protecció de la pell contra els rajos UV i l’envelliment prematur.
• Té un major contingut respecte el blat en àcid oleic: un àcid gras monoinsaturat típic de la dieta mediterrània, molt present a l’oli d’oliva, que redueix el risc de patir malalties cardiovasculars i contribueix a mantenir el pes corporal.
• Elevat contingut en fibra dietètica, que té efectes positius en la salut intestinal i cardiovascular.
• Destaca per posseir minerals essencials – com el coure i zinc- i fructans: uns carbohidrats d’acció prebiòtica que contribueixen a mantenir la flora bacteriana intestinal.

Dr. Francisco Barro, professor d’investigació del CSIC i expert en gluten, està treballant en uns estudis clínics sobre la digestibilitat del Tritordeum que ben aviat publicarà i dels quals us mantindrem informats.

Descobreix-ne més a www.masqueuncereal.com.

El terme entomofàgia (del grec ἔντομον, éntomon, “insecte” i φᾰγεῖν, phagein, “per menjar”) es refereix al consum d’insectes per part dels éssers humans. Els ous, larves, pupes i adults d’insectes van ser utilitzats en temps prehistòrics com a aliment pels humans, però aquesta tendència s’ha mantingut al llarg dels temps en moltes cultures. Abans de tenir eines per a la caça o l’agricultura, els insectes constituïen un component important de la dieta humana i una bona font de proteïnes en absència de carn de vertebrats.

Actualment, l’entomofàgia es practica en molts països del món, però el major consum d’insectes es troba principalment a l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica Llatina. La ingesta d’insectes complementa la dieta de dos mil milions de persones aproximadament. Però tot i haver format part de la nostra història, menjar insectes no genera gaire confiança en bona part de la societat occidental, especialment a Europa i Estats Units.

Es coneixen unes dues mil espècies d’insectes comestibles. A tot el món, les espècies més consumides són els escarabats, erugues, abelles, vespes i formigues. La majoria d’aquestes espècies conegudes es recol·lecten directament del medi natural, especialment a les regions rurals i als països tropicals amb alta biodiversitat, on els insectes han estat una font salvatge de proteïnes i micronutrients durant mil·lennis. Tanmateix, a finals dels anys noranta, va sorgir el cultiu d’insectes a escala comercial.

A la majoria de països europeus, el consum d’insectes té molt poca rellevància i sovint és considera culturalment inadequat o fins i tot tabú. Tot i així, com veurem més endavant, tenen un alt valor nutricional comparable amb la carn i peix que mengem habitualment. D’especial interès són els continguts elevats de ferro i zinc en comparació amb la carn convencional.

L’augment del creixement demogràfic en el món incrementa la demanda de fonts de proteïnes, però la quantitat de terres agrícoles disponibles és limitada. Si el creixement continua a aquest ritme, l’any 2050 es preveu que la població mundial arribarà als nou mil milions. Per alimentar totes aquestes persones, hauríem de produir gairebé el doble de menjar que es produeix actualment.

Ja fem servir el 70% de les terres agrícoles per criar el bestiar, els oceans estan sobreexplotats i el canvi climàtic i les malalties amenacen la producció agrícola. És evident que hem d’esforçar-nos per reduir els residus alimentaris i fer que la producció d’aliments sigui més eficient. Podrien ser una possible solució els insectes?

Valor nutricional

A causa del gran nombre i la variabilitat d’espècies que hi ha, el valor nutricional dels insectes comestibles és molt divers i, per tant, difícil d’establir. El contingut nutricional pot variar considerablement fins i tot dins d’un mateix grup d’insectes en funció de l’estadi de metamorfosi, origen de l’insecte i dieta.

Tot i la variabilitat, la majoria dels insectes comestibles proporcionen l’energia i la ingesta de proteïnes suficients per a la dieta humana, així com els requeriments d’aminoàcids essencials. Els insectes també contenen molts àcids grassos monoinsaturats i poliinsaturats (segons el substrat alimentari), nivell comparable amb el peix, i són rics en oligoelements com el coure, ferro, magnesi, manganès, fòsfor, seleni i zinc, a més de vitamines com la riboflavina, l’àcid pantotènic, la biotina i l’àcid fòlic en alguns casos.

Els insectes, per tant, gràcies als elevats continguts de greixos, proteïnes, fibra, vitamines i minerals, són nutricionalment comparables amb el peix i la carn de ramaderia. Els grills de casa, per exemple, contenen una mitjana de 205 grams proteïna/kg; la carn de boví en conté 256. Alguns insectes arriben, fins i tot, a tenir un 80% de proteïna en pes. Alguns insectes també són sorprenentment rics en ferro, com és el cas de les llagostes, que contenen fins a 20 mg ferro/100 g, mentre que la carn de boví només en conté uns 6. Altres insectes, com els cucs de farina, són molt rics en aminoàcids essencials i àcids grassos omega-3.

Segons un estudi publicat a l’European Journal of Clinical Nutrition, el marcador de valor nutricional dels grills, larves de becut vermell i cucs de farina era significativament més sa que el de la carn de boví i pollastre i cap dels sis insectes analitzats a l’estudi no era estadísticament menys saludable que la carn.

Tenint en compte el creixement demogràfic esperat i la creixent demanda de producció de carn, cada cop més discutida per la seva poca sostenibilitat, els insectes comestibles haurien de considerar-se seriosament com a font nutricional alternativa.

Però consumir insectes és realment sostenible?

En comparació amb el bestiar, el consum d’insectes sembla més respectuós amb els recursos naturals i el medi ambient. Descobrim tot seguit en què es recolza aquesta afirmació.

Els insectes són animals de sang freda i, per tant, requereixen menys energia per mantenir la temperatura corporal interna. Això vol dir que són molt eficients convertint l’aliment en massa corporal comestible, a diferència dels animals de ramaderia. De mitjana els insectes requereixen uns 2 kg d’aliment per produir 1 kg de carn o massa d’insecte, mentre que el bestiar boví requereix 8 kg d’aliment per produir la mateixa quantitat (1 kg de carn). Això significa que es genera més biomassa utilitzant menys terra per alimentar els insectes que la ramaderia, alhora que es redueix el reg i l’ús de plaguicides. Aquest fet té una rellevància especial en el context d’una població mundial creixent que requereix cada cop més sòl per cobrir les demandes d’aliment, tant per als humans com per als animals.

D’altra banda, els insectes emeten molts menys gasos d’efecte hivernacle i contaminants (com el metà i l’amoníac) a diferència d’altres animals de ramaderia tradicional, especialment el bestiar boví i porcí. Els porcs, per exemple, produeixen entre 10 i 100 vegades més gasos efecte hivernacle per quilogram de pes. Això, sumat al fet que la cria d’insectes demana molta menys aigua i depèn menys de l’ús del sòl que l’activitat ramadera convencional, els dona una empremta ecològica relativament petita.

A més, poden consumir residus que humans i bestiar no podem. Els insectes poden alimentar-se de residus biològics (com ara residus alimentaris, adobs i fems), i transformar-los en proteïnes d’alta qualitat, que, al seu torn, poden servir per fabricar pinsos per alimentar els animals. Això significa que no competirien amb l’alimentació humana i que, fins i tot, poden ajudar a reduir la contaminació ambiental. Aquest últim punt resumeix un dels principals atractius ecològics del cultiu d’insectes.

Però sembla que encara és aviat per determinar el veritable abast que pot tenir la producció d’insectes a la cadena alimentària. Segons un estudi del 2015 publicat per la revista Plos One, es necessita més recerca per poder afirmar que els insectes tenen el potencial de ser la “carn” del futur.

Els investigadors van criar grills amb cinc dietes diferents, des de cereals fins a dietes altament cel·lulòsiques, per mesurar el grau de creixement dels grills i la quantitat de proteïnes comestibles que podien produir. Els resultats, en aquest cas, no van ser tan optimistes. Els que s’alimentaven amb una dieta a base de residus alimentaris processats tenien taxes de conversió d’aliments i proteïnes que no eren gaire més eficients que els pollastres. En canvi, els grills que presentaven un creixement òptim i una taxa de conversió de proteïnes elevada eren els que menjaven una dieta basada en grans, similar a la de la majoria de pollastres. En aquest cas es demostra que els guanys de sostenibilitat associats al cultiu de grills com a font alternativa de proteïnes dependran, en gran part, de què s’alimenten els grills i amb quins sistemes de producció ramadera es comparen. Tot i així, es tracta d’un estudi dut a terme només amb grills.

Quins altres sectors es poden veure afavorits amb el cultiu d’insectes?

Els insectes poden ser considerats un recurs alimentari tant per als humans com per als animals. Tenint en compte que es requereixen grans volums d’aliment per a mascotes, ramaderia i aqüicultura, i que el cultiu d’aus, porcs i peixos fa servir més del 75% de l’alimentació global produïda, el potencial de les indústries per produir insectes com a font de proteïnes és enorme.

Durant dècades la farina de peix, per la seva elevada qualitat nutricional, ha estat un dels ingredients principals a les formulacions de pinsos per a animals domèstics, bestiar i inclús peixos de cultiu. Però a causa de la sobrepesca que hi ha hagut per l’alta demanada, la farina de peix cada cop és un recurs més limitat i altament influenciat per les fluctuacions climàtiques, i això l’ha encarit. Aquest fet contribueix a fer que l’ús de farina d’insectes com a font alternativa de proteïnes es converteixi en una opció d’interès creixent i més responsable per part de la indústria alimentaria; per això cada cop més empreses innovadores aposten pel cultiu d’insectes. Això tindria l’avantatge afegit de reduir la pressió existent en les captures de peixos destinades a alimentació animal i, per tant, d’augmentar l’oferta de peix salvatge disponible per a l’alimentació humana.

Menjar insectes pot salvar el planeta i posar fi a la fam?

L’any 2013, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), va publicar un informe sobre insectes comestibles que va despertar opinions ben diverses. Recomanava el consum d’insectes per tal que un nombre cada vegada més gran de persones es pugui alimentar, però també instava les societats occidentals més desenvolupades a regular-ne la comercialització per assolir una alimentació més sostenible.

La producció massiva d’insectes probablement no pot resoldre la fam al món, ja que el problema de la fam d’avui dia no rau en la quantitat ni la producció, sinó en l’accés i la distribució. Segons el Programa Mundial d’Aliments de les Nacions Unides, la raó per la qual la gent té fam no és per escassetat d’aliments: és la pobresa, el canvi climàtic, la guerra, els mercats inestables i els residus alimentaris; un terç de tot el menjar del món es llença o es desaprofita.

Però, d’altra banda, s’espera que la demanda de carn augmenti globalment un 76% des del 2005 fins al 2050 i per a aquest mateix any s’estima que la població mundial arribarà als nou mil milions de persones. Si, a més, tenim en compte la situació actual sobre l’escalfament global del planeta és ben clar que necessitem un canvi dietètic fent servir fonts de proteïnes alternatives, com ara microalgues, algues, llenties d’aigua, colza i insectes.

Com ja hem vist, la majoria d’estudis apunten que els insectes comestibles són una font d’alimentació sostenible i amb un alt valor nutricional. A més, el cultiu d’insectes pot proporcionar llocs de treball i ingressos a persones que viuen en zones rurals més pobres.

Criar insectes per consum humà o animal és una possible alternativa per satisfer aquesta demanda global. Cal, però, seguir investigant per desenvolupar i automatitzar tecnologies de processament de cria, collita i postcollita que resultin rendibles i eficients des del punt de vista energètic, així com procediments sanitaris per garantir la seguretat d’aliments i pinsos i elaborar productes derivats dels insectes que siguin segurs i puguin adquirir-se a un preu raonable a escala industrial, especialment en comparació amb els productes carnis.

Algunes empreses europees ja comencen a apostar pel consum d’insectes per alimentació humana, podem trobar des de farines d’insecte fins snacks, barretes i piruetes amb llagostes. I vosaltres? Esteu disposats a incloure insectes a la dieta amb l’objectiu de ser més sostenibles?

Referències bibliogràfiques

1. van Huis A. Edible insects contributing to food security? Agriculture & Food Security. 2015;4:20.
2. van Huis A, van Itterbeeck J, Klunder H, Mertens E, Halloran A, Muir G, Vantomme P. Edible insects: future prospects for food and feed security. FAO Forestry Paper. 2013;171.
3. Kouřimská L, Adámková A. Nutritional and sensory quality of edible insects. NFS Journal. 2016;4:22-26.
4. Lundy M, Parrella M. Crickets Are Not a Free Lunch: Protein Capture from Scalable Organic Side-Streams via High-Density Populations of Acheta domesticus. PLoS ONE. 2015;10(4).
5. Payne CLR, Scarborough P, Rayner M, Nonaka K. Are edible insects more or less ‘healthy’ than commonly consumed meats? A comparison using two nutrient profiling models developed to combat over- and undernutrition. European Journal of Clinical Nutrition. 2016;70:285–291.

Pili Gonzalvo

A l’estiu, la calor convida a fer àpats frescos i lleugers. Les amanides soler ser una bona opció per refrescar-nos, però, si en mengem cada dia, ens en podem cansar. Una altra opció d’àpat fresc i nutritiu són els caldos de verdures, perquè contenen una acumulació de nutrients beneficiosos per a la salut i són lleugers i fàcils de digerir.

Durant les vacances, sovint adquirim hàbits poc saludables i mengem de forma molt diferent de l’habitual. Mengem més fora de casa, i perdem el control de com s’han cuinat els aliments que consumim. Trenquem la rutina habitual i no fem activitat física de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat. Per aquesta raó, l’organisme necessita una ajuda addicional per restablir l’equilibri digestiu i el benestar general. Prendre caldos de verdures habitualment ens ajuda a fer una depuració de les toxines acumulades i a recuperar aquest equilibri. Els caldos de verdures poden ser uns aliats en processos de depuració, i els podem acompanyar d’altres aliats com les infusions, sucs verds o diferents tipus de dejuni.

La cultura popular ens ensenya que els caldos són per a l’hivern, però sabíeu que també es poden prendre freds a l’estiu? Prendre caldos de verdures a l’estiu ajuda a consumir una gran quantitat de verdures i hortalisses, a més d’aportar una gran varietat de vitamines i minerals. Prendre’ls freds també permet gaudir del seu sabor i textura d’una forma diferent.

Si volem fer caldos de verdura a casa, el més important és triar verdures de bona qualitat i de temporada i, sempre que puguem, ecològiques, ja que tenen una concentració més elevada de nutrients i vitamines, a més d’un sabor més intens i natural. Per fer-los tan saludables com sigui possible, és important anar en compte amb la sal i no passar-se de la ratlla.

De totes maneres, sovint no tenim temps, i una opció ideal és comprar-los envasats, sempre que siguin d’una marca de confiança, que ens ofereixi productes 100% naturals, elaborats únicament amb ingredients frescos i que no continguin additius. Aneto, per exemple, ofereix un caldo de verdures ecològiques que conté únicament aigua, pastanaga, api, ceba, porro, oli d’oliva i un polsim de sal marina.

Així doncs, els caldos de verdures ecològiques són una opció magnífica per hidratar-nos, nodrir-nos, refrescar-nos, i ens ajuden a recuperar l’equilibri digestiu durant les vacances o en el període postvacacional. Els caldos envasats de bona qualitat com els d’Aneto aporten un plus de comoditat, ja que podem gaudir-ne a qualsevol lloc i en qualsevol moment, sense que la qualitat i propietats del caldo se’n vegin ressentides.

Bon profit!

El plàstic que ens envolta

Si fem l’exercici d’observar quins objectes tenim a casa veurem que, probablement, molts estan fets de plàstic. Des dels bolquers per a nadons i els productes per a la menstruació femenina, passant per peces de roba sintètiques, joguines, encenedors, burilles de cigarretes, tot tipus d’ampolles i embalatges, fins a les micropartícules que hi ha en algunes cremes exfoliants, entre d’altres, estan fets, en part, de plàstic.

Hi ha qui pot pensar que el consum de plàstic no suposa un cost mediambiental perquè és un material reciclable. A prop de les nostres llars hi ha els contenidors de color groc destinats al reciclatge d’envasos lleugers. Els residus que hi dipositem són transportats a la planta de triatge, on se separen amb l’objectiu de ser portats a la planta de reciclatge corresponent. A la planta de reciclatge de plàstic es destria aquest material segons tipologia i densitat; es renta i es fon fins a convertir-lo en petits grànuls que serveixen com a matèria primera per reintroduir-la en el cicle productiu. El reciclatge és un procés difícil i costós a causa de la gran varietat de plàstics existents, alguns dels quals no es poden reciclar conjuntament, i d’altres són difícils d’identificar.

Efectivament, reciclar¹ és important, però és insuficient. És un fet constatat que no tot el plàstic es recicla. Alguns plàstics acaben en abocadors, plantes incineradores o, en el millor dels casos, plantes de reciclatge. Hi ha objectes, però, que van a parar a les vies fluvials o als oceans a través dels sistemes de drenatge de les zones urbanes, de l’aigua que flueix pels abocadors, dels efluents de les plantes depuradores o de tractament d’aigües residuals, entre d’altres. Actualment, el plàstic ja és present en tots els oceans del món; les generacions futures no coneixeran mars sense plàstic. S’ha estimat que el 80% dels residus contaminants que hi ha als oceans provenen de zones terrestres i un 20% de l’activitat marítima².

Mars i oceans ofegats a causa del plàstic

Així és com es creen paratges densament contaminats al nostre planeta: les illes de plàstic³ (masses de brossa flotant amb una gran acumulació de microplàstics), l’illa de Henderson⁴ al sud del Pacífic (illa deshabitada amb la densitat més gran de brossa del món, amb unes 18 tones de residus repartides en 37 quilòmetres) o Kamilo Beach⁴ (situada al sud-est de la costa de Hawaii, és coneguda com una de les platges amb més acumulació de brossa procedent dels corrents marins). A les àrees litorals de molts països ja s’hi troben altes concentracions de macroplàstics.

La major part del plàstic no és biodegradable (producte o substància que es pot descompondre en els elements químics que el conformen a causa de l’acció d’agents biològics sota condicions ambientals naturals). El plàstic no desapareix, sinó que es va descomponent en micropartícules, que són difícils de detectar i que contenen substàncies tòxiques. Quan les micropartícules plàstiques es troben al mar són fàcilment ingerides pels organismes marins que viuen prop de la superfície de l’oceà i que s’alimenten de zooplàncton, cosa que els provoca canvis hormonals. Aquests organismes marins, al mateix temps, són ingerits pels peixos víctimes de la pesca destinada al consum humà, així que representen la porta d’entrada dels microplàstics a la cadena alimentària de l’ésser humà.

Fem camí cap a un residu zero

És en aquest escenari global que sorgeix la necessitat de replantejar-nos la nostra forma de consum. Com a ciutadania consumidora, tenim el poder de rebutjar certs productes i d’adquirir-ne d’altres segons els valors i les pràctiques productives que fomenten. Com a ciutadania conscient, la nostra responsabilitat hauria de ser escollir què comprem i per què.

Una filosofia de vida que opta per reduir residus és el Zero Waste (Residu Zero), que es basa a rebutjar, reduir, reutilitzar, reciclar i compostar. Rebutjar els productes d’un sol ús, de curta vida útil, els productes sobreempaquetats i els productes monodosi. Reduir el consum de productes enllaunats o empaquetats i apostar pel DIY (do it yourself, fes-t’ho tu mateix). Reutilitzar el màxim possible a través de la revalorització de materials i productes. Separar correctament els residus generats per tal de facilitar-ne el reciclatge. Compostar els residus orgànics per retornar-los altra vegada al cicle de producció com a adob.

Quan comprem alguna cosa, sigui el que sigui, hauríem de fer-ho partint de la premissa que és millor reaprofitar i reparar en compte de comprar i de rebutjar. Per trencar el cercle viciós de comprar, llençar i comprar⁵ hem de buscar i trobar maneres de donar una segona vida a les coses o bé fomentar el préstec d’objectes en compte de motivar-ne la compra. Hi ha certs objectes que els comprem per fer-los servir només uns quants instants al llarg de la vida. L’exemple paradigmàtic és el trepant.

Dirigir-se cap a un residu zero és un procés d’aprenentatge i representa un canvi d’hàbits. Per tal de no atabalar-nos, és recomanable plantejar-se els canvis d’una manera progressiva; no volem ser perfectes sinó que volem avançar cap a una forma de consum més responsable.

Si decidiu començar aquest camí veureu plàstic i altres residus pertot arreu. És important responsabilitzar-se del consum propi, però sense culpabilitzar-nos-en. Ara, ho estem intentant fer amb més consciencia i atenció. Una bona manera de plantejar-s’ho és proposar-se canviar un producte concret, buscar-ne alternatives, incorporar la més apropiada, consolidar-ne l’ús i un cop fet, proposar-se canviar un altre producte o hàbit.

Els petits canvis són poderosos

Hi ha certs canvis que són relativament senzills d’incorporar. D’altres poden resultar més difícils o laboriosos. Per exemple, imaginem-nos una persona que treballa a jornada completa en una oficina i que normalment menja entremig d’hores de feina: necessita dinar. A continuació es presenten algunes alternatives perquè els àpats tinguin el mínim impacte ecològic i ens estalviem consumir la immensa quantitat d’embalatges que representa un àpat en una de les principals cadenes de menjar per endur.

1. Fes servir un cistell o una bossa de roba per fer la compra o portar menjar; així ens estalviarem les bosses de plàstic. Es calcula que la mitjana de vida útil d’una bossa de plàstic és de vint minuts, i la seva vida residual, indefinida. Així doncs, és una bona opció portar sempre una bossa de roba per si la necessitem.
2. Amb la compra a granel evitarem l’ús d’embalatges innecessaris o excessius. Podem adquirir tot tipus de productes a granel: cereals, llegums, vegetals, fruita, fruita seca, carn, peix, cafè, llet de vaca, formatge, etc. Pel que fa als sucs, batuts o begudes vegetals de civada o altres cereals, ens els podem fer a casa, al nostre gust. La compra d’aliments ecològics no comporta necessàriament una compra de residu zero; hi ha supermercats ecològics amb molts aliments empaquetats amb embalatges plàstics.
3. L’ús d’una cantimplora d’acer inoxidable o de vidre ens permet rebaixar el consum d’ampolles de plàstic. És còmode de transportar i es pot dur sempre a sobre. Unes bones cantimplores són les de Klean Kanteen i 24bottles.
4. Beure aigua de l’aixeta evita els residus plàstics de garrafes o ampolles de plàstic. La major part dels sistemes que hi ha al mercat (Brita, Tapp o la versió més senzilla, Kishu Charcoal) es basen en el mateix principi: carbó actiu per filtrar les impureses de l’aigua.
5. Fer servir un got de plàstic dur reutilitzable és ideal per a les festes majors, festivals de música, pícnics, barbacoes. Qui hagi assistit aquest estiu a algun festival de música potser s’ha adonat de la magnitud del consum de plàstic que suposen. També podem portar un got específic per demanar un cafè o un te (Ecofee fa uns gots de bambú) i estalviar-nos els gots de cafè d’un sol ús. Un pot de vidre també pot fer aquest servei. Pel que fa al cafè, les càpsules, tot i que n’hi ha de reutilitzables, representen una gran despesa mediambiental. Sempre és millor comprar el cafè a granel i fer-lo amb una cafetera italiana, entre altres opcions, tal com s’ha fet sempre.
6. Rebutjar les canyetes de plàstic per beure. N’hi ha de reutilitzables fetes d’acer inoxidable. Les persones avesades als còctels o als sucs i al plaer de beure-se’ls amb canyetes potser les enyoraran, però tenen una alternativa. Solen ser un dels residus que més es troben a les neteges de platges.
7. Portar el menjar en una carmanyola de vidre o d’acer inoxidable en comptes d’un recipient de plàstic. Si aneu a un restaurant i demaneu el menjar per emportar, sempre podeu sol·licitar que ho fiquin al recipient que porteu de casa. Més d’un us felicitarà i us dirà la típica frase: S tothom fes com tu…
8. Rebutjar els coberts de plàstic d’un sol ús i fer servir coberts de metall o de fusta pensats per a una vida útil de llarga durada.
9. Usar tovallons de roba, com tota la vida havien fet les nostres àvies i avis, en compte de tovallons de paper.
10. Per emportar-nos un entrepà podem fer servir un Boc’n’roll o paper encerat reutilitzable per tal d’estalviar-nos el film transparent o el paper d’alumini. L’empresa Wrappa en fabrica de dos tipus: amb cera d’abelles o amb resines i oli de jojoba (apte per a persones veganes).

Per iniciar-se en el Residu Zero és fonamental planificar les compres, ja que no tot es pot adquirir a les mateixes botigues i, a vegades, hi ha llocs on venen algun producte concret que queden lluny de casa. Un altre factor és el temps destinat a cuinar el menjar per tal d’assegurar-se la procedència dels ingredients utilitzats i els embalatges utilitzats, o no. El camí és gratificant i us animo a endinsar-vos-hi per vosaltres i pel planeta.

1. Per saber a quin contenidor hem de llençar els residus, hi ha l’app de “Residu on vas?”
2. El cas que ha sortit a la llum sobre l’empresa de recollida de residus de Barcelona no és gaire esperançador i denota la irresponsabilitat ecològica d’una de les empreses que suposadament es dedica al reciclatge de la nostra brossa: nota de premsa.
3.  Article de Greenpeace “Cómo llega el plástico a los océanos y qué sucede entonces” 
4. Un continente flotante de basura
5. http://www.atlasobscura.com/places/kamilo-beach
6. És molt recomanable el documental de Comprar, tirar y comprar, de Cosima Dannoritzer, que aborda el tema de l’obsolescència programada.
7. Mapa de botigues a granel feta per Vivir sin Plástico

Goretti Cajide

Llicenciada en Humanitats (gestió cultural). Interessada especialment en l’educació i en la literatura infantil, enteses com a eines de transformació social. Des d’un punt de vista més personal, milita per a la transformació individual i col·lectiva vers una alimentació i un consum més responsable i ètic. És membre de la Comunidad Lendi-vidas sin plástico, grup al Facebook que agrupa persones sensibilitzades amb la necessitat de reduir el plàstic a les seves vides i amb la necessitat de trobar-hi alternatives.

goretti.cajide@gmail.com

En l’antiguitat, el gaspatxo era un combinat rústic que podia improvisar-se funció dels aliments que es tinguessin a mà, els trossos de pa presents a la taula farien la resta. Els components essencials eren l’oli, vinagre, sal i pa, a més d’aigua fresca i all. Al segle XIX, el gaspatxo es va tenyir de vermell amb la presència del tomàquet, una de les hortalisses amb les que el Nou Món va enriquir la nostra alimentació. Eugenia de Montijo, esposa de Napoleó III, era granadina i se li atribueix posar de moda a França el gaspatxo cap a l’any 1850. Era un primer pas per a la seva popularització a tot el món, on competeix amb altres sopes fredes, com la vichyssoise de porros o la bortsch de remolatxa, la sopa nacional de Rússia i Polònia. Amb el temps va guanyar en lleugeresa, fins a esdevenir el que avui és el més universal dels plats andalusos. Avui, hi ha gaspatxo a Nova York, París, Sidney o Tòquio.

He volgut portar-vos una de les herbes aromàtiques, que, tot i que no gaire coneguda, és una de les meves preferides: l’estragó o dragonet, que, amb la seva intensa aroma, resulta ideal per perfumar cremes, salses o fins i tot conserves o olis. A més, té moltes propietats terapèutiques: combat l’acidesa, la inflor d’estómac, les males digestions i les fermentacions intestinals. Es pot fer servir fins i tot per treure els mals de queixal i per regular la menstruació. És diürètica, útil contra el reumatisme, la gota, així com per alleujar l’artrosi. Podeu fer maniluvis i pediluvis per alleujar l’artrosi i el reuma infusionant un grapat d’estragó en aigua bullint i deixant-ho reposar uns minuts.

Pel que fa a les propietats del tomàquet, cal recordar que el seu color vermell intens és degut al licopè, un potent antioxidant que actua protegint les cèl·lules de l’estrès oxidatiu i que és més biodisponible quan es pren amb oli. El licopè, a més de potenciar i protegir les diferents funcions de l’aparell reproductor masculí, també ajuda a reduir el risc de càncer gastrointestinal. El seu consum potencia el sistema immunològic i regula la funció intestinal, a més de ser diürètics i depuratius. Aprofiteu que comença la seva millor època i busqueu tomàquets que facin una olor dolça, intensa, una mica acre i fins i tot picant. No deixeu passar aquestes meravelles de la naturalesa!